La ferida oberta a Andorra per la “guerra de l’estat espanyol amb el nacionalisme català”

L’estiu del 2014 l’ambient era ben caldejat a la policia espanyola. Hi havia una xafogor política. Hi havia neguit. El procés independentista havia entrat en fase d’efervescència a Catalunya; calia fer-hi alguna cosa. L’agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola a Andorra, Celestino Barroso, va rebre l’encàrrec d’anar a veure l’amo de la Banca Privada d’Andorra (BPA), Higini Cierco, però Cierco va trobar que la reunió era molt sospitosa i se’l va treure de sobre bo i derivant-lo al conseller delegat de l’entitat, Joan Pau Miquel. L’amo del banc va avisar el seu treballador que estigués a l’aguait, perquè l’actitud de Barroso era ben estranya. Miquel va preparar el mòbil i va enregistrar la conversa. “Li porto un missatge de Madrid”, va començar Barroso. Aquell missatge era el començament d’un malson.

“Em va dir que si no col·laboràvem amb l’estat espanyol, el banc es moriria perquè tenien molta influència al Sepblac [el servei executiu de la Comissió de Prevenció de l’Emblanquiment de Capitals i Infraccions Monetàries]. I, després d’un cop de destral, uns americans se’n farien càrrec.” Així ho ha explicat avui mateix Miquel, en una de les declaracions més esperades de tot el judici del cas Pujol. I com hi havien de col·laborar? Per a descobrir-ho, Miquel se’n va haver d’anar a Madrid a reunir-se amb un tal Félix, que en realitat era Marcelino Martín Blas, aleshores cap de la Unitat d’Afers Interns de la policia espanyola. En un sofà de l’Hotel Villa Magna, Martín Blas li va ensenyar un paper que deia així, segons Miquel: “L’estat espanyol està en guerra amb el nacionalisme català. Volem que vostè hi col·labori i ens faciliti informació bancària de les famílies Junqueras, Mas i Pujol.”

De tot allò que va passar després, només hi ha dues certeses públiques i notòries. La primera és que, al cap de pocs dies, el diari El Mundo va publicar a la portada una informació bancària de la família Pujol Ferrusola, i el president Jordi Pujol va commocionar la societat catalana amb la confessió. Miquel assegura que ell no va trencar el secret bancari ni sap qui ho va fer: “Li vaig dir que no, que jo no tenia accés a aquests comptes.” Segons el seu relat, Martín Blas estava molest perquè ell l’evitava, i en la segona reunió, de fet, encara va ser més violent verbalment. Miquel tan sols admet una cosa: “Li vaig lliurar una informació, però no la que apareix a El Mundo, sinó una que era innòcua per a nosaltres. Li vaig donar un recull de premsa amb possibles operacions vinculades al nacionalisme català que aparentaven escenaris de corrupció però que tampoc no eren perfectament descrits.”

La segona cosa que va passar és que l’amenaça es va complir. El Banc de Madrid, la filial espanyola de la Banca Privada d’Andorra, feia mesos que tenia una inspecció oberta i, a parer de Miquel, eren a punt d’enllestir-la satisfactòriament per a l’entitat. Alguna cosa es va tòrcer. “Els inspectors del Sepblac van canviar rotundament l’actitud i van començar a preguntar per clients xinesos”, ha dit avui. El 10 de març de 2015, pocs mesos després, una nota del FinCEN, una agència del Departament del Tresor dels EUA contra l’emblanquiment de capitals, va assenyalar la BPA com una “entitat financera de preocupació principal”. El cap de govern, Antoni Martí, va anunciar la intervenció de l’entitat, amb l’argument que volia vetllar “pel bon nom i la integritat de la plaça financera andorrana”. El Banc d’Espanya també va intervenir el Banc de Madrid.

Com per als Pujol ho va ser la portada d’El Mundo, per als dirigents de la BPA aquella intervenció va significar el començament d’un calvari. Les autoritats americanes acusaven “alts executius” de la BPA d’haver acceptat suborns i comissions per facilitar operacions amb capitals de grups criminals de països com Rússia, la Xina o Veneçuela. El juliol de l’any passat, el Tribunal de Corts va condemnar Miquel –que ha estat dos anys en presó preventiva– i divuit executius més de l’entitat per l’emblanquiment de setanta milions d’euros provinents de l’organització encapçalada per l’empresari xinès Gao Ping. La sentència encara pot ser objecte de recurs. Per una altra banda, la batllia també investiga les extorsions de les autoritats espanyoles a la BPA. Entre els encausats –malgrat el blocatge de la justícia espanyola–, hi ha l’ex-president Mariano Rajoy i els ex-ministres Jorge Fernández Díaz i Cristóbal Montoro.

Tanmateix, més enllà de la confessió de la deixa i de la intervenció de la BPA, encara hi ha moltes incògnites. El testimoni de Miquel ha contradit frontalment el de Martín Blas, que va declarar fa quinze dies. Segons la seva declaració, llarga i sibil·lina, no va ser pas ell qui va citar Miquel a l’Hotel Villa Magna, sinó que Eugenio Pino, director adjunt operatiu de la policia espanyola en el moment dels fets; li va demanar que hi anés perquè hi havia un col·laborador amb informació molt important. Allà, diu que s’hi va trobar un home que, quan el va veure, va dir que anava un moment al lavabo i, quan va tornar, no tenia res per a ell. Martín Blas va fer l’orni amb l’operació Catalunya, però Pino, que també va declarar, va dir que s’havia atribuït davant seu el mèrit d’haver obtingut les dades bancàries dels Pujol.

Un altre interrogant és el sentit de l’arquitectura societària dels Pujol a la BPA. L’agent de la policia espanyola 105.601 va dir ahir que, en nom de la família, Jordi Pujol Ferrusola i el seu germà Josep feien inversions en productes financers, préstecs falsos i transferències idèntiques com a part d’una gran operació que mirava “d’estratificar i de diversificar aquests diners per a poder-los reintroduir al sistema financer i tenir respostes per a les preguntes sobre l’origen”. Un dels mecanismes que les acusacions consideren sospitós és l’ús de fundacions que anonimitzaven els comptes. Escatir ben bé de quina manera funcionava aquest engranatge és clau per a provar, en part, un delicte d’emblanquiment. Avui, Miquel i una funcionària han explicat que l’objectiu d’emprar fundacions era de reservar els noms dels titulars davant treballadors del banc que poguessin ser poc curosos, però que no servia per a amagar l’origen dels diners.

I encara una altra de les incògnites és el paper que hi va tenir, en tot plegat, Andbank, l’entitat que es va fusionar amb la històrica Banca Reig, on els Pujol havien tingut sempre els diners. Avui, el president de l’entitat, Manel Cerqueda, ha explicat que l’any 2010 la família els va demanar que destruïssin la documentació relacionada amb els seus comptes. Segons Cerqueda, s’hi van negar i els van posar totes les facilitats perquè deixessin de ser clients. Els Pujol van passar aleshores els seus diners a la BPA. Demà continuaran les declaracions vinculades a la trama andorrana, amb el testimoni d’Higini Cierco i de Roser Castellón, secretària del consell d’administració.