La diversitat és cosa de tots?

“Fa ben poc que la lingüística es preocupa dels parlants i ha deixat de veure la mort de les llengües com una simple qüestió de pèrdua de dades”

Carme Junyent
11.09.2022 - 21:40
Actualització: 12.09.2022 - 07:31
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan al GELA vam començar a treballar en les llengües de la immigració ens vam trobar força casos del que vam anomenar “efecte mirall”: parlants de llengües subordinades que, quan veien la situació del català respecte al castellà a Catalunya, establien una mena d’equivalència amb la seva llengua i la llengua colonial/oficial del seu país. La diferència era que el català és (era) una llengua d’ús habitual i la seva llengua, no. El fet és que aquest emmirallament acostumava a tenir un efecte alliberador i de presa de consciència que beneficiava tothom. Recordo un bon nombre d’equatorians parlants de quítxua que aquí s’havien alliberat de l’estigma que per a ells havia representat la seva llengua, o una peruana que explicava que “el que passa aquí ens ha fet veure el que passa allà”. Vam trobar diversos casos de persones que començaven a aprendre una llengua que ja no els havien transmès i fins i tot militants del català que compensaven així el fet de no poder lluitar per la seva llengua a casa seva.

En aquesta manifestació quotidiana dels efectes beneficiosos del multilingüisme aflorava també una qüestió que no hauríem d’oblidar: el restabliment de l’equilibri ecolingüístic és cosa de tots, no tan sols dels parlants de llengües subordinades i, en aquest procés, es fa evident que ens cal la solidaritat dels parlants de llengües dominants.

No fa gaire, en una estada a la Vall d’Aran, em vaig trobar amb un cas que em va fer rumiar molt (i que em va fer veure que encara tenim molta feina per fer). Vaig topar amb una aranesa filla de pares “catalans” que hi havien anat fa uns cinquanta anys i que tenia fills, com ella, nascuts allà. El tema va sortir perquè li vaig demanar on podria trobar llibres en aranès. Em va preguntar com era que m’interessaven i li vaig dir que perquè treballava en llengües minoritàries. I aleshores em va explicar que l’aranès “el tenien” molt ben protegit, que l’escola funcionava en aranès i que “ells”, entre ells, parlaven en aranès. Li vaig demanar si ella parlava aranès i em va dir que no.

Crec que en aquest cas l’efecte mirall és evident i tristament demolidor. Només és una anècdota i ni tan sols puc dir que sigui representativa, però em va semblar un cas flagrant d’aquella suposició que la mort de les llengües és un problema dels parlants de llengües amenaçades i no de tots. El més trist, però, és que aquesta idea tampoc no és estranya en els que ho haurien de tenir més clar.

No fa gaire anys, vam tenir convidat un gran especialista en llengües d’una zona asiàtica. Un dels dies que era per aquí vaig passar pel seu hotel a recollir-lo per anar a dinar. La recepcionista de l’hotel, que parlava català com tu i com jo, era de la zona de la seva especialitat. Al restaurant, la cambrera que ens va atendre també parlava català. Un cop va tenir la comanda, l’especialista em va demanar en quina llengua havíem parlat. Li vaig dir que en català i va concloure: “Això vol dir que és d’aquí.” I jo vaig respondre “No necessàriament, perquè la recepcionista de l’hotel és d’aquell lloc que coneixes tan bé i hem parlat en català.” I ell va fer una gran riallada. Jo em vaig quedar de pedra perquè, si li semblava tan exòtic que algú de fora pogués parlar català, què transmetia als seus informants? Ell, que ha dedicat la seva vida a crear sistemes d’escriptura, a fer gramàtiques i diccionaris de llengües en risc evident d’extinció, creu que les llengües viuran per la seva obra? No els diu als parlants que l’han de parlar i transmetre-la?

L’actitud del meu col·lega no diria que és freqüent però no és rara entre especialistes en llengües amenaçades. De fet, fa ben poc que la lingüística es preocupa dels parlants i ha deixat de veure la mort de les llengües com una simple qüestió de pèrdua de dades. I també ha canviat l’actitud de molts lingüistes per als quals els informants eren simples proveïdors d’informació i ni es plantejaven retornar els resultats de la seva recerca a les comunitats amb què treballaven, però això ja són figues d’un altre paner.

La noia aranesa em va portar a una llibreria. Vaig demanar si tenien llibres en aranès i la dependenta em va dir que sí, que en tenia un, El petit príncep. De fet, estava exhaurit. M’hauria agradat trobar-hi, per exemple, Era revolucion verticau de Ngugi wa Thiong’o en versió kikuiu-aranès, un agermanament entre llengües subordinades en aquest cas oficiat per Jordi Suils, traductor, i publicat per Pagès Editors. Raig Verd va fer el mateix en kikuiu-català i kikuiu-asturià.

El petit príncep el vaig trobar fa uns anys en bretó en una llibreria de Roazhon (Rennes, en francès). Els vaig demanar llibres en bretó i em van adreçar a la secció de productes regionals. I allà, entre receptes de cuina i guies de cases rurals, hi havia tres o quatre llibres en bretó. I, per cert, un en gal·ló, la tercera llengua de la Bretanya que sembla que faci nosa perquè ja en tenen prou defensant el bretó.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes