El portaveu de Ciutadans va declarar ahir que ‘ens sap greu que es vulgui fer [no va dir de part de qui] de Sant Jordi una festa només d’una part dels catalans’ i va demanar al president Torrent que no polititzés la diada. Una queixa semblant a la que esgrimeixen els partits espanyolistes cada Onze de Setembre, més ridículament encara, perquè si un dia és polític, a Catalunya i a tots els països del món, és la pròpia festivitat nacional. Per aquesta raó fa gràcia que, a més a més, el portaveu dels anticatalanistes a Catalunya també demani que l’11 de Setembre –’la diada de tots els catalans’, en diu, perquè la nacional, per a ell, és una altra– es traslladi a Sant Jordi, i bé, seria bonic, no es pot negar, però una nació no deixa de ser nació perquè canviï una data per una altra. Hi ha gent que no sap això i es dedica a la política, eh? Com diuen a Twitter: ‘¡haber estudiao!’

En fi, que a l’espanyolisme l’amoïna que a les diades de Catalunya s’hi facin reivindicacions catalanistes, ves quina cosa. Els amoïna que les diades catalanes siguin catalanistes, bàsicament. I què haurien de ser, si no? Espanyolistes? Submarinistes? Equidistants, com la Fira d’Abril? A veure si resultarà que Catalunya ha de ser l’únic país del món que no es reivindiqui nacionalment en el propi dia nacional o el dia del seu patró, com també té l’únic idioma del planeta que es parla per molestar. A veure si serà això: que a Catalunya tot són excepcions.

M’imagino que els anticatalanistes també troben que els castells, les sardanes, els Jocs Florals, la Rodoreda, per dir els primers exemples que em vénen al cap, només representen ‘una part dels catalans’, confonent les aversions personals amb el patrimoni cultural del país. Hi ha catalanistes que la gralla ens fa esmussar, que no hem cantat mai ‘Els segadors’ i que avorrim la tradició de regalar roses per Sant Jordi, i d’aquests (dis)gustos particulars no se’ns acudiria de fer-ne motiu de confrontació política. Ves que qui vol fer de Sant Jordi una festa ‘només d’una part’ no siguin uns altres: els que s’omplen la boca dient que ha de ser ‘de tots els catalans’ mentre celebren que sigui arrabassada als segrestats i exiliats, a les seues parelles, als seus fills i pares i, com a mínim, a tots els amics que els troben a faltar. Quina poca vergonya, per no dir-ne una altra que, en dictadura, em portaria de pet als jutjats.

I mira que els que deien que no volien un Sant Jordi ‘polititzat’ (abans de passar a saludar a les paradetes dels seus partits, amb el marxandatge tematitzat per a l’ocasió), enguany tenien oportunitat d’estar contents: amb mig govern a presó i exili, i les institucions preses pel cop d’estat del 155, no hi va haver actes oficials a Palau per primera vegada des de la restauració de la Generalitat contemporània. I tanmateix, els senyorets mai no en tenen prou: perquè ahir encara els feien nosa els clams de llibertat i les denúncies d’aquesta anomalia democràtica, ja fossin de viva veu o sintèticament representades en el groc, un color que desitjo –amb amor, és clar– que els acompanyi ara i sempre en els seus malsons.

A l’hora que escrivia això, m’arribava que a les tanques que separen la Generalitat de la gent, així com a la font del pati dels Tarongers, o a la sala Tàpies on es reunia el consell de govern, començaven a fer-s’hi ofrenes espontànies de roses grogues; que el Departament de Cultura estava vestint la seua façana d’igual manera, i que la plaça de Catalunya anava pel mateix camí amb una acció organitzada per la societat civil. I els voraços del 155, que entre tot això eren ben lliures (evidentment!) de comprar roses amb la bandera del Boadella, de trobar qualsevol llibre dels seus anticatalanistes de capçalera, i fins i tot de fer-se’ls signar pels autors al Cortinglés, encara tenien la barra de plorar que ‘aquest’ Sant Jordi els feia sentir exclosos: ai, xiquets, qui tingués els vostres maldecaps…!

Qui pogués queixar-se de les reivindicacions del Sant Jordi des del privilegi de tenir les idees, les llibertats i la vestimenta protegides per un estat. Qui pogués plorar llàgrimes de cocodril als mitjans perquè enguany s’hi portava el color que li hem agafat tírria. Qui pogués gaudir del dia de la cultura i de l’amor com si el Regne d’Espanya no l’hagués negat a una part dels teus conciutadans, retenint-los com a ostatges. Estar del costat de l’opressor té aquestes coses: que t’hi malacostumes, i després tot et sembla poc. Et malacostumes a tenir l’adversari silenciat, engarjolat, exiliat, perquè tu ho vals, i quan baixes al carrer no toleres que t’assenyalin la vergonya. Perquè Sant Jordi, que és una festa del carrer, no és com estar a casa amb un comandament a distància per apagar la realitat. Per sort, els llibres i les flors encara fan prou respecte perquè ahir cap banda d’encaputxats no es dediqués a rebentar paradetes amb eslògans de ‘Llibertat’, o perquè els soldats de l’estat sortissin a requisar roses grogues als enamorats. De moment. Perquè si fa un any hauríem dit que ni se’ls acudiria, que fa molt lleig, avui ja sabem que per falta de ganes no va ser.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]