25.08.2025 - 21:40
La paraula iamal no ressona igual a tot el planeta. Per a la majoria, aquest nom és sinònim de talent futbolístic precoç vestit de blau-grana. Però a la península de Iamal, a l’Àrtic rus, on la tundra és tot el que es veu a l’horitzó i el permagel impera sota els peus, iamal significa “el final del món”, i és com els nènets denominen casa seva.
Aquest poble nòmada viu de fa generacions a un dels medis més extrems de la Terra, ben a prop del pol nord. A l’hivern, hi ha tempestes de gel i temperatures per sota dels cinquanta graus sota zero. A l’estiu, se’n van cap al nord, on la tundra s’ajunta amb la mar de Kara i on aprofiten els rics pasturatges estivals. Durant l’any, de fet, els nènets es desplacen fins a mil dos-cents quilòmetres, i és un dels moviments migratoris anuals més grans que hi ha als set continents. Ho fan per satisfer les necessitats dels seus companys, els rens, que els proveeixen tot allò que necessiten per a sobreviure.
Però tot això podria convertir-se en un record llunyà, atès que el canvi climàtic d’aquests darrers anys ha mort molts rens i n’ha fet gairebé impossible la subsistència, fet que ha portat molts nènets a abandonar el seu estil de vida tradicional. El seu futur no és gaire prometedor.
Tot i això, en contra d’allò que passa amb uns altres grups tribals, els nènets han experimentat demogràficament i cultural un creixement molt remarcable aquests darrers anys. En només una dècada, han crescut de 44.640 persones a 49.800, segons el cens rus. El motiu principal ha estat una natalitat alta.
Al mateix temps, les seves tradicions i el seu estil de vida, que havien estat oprimits i en risc de desaparició, han revifat any rere any. Durant l’època soviètica, a la dècada dels trenta, van ser obligats a sedentaritzar-se i a participar en granges col·lectives. Van convertir-se en pastors que, per sort, podien continuar mantenint les migracions, però ara sota el paraigua de l’economia planificada soviètica. Això va trencar gran part de la seva organització social, com ara el lideratge dels ancians i la divisió entre clans. Després de la caiguda de l’URSS, els nènets han recuperat gran part de la seva autonomia. Recorren les seves rutes ancestrals, mantenen els forts llaços de solidaritat entre famílies nòmades i, sobretot, conserven el vincle especial amb els rens.
Aquest animal és la base de la seva dieta. Consumeixen la carn en múltiples formes, com ara acabada de caçar, bullida en sopes, congelada o tallada fina com si fos un carpaccio àrtic. També beuen la sang calenta del ren just quan el sacrifiquen, barrejada amb una mica de neu, per la seva aportació de vitamines essencials en un lloc on no hi ha fruites ni verdures. Al mateix temps, en fan servir la pell per fer-se els abrics, claus per a sobreviure aquestes gèlides temperatures, i per construir les cobertes de les seves tendes còniques, com els tipis americans. Alhora, usen els rens de mitjà de transport: els munten directament o fan que empenyin trineus sobre el gel i la neu.
El seu estil de vida és extraordinàriament semblant al dels tsaatan, de la taigà de Mongòlia, que he tingut la sort de visitar unes quantes vegades. També són pastors de rens, viuen en tendes còniques i, fins i tot, comparteixen part de la cosmovisió espiritual. Tots dos, per exemple, tenen dins cada ramat almenys un ren sagrat que no es pot sacrificar. De fet, totes dues cultures són xamàniques i animistes, i comparteixen litúrgia com ara els rituals d’ofrenes als esperits del foc. Curiosament, hi ha estudis que demostren la seva connexió genètica, com també amb més pobles àrtics com ara els samis de Lapònia (que també són històricament pastors de rens) i, fins i tot, els inuits d’Amèrica.
Espiritualment, els nènets combinen aquesta visió ancestral de la vida amb el cristianisme que els van inculcar durant els segles de contacte amb Rússia i els missioners ortodoxos. Tot i això, la connexió amb la naturalesa i les tradicions animistes continuen ben presents en el seu dia a dia.
Ara com ara, gairebé la meitat dels nènets continuen essent nòmades. La resta s’han establert en pobles i ciutats, però encara estan molt vinculats a la vida àrtica i als costums ancestrals. La llengua nènets, que té dues variants (la del bosc i la de la tundra), és una llengua uràlica, fet que la fa estar emparentada llunyanament amb idiomes com ara els que parlen els samis, però també amb l’hongarès o l’estonià, per exemple. Malauradament, ara com ara tan sols la meitat de la població la té com a idioma principal, atès que la majoria de joves ha adoptat el rus. Tan sols els més grans la parlen habitualment, una cosa tristament destacable, perquè tan sols fa un segle tots els nènets eren monolingües en la seva llengua.
Això no obstant, exceptuant la situació lingüística, es podria dir que la conservació de la cultura nènet és força bona, sobretot si es té en compte que no han estat tan aïllats com unes altres minories ètniques del món. Però tot això podria canviar aviat.
La gran amenaça que preocupa els nènets és el canvi climàtic. L’augment de la temperatura a l’Àrtic, que puja quatre vegades més de pressa que no la mitjana mundial, perjudica molt el seu entorn natural i la seva font de subsistència: els rens. Ara, per exemple, és habitual que hi hagi uns episodis de pluja inusuals a l’hivern. Això fa que es creï una capa d’aigua que es congela a sobre del gruix de neu i que formi una crosta de gel tan dura que impedeix els rens d’arribar al seu aliment. Normalment, aquests animals foraden la neu amb el morro per accedir a l’herba i als líquens que hi ha sota la neu, però aquesta barrera de gel fa que els sigui impossible. El resultat d’aquest fenomen és la mort en massa de rens per fam. Cada any es poden morir milers de rens per això, quan abans eren fets aïllats, una situació que també s’ha viscut a Mongòlia com un desastre nacional.
De la mateixa manera, els cicles meteorològics canvien i es tornen més imprevisibles. Ara els hiverns són més suaus i amb nevades molt més intenses, i els estius són més llargs i càlids. Això no solament afecta les pastures i els moviments migratoris, sinó que també fon el permagel, la terra que abans estava permanentment congelada. Ara, com que desapareix aquesta capa de gel, fa que es vagin buidant llacs de la tundra. Això passa perquè el permagel feia de capa impermeable, però ara, en fondre’s, fa que l’aigua s’escoli. Els punts d’hidratació canvien, i també els llocs on pescar. A més, amb el desgel el terreny es converteix en pantanós, cosa que dificulta l’avenç dels rens.
Aquests animals no solament tenen més dificultats per a obtenir aliment, sinó que es veuen forçats a gastar més energia per desplaçar-se, i moltes vegades s’esgoten fins a extrems que els pastors veuen amb amargor. Les rutes ancestrals ja s’han modificat, tant pel calendari, imprevisible, com pels llocs per on es desplacen, atès que han d’evitar zones inundades o sense pastura.
Històricament, eren fets aïllats, però ara és la nova realitat dels nènets, que veuen perillar un estil de vida que ha resistit el pas del temps tot i les adversitats. Un dels pobles que ha contribuït menys a la contaminació del planeta, amb una petjada de carboni mínima, pot convertir-se en la gran víctima del canvi climàtic. Aquesta és la paradoxa dels nènets.
