La cruel repressió franquista contra els mestres republicans

Aquests dies que recordem els cinquanta anys de la mort del dictador i, en conseqüència, els cinquanta anys de lluita contra el silenci imposat sobre el passat republicà i les atrocitats del feixisme espanyol, s’ha tornat a posar sobre la taula els crims i la repressió que es van cometre a la postguerra contra la població civil. En uns temps que van durar molts anys, en què la guerra, suposadament, s’havia acabat, segons les paraules del general Francisco Franco.

Un dels sectors més represaliats i condemnats, víctima de la voluntat exterminadora dels feixistes contra la cultura i les idees, fou el dels mestres. Amb sentència o no, a tot Espanya molts d’ells van ser afusellats, depurats i reprimits amb acusacions falses o manipulades. Els acusaren, fins i tot, de fets que s’havien fet respectant i seguint les normes i l’impuls democràtic popular majoritari de la legalitat republicana expressat a les urnes.

El sector de l’ensenyament republicà era un dels pilars culturals sobre el qual la República començava a construir un profund canvi social i polític, després de segles d’obscurantisme i submissió als designis de terratinents, aristòcrates, militars i l’Església Catòlica. Els mestres treballaven en cos i ànima per educar els petits envers un futur millor, més il·lustrat, culte, just i lliure.

Pels feixistes, per tant, els mestres eren un enemic a eliminar, tant en la guerra com en la postguerra. Van ser els funcionaris de l’estat més depurats, sancionats, inhabilitats, empresonats i afusellats. Els franquistes van dur a terme una cruel i implacable “cacera de bruixes” contra els quals consideraven “enverinadors” de l’ànima popular.

Un exemple ben clar són tots els qui tingueren relació amb l’Escola Nova Unificada a Catalunya o la Institución Libre de Enseñanza a tot l’estat. I evidentment tots els mestres de qualsevol lloc de l’estat amb idees republicanes que van assumir amb entusiasme la tasca de transmetre als petits els fonaments bàsics per a llegir, escriure, viure i pensar pel seu compte en una societat més lliure i solidària. Tant a les ciutats com als pobles i a les viles rurals més remotes.

Federico García Lorca és el símbol màxim que encarna totes les cares de la repressió feixista contra la cultura i les idees. Hi ha uns quants factors que influïren en el seu assassinat a trenta-vuit anys, el mes d’agost de 1936, un mes després del sollevament militar de Franco. Era un gran representant d’un temps que volia millores humanistes i de llibertat en tots els sentits de la vida. Un republicà d’esquerres, poeta i dramaturg del poble, impulsor del teatre ambulant i popular La Barraca, escriptor que fomentà una relació intensa i fraternal entre artistes i intel·lectuals moderns i progressistes de tots els pobles d’Espanya. Era un poeta de referència que tenia relacions directes a tot el món i havia fet estades i amistats als EUA, Llatinoamèrica i Europa. A més a més, era homosexual i, sobretot, estava estretament vinculat per família i idees a la Institución Libre de Enseñanza. No ho oblidem.

La història de la repressió dels mestres republicans és un capítol més de la història del nostre passat que convé reivindicar i fer conèixer als més joves. Perquè avui dia encara molts mestres que van estar compromesos amb la democràcia i la modernització de l’ensenyament durant la Segona República Espanyola continuen oblidats. Cinquanta anys després, com en més àmbits, encara n’hi ha molts a qui no se’ls ha retornat la dignitat, ni se n’ha fet justícia. Encara que només sigui reparant la ignorància de la seva existència i l’oblit històric imposat. I també, perquè, com es fa evident avui a Espanya i a Catalunya, reneixen amb força les ànsies de tornar a imposar la incultura, la insolidaritat, la submissió, el racisme i el masclisme.

Dos mestres represaliats pel franquisme

Un magnífic exemple d’investigació històrica és el llibre Dos mestres represaliats pel franquisme (Cossetània), de Salvador Coll Icart i Daniel Montañà Buchaca, sobre la història desconeguda i la injustícia comesa contra dos mestres de Catalunya. Un cas que, a banda de dignificar la seva història personal, ens endinsa en els forats més negres de la nostra memòria col·lectiva. Alhora, ens il·lustra a bastament, i en profunditat, sobre el funcionament criminal de la maquinària repressiva i el context de misèria moral i revenja que imperava en els sectors vencedors de la guerra entre molta gent de dretes, falangistes, funcionaris, polítics, militars i religiosos. A Espanya i a Catalunya.

Com remarquen els autors, la República va endegar una revolució educativa sense precedents. Una revolució d’idees, humanista i de progrés. Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública del primer govern de la República, va dir que “el mestre havia de ser el primer ciutadà de la República”.

Amb l’adveniment de la República, els mestres estaven poc formats, mal considerats i mal pagats. Espanya era un país sense escoles, en faltaven més de 27.000 i la meitat dels nens en edat escolar no estaven ben atesos. En els primers mesos es va fer un treball colossal per construir, formar i educar.

A la constitució espanyola de 1931, l’article 48 establia que l’educació era una atribució de l’estat. L’educació tenia, per tant, una funció eminentment pública i s’optava per una escola única, laica, coeducadora (de gènere i de classes), activa, crítica, obligatòria, gratuïta i solidària.

En conseqüència, per a la mentalitat de Franco i els seus acòlits, l’escola era la llavor que contagiava el verí de tots els mals. Un dels principals col·lectius a reprimir i castigar van ser els mestres.

Dos mestres desapareguts en el laberint de la història

Els protagonistes del llibre es deien Josep Maria Jiménez Bretos i Josep Guitart Faura. El primer va néixer a Villafranca (Navarra) el 1894 i, després de ser sentenciat a mort per un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals, com ho eren tots, una farsa jurídica, va ser afusellat al Camp de la Bota de Barcelona l’agost de 1939. El segon va néixer a Barcelona el 1900, va ser condemnat a trenta anys, també per un consell de guerra, però en va poder sortir al cap de cinc i va reprendre la seva carrera musical. El delicte de tots dos va ser exercir de mestres durant la República a la Pobla de Lillet (Berguedà) i a Cardedeu (Vallès Oriental).

El 1932, el mestre Jiménez va ser destinat a la Pobla de Lillet, i el 1934, a Cardedeu, on arribà a ser president d’ERC, i durant la guerra s’afilià al Sindicat de Professionals Liberals, que formava part de la CNT. Aquell mateix any, el mestre Guitart va obtenir plaça a la Pobla i s’afilià a ERC. El juliol de 1936, tots dos hi van passar les vacances escolars.

Després del 18 de juliol, com que eren republicans i homes de lletra, van ser requerits per col·laborar en tasques administratives a l’ajuntament antifeixista. Poc després, passat l’estiu, Jiménez va tornar a fer de mestre a Cardedeu, i Guitart, de professor d’escola i músic a Barcelona, on esdevingué un popular director d’orquestra i compositor de cuplets del Paral·lel. Es va treure el carnet del PSUC, segons que deia, per poder accedir als menjadors populars.

En acabar la guerra, l’any 1939, cap dels dos es va exiliar, pensant que, a banda de ser mestres i republicans, no els podien acusar de res més. Tot i això, van ser detinguts, empresonats, processats i represaliats acusats de col·laborar en la violència revolucionària contra la gent de dretes i per l’assassinat d’un capellà.

D’entrada, els informes de les forces vives d’aquells dos pobles els assenyalaven directament i indirectament amb més o menys intenció venjativa i calumniadora. Malgrat que ells proclamaven i demostraven la seva innocència, els van sentenciar a mort i a perpetuïtat sense cap més prova no contrastada que els informes de funcionaris, gent de drets i falangistes locals. I la voluntat repressiva de la dictadura contra l’ensenyament i la cultura.

Una investigació rigorosa i profunda 

Salvador Coll i Daniel Montañà han dut a terme una investigació tenaç i meticulosa en una vintena d’arxius de tots els estaments –militars, administratius nacionals i locals– i de particulars, a més d’hemeroteques, biblioteques i entrevistes amb un nombre important de testimonis directes i indirectes dels fets. Han hagut de vèncer totes les dificultats que tants anys de silenci imposat han deixat sobre el nostre passat familiar i col·lectiu.

La dictadura va esborrar la història i la “modèlica transició”, malauradament, ha treballat molt lentament per recuperar-la i transmetre-la a les joves generacions. Els historiadors han fet la seva feina, que no ha calat en els plans d’estudis primaris i secundaris per manca d’un pla d’ensenyament i coneixement històric que hauria d’haver estat fonamental aplicar d’ençà del 1977, cosa que no s’ha fet. Queden encara moltes llacunes en l’imaginari i el coneixement popular. S’ha fomentat més l’oblit i la ignorància que no pas la memòria i el coneixement.

Treballs d’investigació com Dos mestres represaliats del franquisme, de Coll i Montañá, són fonamentals per a recuperar la petita història, que diuen els francesos. Crucials per al coneixement de l’època i per a la informació dels més joves en democràcia. Treballs com aquest en l’àmbit local haurien de ser d’estudi obligatori a les escoles i instituts dels municipis on succeeixen els fets i a tot Catalunya.

La investigació minuciosa i contextualitzada del microcosmos que dibuixen i relaten les vides a Cardedeu i la Pobla i la repressió contra els dos mestres protagonistes del llibre, ens fa un retrat acurat de què passava a gran escala a tot l’estat. La injustícia, l’odi, la revenja, la por, el silenci, els crims, la repressió, el funcionament implacable de la litúrgia dels crims legals de la dictadura i el menyspreu per la veritat, la humanitat i la vida dels republicans, com molt bé descriu el llibre, ens donen una perspectiva precisa del que passava a tot Catalunya i a tot l’estat. Veiem i posem noms i cares a la història d’això que Paul Preston ha qualificat de política d’extermini del feixisme espanyol.

En aquest documentat treball es fan evidents molts aspectes de la història. Els efectes de la llei de responsabilitats polítiques signada per Franco a Burgos el 19 de febrer de 1939, quan s’acostava “l’alliberament total d’Espanya”. Aquesta llei declarava “la responsabilitat política de les persones, tant físiques com jurídiques, que, amb efectes retroactius des de l’1 d’octubre de 1934, van contribuir a crear o agreujar la subversió de tot ordre que va fer víctimes a Espanya, i que, a partir del 18 de juliol de 1936 es van oposar al Movimiento Nacional, fos amb actes concrets o amb una passivitat greu”.

Com molt bé expliquen els autors, Francisco Franco legalitzava així, la “justícia a l’inrevés”, tal com va batejar-ho el seu cunyat i cap de la Falange, Ramon Serrano Suñer. Els efectes retroactius que imposava la llei, que es remuntava als temps de la República, fins el 1934, dos anys abans de la guerra i cinc de la derrota, legalitzava que es consideressin delictes castigables actituds i fets que en el seu moment havien estat perfectament legals i democràtics.

Així va ser com, paradoxalment i cínicament, els franquistes jutjaven i condemnaven per “auxili o adhesió a la rebel·lió”, ciutadans que havien treballat i actuat en defensa de la legalitat democràtica. Els rebels havien capgirat la realitat i la història, tècnica que utilitzaren durant tota la postguerra perquè, en realitat, històricament, els rebels havien estat ells, que s’havien aixecat en armes contra la democràcia. Aquesta manipulació de la realitat transmesa gota a gota durant quaranta anys va aconseguir de crear una educació tergiversada que, en bona part, la transició no ha estat capaç de desmuntar, ni transmetre a les noves generacions majoritàriament en els seus plans d’estudis.

Una fotografia i un alumne

Salvador Coll explica molt bé els orígens i el desenvolupament de la investigació. L’any 2014 un amic li va mostrar una fotografia absolutament desconeguda en el poble. La típica fotografia professional d’un mestre amb vint-i-set nens. El mestre es deia Jiménez i havia estat completament esborrat de la memòria de la gent del poble. Ja podien posar cara al mestre afusellat, que ningú no n’havia sentit a parlar mai. Aquest fou l’inici d’una recerca difícil que ha donat com a resultat un llibre molt interessant.

Més tard, va poder localitzar un dels nens de la fotografia que encara vivia. No la recordava, la imatge, però li va dir que Jiménez era un bon mestre. “La guàrdia civil el va venir a detenir a l’escola i ens van informar que l’havien afusellat perquè era un dels que havien matat gent de dretes.” Uns quants anys i molts arxius, entrevistes i investigacions després, el llibre demostra que tot era mentida i recupera la dignitat d’un desaparegut i el seu company, regalant-nos de passada un necessari relat d’història.