La colònia i la revifalla d’una llengua moribunda

Ja m’ha tornat a passar. Agafar en préstec un llibre de la biblioteca i, quan n’he llegit una cinquantena de pàgines, pensar: aquest l’hauria d’haver comprat. Perquè m’atrapa i vull marcar-ne fragments, perquè sé que hi voldré tornar i necessito subratllar això i allò i doblegar aquesta pàgina. Potser un dia ho voldré per a un article.

Si bé per un instant m’ha semblat que havia passat el moment de parlar-ne, perquè ja no era cap novetat, de seguida he fet marxar aquest pensament intrusiu. Quines bestieses. Com diuen els de Godall, fins que no l’has llegit, un llibre sempre és novetat. Si aquest ja l’heu llegit, podem comentar-lo plegats. I si no, doncs vet aquí una recomanació entusiàstica. (El més fotut de tot és pensar que un llibre que va sortir fa un any ja és massa vell per a parlar-ne, i això dóna per a un altre tema, que és aquesta voràgine en què ha entrat la indústria del llibre.)

Parlo de La colònia (Periscopi), d’Audrey Magee, traduït per Josefina Caball. Una novel·la que narra la convivència entre els veïns d’una illa remota d’Irlanda i els dos forasters que la visiten, el senyor Lloyd, un pintor anglès, i Jean-Pierre Masson, un lingüista francès que estudia llengües en perill d’extinció. Una obra que, amb una prosa justa i precisa, retrata aquesta quotidianitat d’un poble colonitzat.

Cadascun dels personatges té una posició respecte del gaèlic irlandès. L’autora no hi pren part. I suposo que això fa que cada lector, segons quina sigui la seva experiència, se senti més identificat amb l’un o amb l’altre. És inevitable fer-ne analogies, perquè, com a catalans, com a catalanoparlants, les reflexions que s’hi fan sobre llengua són molt properes. De fet, l’autora va explicar que Catalunya havia estat el primer país que havia comprat els drets de l’obra per a traduir-la. No deu ser casualitat.

El francès, en JP Masson, estudia l’evolució de l’irlandès (una llengua “moribunda, però que encara no s’ha mort del tot”) a partir de les quatre generacions de la família, en què l’àvia només parla irlandès i el nét és bilingüe. (“Una mort lenta, que dura des de fa segles perquè els seus parlants l’abandonen per l’anglès”, diu l’home). Ell es mira la llengua des d’aquesta posició d’algú que vol preservar-la, i deixa algunes de les reflexions que més ens interpel·len, perquè aquí també les hem fetes moltes vegades. Tanmateix, no deixa de ser això, algú de fora que visita la colònia per treure’n un profit (vol que el seu estudi tingui molt d’èxit) i que els diu, als nadius, què han de fer i quina posició han de prendre. És el foraster que ve a salvar-los la llengua. Un home que, alhora, també té la seva història personal de conflicte lingüístic, en aquest cas, com a fill de mare algeriana, i em sembla molt interessant aquesta doble relació que hi estableix, com a colonitzador i alhora colonitzat.

On es veu més clarament el trencament generacional és en el personatge d’en Séamus. James, es fa dir. El més jove de la família. L’hereu, que ha perdut el pare, l’oncle i l’avi, tots pescadors, a la mar, i que no té cap intenció de continuar la tradició familiar. No vol ser pescador, ni quedar-se en aquesta illa sense futur, ni parlar una llengua moribunda. Per això s’entén amb l’anglès, el pintor que ha vingut a passar l’estiu a l’illa per pintar-la amb la idea que el seu quadre faci que la gent vulgui venir a visitar-la, que es necessita el turisme per a sobreviure. És l’altre representant de l’imperi, el qui explica al jove Séamus totes les coses que podrà fer quan arribi a Londres, el qui té una visió utilitarista de la llengua i per això no entén que ningú vulgui salvar una llengua que no serveix per a res. El qui té la visió del colonitzador, i la presència del qual trasbalsa el poble i els altera els comportaments lingüístics: si ell hi és, els veïns, en comptes de parlar en irlandès, parlen en anglès.

Alhora, la novel·la intercala la narració de l’illa amb fragments que, com si fossin breus d’un diari, repassen els atemptats que aquell 1979 van ser constants a Irlanda.

Que l’obra se situï fa quaranta-cinc anys també té una altra derivada, i és que avui podem mirar amb perspectiva aquelles posicions que representen el senyor Lloyd i en Masson, i també el jove Séamus: perquè avui sembla que l’irlandès ha fet una revifalla. Fins i tot, com deia Magee en una entrevista, s’ha tornat una tendència. I hi penso perquè, justament, ha estat acabar el llibre i que hagin coincidit unes quantes notícies que no sé si donen prou mostres per a un futur optimista, però, si més no, fan el present esperançador.

Després de la victòria del Sinn Féin l’any passat al Nord d’Irlanda, fa unes setmanes la presidència d’Irlanda la va guanyar Catherine Connolly, que s’ha proposat de fer de l’irlandès la llengua d’ús públic habitual. Que s’han acabat els anys de relegar la llengua pròpia “sense el respecte que es mereix”.  Alhora, sembla que l’irlandès també revifa al nord, on s’han disparat les matrícules per a aprendre’l i on la llengua va guanyant més i més presència.

Es veu que el grup de música Kneecap –del qual hi ha un film molt recomanable– ha estat un dels motors d’aquest ressorgiment de l’interès per la llengua i de l’orgull de llengua. No és l’únic, és clar, però perquè vegem si no té importància significar-se musicalment, optar per una llengua o una altra a l’hora de cantar! I a aquest orgull de llengua volia anar a parar. Un orgull que el personatge d’en Séamus/James no té, perquè li han fet creure que la seva és una llengua de pescadors, de pobres, vaja, i que amb aquesta llengua no sortirà mai de l’illa, on l’espera un futur que no desitja. Però és un orgull que va despertant entre el jovent irlandès. I no puc evitar sentir una miqueta d’enveja.

Evidentment, i per sort, la realitat del català no té res a veure amb el gaèlic. Parteixen de tan avall, que cada petita passa és un avenç important. Però, mira, aquí tenim una llengua amb uns signes molt més clars que el català de trobar-se en perill d’extinció, i de la qual els habitants del lloc on és pròpia han començat a mirar-la amb respecte, a valorar-la, a voler-la aprendre, a reivindicar-la. I no he dit els seus parlants, perquè la parlava molt poca gent, sinó els habitants del lloc, perquè, com diuen els entesos, només té sentit replantar una llengua allà on és pròpia, i això ho han de fer els habitants del lloc concret.

I això. Orgullosos. Un orgull que no ens l’ha de venir a donar ningú de fora, un orgull que ha de néixer de dins, autènticament, i sense que calgui que la llengua hagi quedat gairebé tocada de mort per sentir-lo. Deixar d’avergonyir-se per parlar la nostra llengua: fixa’t tu quin pas tan evident, tan essencial, tan bàsic que sembla que no calgui ni esmentar-lo, i, tanmateix, em fa la sensació que sí que cal. Hi ha tota una pedagogia que no ens ha de fer mandra fer. I totes aquestes bones noves sobre l’irlandès m’han fet pensar això, que allà on calgui s’ha de mirar de canviar aquest dolor de llengua que molts sentim –i que és natural tenir– per l’orgull de llengua.

“Així doncs, quant de temps li queda, a aquesta llengua?, va preguntar en Lloyd.

Si en James es queda a l’illa, els seus fills parlaran irlandès i anglès, i els seus néts potser també.

I si no s’hi queda?

Si se’n va, els seus fills probablement parlaran anglès i tindran coneixements bàsics d’irlandès. Però els seus nets només parlaran anglès.

Per tant, és inútil, va dir en Lloyd.

No, no ho és, però cal un compromís nacional per revertir aquesta tendència.

En Micheál va fer un sospir.

Això ja s’ha intentat, JP, va dir.”