La Caputxinada: seixanta anys de la tancada dels estudiants contra Franco

Era una reunió d’estudiants, vora cinc-cents, però el nom més recordat d’aquelles jornades tenia gairebé vuitanta anys. Jordi Rubió i Balaguer era la tercera generació d’una de les nissagues més destacades del patriciat intel·lectual, que anava de la Renaixença (l’avi Rubió i Ors) fins a les institucions creades per la Mancomunitat i la República (ell, el nét). De Lo gaiter del Llobregat a la Biblioteca de Catalunya. L’any 1939, havia perdut tots els càrrecs oficials i havia vist com es proscrivien la llengua, la cultura, la ciutat d’ideals que ell i molts com ell havien intentat de bastir. De tota manera, malgrat l’ostracisme, mai no s’hi havia acabat de resignar, i havia continuat ocupant-se de la càtedra de Literatura Catalana i Història de la Literatura dels Estudis Universitaris Catalans. Tot i el nom, les classes, clandestines òbviament, es feien a la taula del menjador de casa seva.

Un home com ell, que a la vellesa podia dir que les havia vistes de tots colors i no s’havia rendit, només podia adreçar-se de manera optimista a l’auditori del convent dels Pares Caputxins de Sarrià, on l’escoltaven cinc-cents estudiants, un grapat de periodistes –Roger Jiménez, Agustí Pons, Josep Maria Cadena i Lluís Permanyer, entre més– i uns quants intel·lectuals, com ara Salvador Espriu, Antoni Tàpies i Joan Oliver, i professors, com ara Oriol Bohigas, Joaquim Molas, Xavier Folch i Raimon Obiols. I, fins i tot, Frederic Berger, representant dels estudiants nord-americans, que resultà ser de la CIA. “Tingueu fe, tingueu confiança, com els vells com jo la tenim, amb la il·lusió més gran que, encara que les dificultats i els camins siguin llargs, això que avui heu començat a planejar vencerà, triomfarà, per molts que siguin els obstacles i les lluites que haureu de vèncer”, va exclamar aquella tarda del 9 de març de 1966, ara fa seixanta anys justos.

Cinc-cents convocats als Caputxins de Sarrià

Els diaris del dia ho deixaven clar. Per evitar malentesos, i per si algú no n’estava assabentat, el rector de la Universitat de Barcelona, García Valdecasas, volia recordar que estava prohibida tota reunió sense el permís dels degans i directors de centre, i detallava les sancions aplicables per desobediència, en tots els graus i formes. Valdecasas havia arribat al rectorat després dels incidents ocorreguts l’any 1957, entorn de la segona vaga de tramvies, i, d’entrada, ja havia hagut de viure els anomenats fets del Paranimf, en què els retrats de Franco i José Antonio havien volat al carrer i els estudiants havien constituït la primera Assemblea Lliure d’Estudiants de la Universitat, després de mesos de protestes primerenques. Estava decidit que el règim no perdés el control de la universitat.

El franquisme havia abandonat l’autarquia, i el desenvolupament econòmic feia entrar divises i turistes. Però, a les aules, es vivia un ambient elèctric d’ençà que, bo i seguint l’estratègia de l’entrisme, sota l’ègida del PSUC especialment, s’havia aprofitat l’escletxa oberta a l’oficialista SEU (Sindicato Español Universitario) per introduir-s’hi –com havia fet CCOO als sindicats verticals– i democratitzar-lo des de dins. Aquell mes de març, el rector prou que sabia que els universitaris en portaven alguna de cap. De fet, tampoc no se n’havien amagat gaire, ja que havien fet córrer cartells anunciant el pas endavant que eren a punt de fer: la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), però ni ell, ni la policia, ni la majoria dels que hi van participar no sabien on es faria. Tots sabien que aquell era el dia, però ningú no s’imaginava que viurien una d’aquelles jornades que farien història. La comunicació clandestina va funcionar. A les quatre de la tarda tot era a punt per a començar l’acte a l’auditori dels Caputxins de Sarrià.

Protegits pels frares i el Concordat

Maria Lluïsa Penelas tenia vint-i-tres anys i estudiava l’últim curs de Biologia. “Era molt jove, i tot just estava naixent al món de la política.” En el seu cas, tot i que no era la delegada de curs, com que la persona elegida no era una persona compromesa políticament contra el règim, la van convocar a l’assemblea. “Van telefonar-me, vaig agafar un taxi i devia ser una de les darreres a entrar”, recorda. Andreu Claret, que llavors tenia dinou anys i repetia primer d’arquitectura, també recorda arribar a l’auditori dels Caputxins pels pèls. En el seu cas, havia nascut a l’exili, fill d’un dirigent d’ERC, i feia pocs anys que era a Barcelona, on havia entrat a militar al PSUC. Per a un agnòstic crescut en un ambient més aviat descregut, la sorpresa va ser majúscula en accedir a un convent de frares. De tota manera, que l’acte calia fer-lo a redós de la protecció d’un espai clerical, protegit pel Concordat signat entre l’estat i una església que d’ençà del 1936 havia estat un puntal del règim, era evident. L’estudiant de segon d’enginyeria Joaquim Boix havia consultat al degà Orbaneja i havia rebut per resposta l’exhibició d’una pistola que feia rememorar els temps de la guerra al seu propietari.

L’elecció dels Caputxins de Sarrià, allunyat del centre, prou discret per a celebrar una convocatòria clandestina, amb un espai prou ampli i amb facilitat perquè tothom hi pogués arribar, individualment, a peu i sense cridar l’atenció, va ser cosa de Joaquim Vilaplana, estudiant de Lletres. Aconsellat pel pare Jordi Llimona, va demanar l’espai a fra Basili de Rubí, a qui coneixia de Franciscàlia, un organisme que aquest darrer havia creat el 1949 com a espai de trobada cultural i social. L’encarregat de l’espai era fra Ferran Aguiló, que no hi va posar cap pega. Només calia que l’espai quedés lliure al vespre, quan s’hi preveia un torneig de tenis taula de la canalla del barri. Pocs minuts abans de les quatre de la tarda, el porter del convent no se’n sabia avenir de la gentada. Els universitaris de l’època encara vestien amb americana, camisa i corbata, ells, i faldilles sota el genoll i mitges, elles –moltes menys que ells. Alhora, era una instrucció de seguretat, per a passar inadvertits, i de seriositat, per l’acte que s’hi faria.

La policia assetja el convent i els estudiants i intel·lectuals s’hi queden

Tant Penelas com Claret destaquen la bona organització de l’acte. Una de les eminències grises de l’assemblea constituent era el responsable del Comitè d’Estudiants del PSUC, Andreu Mas-Colell. Tot i que no era prudent en termes de clandestinitat, també va ser als caputxins. No s’ho hauria perdut per res del món. Ell ha explicat alguns dels aspectes claus de l’acte: “Volíem que els documents que es presentessin i s’aprovessin a l’assemblea constituent fossin dignes i resistissin el pas del temps. Érem conscients que la nostra iniciativa podia tenir transcendència històrica.” L’altre aspecte clau era la comunicació: “Vam decidir des del principi que no faríem una assemblea per sorpresa, ans al contrari: anunciaríem amb mesos d’antelació que es faria, i informaríem amb setmanes d’antelació del dia i l’hora. I així es va fer. Evidentment, l’efecte expectació va ser considerable. Va ser una jugada arriscada que va sortir bé pels pèls; però aquest ‘pels pèls’ (la policia ens va trobar, encara que massa tard) va resultar, ves per on, clau per a l’impacte de l’assemblea constituent que, per mor del setge, es va convertir en ‘la Caputxinada’.”

Després de la lectura i aprovació dels estatuts amb una formalitat potser sorprenent, tenint en compte el caràcter clandestí i il·legal tant de l’acte com del sindicat, tal com assenyala Andreu Claret, el delegat de Filosofia i Lletres Francisco Fernández Buey va llegir el “Manifest per una universitat democràtica”, escrit –o inspirat– pel professor Manuel Sacristán. La majoria d’intervencions, com aquesta, van ser en castellà, però com hem dit, un dels moments culminants van ser les paraules del doctor Rubió. “Amb Rubió, la catalanitat irrompia a l’assemblea amb fulgor”, escriu Mas-Colell. Feia gairebé una hora que l’acte havia començat quan la policia es va fer present a l’esplanada dels Caputxins. Els estudiants havien burlat la temible Brigada Política-Social amb el comissari Vicente Juan Creix al capdavant, que pujava per les parets. Metafòricament parlant, perquè el Concordat impedia a les forces de l’ordre d’assaltar un edifici religiós. Finalment, el seguiment dels viatges amb moto de Vilaplana, l’arribada de Madrid del professor expulsat de la Universitat Agustín García Calvo i l’imponent Mercedes de Tàpies els havien conduït als Caputxins. Fra Salvador de les Borges, nom religiós del pare Joan Botam, llavors provincial de l’orde, va ser l’interlocutor amb la policia, que exigia que l’espai fos desallotjat i tots els estudiants convenientment fitxats.

La decisió va ser unànime i natural, com la recorda Maria Lluïsa Penelas. Estudiants i intel·lectuals van decidir de quedar-se a l’edifici monacal, amb la cinquantena de religiosos que l’espai albergava. “Érem cinc-centes persones carregades d’idees democràtiques i d’hormones”, recorda Claret, assetjades per la policia, que rodejava el cenobi, llevat de la part del Liceu francès, extraterritorialitat francesa. L’organització, per al mateix Claret, va ser digna dels millors campaments escoltes: van aplicar el principi de divisió del treball per a repartir el poc menjar i organitzar l’espai per a dormir, quan ja es va veure clar que caldria passar-hi la nit. Evidentment, malgrat l’autosuficiència proverbial dels caputxins, l’espai no tenia prou provisions per a resistir indefinidament. Penelas recorda haver-se partit un més que frugal sopar amb l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, que també hi era. Els uns i els altres van cercar un racó per dormir. Un dels frares, Antoni Llena, va oferir la seva cambra a Tàpies, que hi descobriria sorprès els tempteigs artístics del futur artista, llavors caputxí.

El catalitzador de la unitat antifranquista

Malgrat tot, la sensació dels estudiants era que feien història. La repercussió internacional va ser sonada. El pare d’Andreu Claret, de viatge a Nova York, va veure la notícia de la tancada per televisió. Al començament del Consell de Ministres, un inquiet Francisco Franco va demanar al ministre de governació, Camilo Alonso Vega, que abans d’acabar la reunió resolgués definitivament la situació als Caputxins. I, així, dos dies després, en un règim que s’atribuïa la gràcia de Déu, la policia va assaltar un convent. De tota manera, malgrat els intel·lectuals detinguts –Pere Quart va etzibar allò de “Creix, creix, però no et multipliquis”–, els estudiants expedientats, els professors expulsats, les multes, la repressió, per als qui ho van viure no va ser en va. “Vaig sentir personalment que el franquisme era moribund”, diu Penelas. Per a Claret, el franquisme havia perdut la universitat. La veritat és que l’experiència de la Caputxinada, nou anys abans de la mort del dictador, va ser un catalitzador.

A curt termini, la universitat es convertiria obertament en un espai de contestació contra el règim i els capellans arribaren a manifestar-se per la Via Laietana en protesta per la detenció de Joaquim Boix, dirigent del SDEUB. A mitjà termini, acabà amb les divisions que s’arrossegaven de la guerra i l’exili, amb plataformes unitàries com ara la Taula Rodona, que seria a l’origen de l’Assemblea de Catalunya. “En la confraternització als Caputxins, on hi havia comunistes, nacionalistes i tota mena d’antifranquistes, es va veure que sense unitat no es podia avançar”, assegura Claret. A llarg termini, es va veure que el vell doctor Rubió tenia motius per a l’esperança i la il·lusió, i que el nàufrag que havia estat ara veia la mar plena de veles.