07.10.2025 - 21:40
La posada en funcionament de la 2 en català a Catalunya –i, atenció: al Principat i prou– és una d’aquelles lliçons polítiques que mereixen ser estudiades amb atenció minuciosa i un punt d’amargor. No per l’operació en si, sinó per allò que revela sobre els vicis insidiosos, de fons, del catalanisme institucional d’aquests darrers quaranta anys.
Comencem pels fets descarnats. La cadena espanyola fa la trampeta d’emprar el mateix nom que l’autonòmica, només que un número més amunt. Emetrà en català, entre més coses, els partits de la selecció espanyola de futbol i no arribarà al País Valencià, ni a Andorra, ni a la Franja, ni a Catalunya Nord –a les Illes Balears, encara penja d’un fil incert, veurem si finalment s’hi pot sintonitzar o no. I, evidentment, no ho farà tot en català, el bilingüisme en espanyol serà marca de la casa. Una operació pensada a partir de la lògica autonòmica més estreta, provinciana, a partir del centralisme condescendent i no pas amb cap lògica nacional catalana. Però el problema, real –jo ho crec de debò, això–, no són ells sinó els altres.
Perquè resulta que TV3 ja va nàixer amb aquest pecat original inconfessable: el número tres. I quan et defineixes com el tercer, assumeixes que hi ha un primer hegemònic i un segon respectable. Acceptes, amb una docilitat que commou i irrita a parts iguals, que la teua posició és subordinada per naturalesa. I açò no és una qüestió menor ni anecdòtica. Els nombres tenen conseqüències simbòliques devastadores. L’u i el dos van abans, imposen el seu ordre jeràrquic. El tres va després, com arrossegant-se. I aquesta jerarquia implícita i tossuda és la que s’ha anat manifestant, any rere any, en totes les decisions estratègiques pusil·lànimes, en tots els debats identitaris estèrils, en tota la concepció empobridora d’allò que havia de ser –i d’allò que finalment ha estat– la televisió pública catalana.
I és tot això que la 2Cat ens posa ara sobre la taula amb una claredat brutal que no hauria de sorprendre ningú que tinga un mínim de lucidesa: quan tu t’has pensat sempre des de l’autonomia limitada i no des de la nació completa, el resultat previsible és aquest, i si algú et vol robar la cartera li serà molt fàcil. Una televisió catalana fragmentària i d’ambició voluntàriament restringida veu ara, amb un estupor tardà, com l’estat centralitzat fa exactament el mateix paper que fa ella –una programació en català per a l’àmbit autonòmic, que no qüestiona l’ordre establert i que fins i tot diu que és la “televisió que parla com tu”–, però passant-te davant amb un simple i minúscul retoc de marca. Res més, però tampoc no res menys. La lògica mesquina, al capdavall, de la cosa aquesta de les autonomies: quan Madrid diu prou és prou.
Podríem discutir dies i dies si convé mantenir el nom desgastat de TV3 o rebatejar-la amb qualsevol d’aquestes joguines de nomenclatura cosmètiques que tanta polèmica aixequen. Però el debat hauria de ser més de fons si és que es vol encarar la competència de la 2Cat i totes les maniobres espanyoles amb unes mínimes garanties. El problema no és pas el nom (superficial), sinó el concepte (profund). Quan vas nàixer proclamant-te una televisió autonòmica petita i no una televisió nacional completa, ja vas perdre la partida més decisiva el primer dia. Perquè una autonomia és, per definició, una part subordinada d’un tot. I el tot, en aquest cas, ja s’encarrega de deixar clar fins i tot en el guarisme de la marca quin és el primer canal natural, quin és el segon legítim, i quin és –si cal i si no fa nosa– el tercer tolerat.
(Entre parèntesis: no és cap casualitat, ans al contrari, que el moment més brillant de TV3 i més pròxim a una televisió nacional coincidís amb l’extensió del seu senyal a tot el territori lingüístic i nacional, acció que Espanya –concretament l’Espanya socialista– ja es va encarregar de matar. Tanque parèntesi.)
Espavilada i aprofitant un moment de màxima debilitat de la tercera, la segona espanyola arriba, doncs, per posar en relleu –sí, amb una jugada bruta en el nom– una veritat incòmoda i inevitable: que quan tu mateix has acceptat de ser el tercer, no pots exclamar-te si arriba el segon i et recorda amb sorna el teu lloc de subordinat. Que quan tu mateix t’has pensat amb la lògica autonòmica minoritzada, no pots pretendre ingènuament que els altres et pensen i et tracten com una altra cosa i et tinguen respecte.
No és, per tant, una qüestió fútil de noms i prou. És una qüestió essencial de conceptes. De com et penses a tu mateix, de quina imatge projectes, de com vius la teua realitat. De si et defineixes segons els altres, dominants, o pensant en tu mateix, sobirà. TV3 va nàixer subordinada i quaranta anys després continua subordinada –segurament avui més subordinada que mai– arrossegant el mateix llast original. I incapaç, si ha de cremar la sigla històrica, de corregir l’error original. I això fa molt fàcil allò que va passar ahir: que arriba la 2 –això sí, amb Sergi Sol i Miquel Calçada ben assentats allà dins– a fer evident allò que tots sabíem però que no volíem reconèixer: que el gol no és de la 2Cat. El gol ens el vam marcar nosaltres mateixos a la nostra porteria quan vam acceptar –puc dir quan vam acceptar mansament?– ser els seus tercers.
PS1. El Principat ha rebut aquest agost cent mil turistes menys que l’agost de l’any passat, en una trajectòria que és divergent de la de l’estat espanyol, on la xifra ha augmentat. Evidentment, és una dada molt significativa i interessant que Jordi Goula analitza en aquest article: “Cent mil turistes menys que l’any passat a l’agost!”.
PS2. Europa ha començat a crear allò que s’anomena un “mur antidrons” a la frontera oriental, alarmada per les violacions russes del seu espai aeri. Però la cosa no és gens fàcil i encara menys si s’ha de fer amb pressa: “Com funcionaria el ‘mur antidrons’ amb què Europa vol protegir-se de Rússia?”
PS3. Demà a les set del vespre Carles Torner presentarà el seu llibre Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades a l’Espai VilaWeb. Martí Estruch hi ha parlat i li ha fet aquesta entrevista: “Els catalans podem anar pel món sense renunciar a ser-ho”.
PS4. Eva Piquer va presentar ahir Difamació, un text sòlid, que cal llegir, en què denuncia –sense dir-ne el nom explícitament– el comportament de Bernat Dedéu arran de la malaltia i la mort de Carles Capdevila, el seu home. Assumpció Maresma va anar a la presentació i n’ha escrit aquesta crònica: La tarda clarivident en què la difamacióde Bernat Dedéu va ser reparada per la literatura.
PS5. Les amenaces que ha d’encarar avui la premsa lliure haurien estat inimaginables fa trenta anys, quan vam començar a fer aquest diari. Per això el periodisme independent i compromès necessita el vostre suport, ara més que mai. Perquè ara mateix les grans tecnològiques, els oligarques i els autoritaris s’apoderen de les notícies i la informació i canvien –empitjoren– la nostra societat. Contra això, cada subscripció vostra ens permet d’invertir més en el futur, el vostre i nostre, i és per això que us demanem que ens ajudeu a ser més forts, fent-vos subscriptors de VilaWeb.
PS6. A propòsit, els subscriptors ja fa dies que teniu un nou servei: un carnet que us serveix per a aconseguir descomptes de tota mena, en obres de teatre al Poliorama, en subscripcions a la revista Camacuc o en les compres que feu al Bon Preu, per dir algunes de les possibilitats que aniran creixent aquestes setmanes vinents. Informeu-vos-en o poseu-vos en contacte amb el servei d’atenció als subscriptors: suport@vilaweb.cat.
