“Seguint un estel fugaç” és el títol de l’exposició de Khadija Saye (1992-2017), comissariada per Elena Martínez-Jacquet, que serà al monestir de Pedralbes de Barcelona fins el 31 de maig. No hi havia millor manera de definir l’exposició i l’obra d’aquesta artista que va morir el 2017, a vint-i-cinc anys, just quan començava a enlluernar el món. Aquell any, precisament, havia estat l’artista més jove del Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia. Va sorprendre la crítica amb el seu talent i la seva força creativa i d’introspecció en l’exploració íntima i artística, des de la diàspora africana, de qüestions com ara la identitat, la memòria i la dimensió espiritual de l’experiència negra com a dona.

El tràgic final de l’artista és com un símbol de la fugacitat de la vida i l’obra, o de la fragilitat de l’art i el reconeixement artístic. Khadija Saye va perdre la vida, amb la seva mare i setanta persones més, en l’incendi que va destruir l’edifici on vivien, la torre Grenfell a Londres, el 14 de juny de 2017. Era un edifici de vint-i-quatre plantes, amb cent vint habitatges socials, situat al districte de North Kensington. Una descàrrega elèctrica en una nevera va causar l’incendi en un pis i el foc pujà com una torxa pel revestiment exterior de l’edifici. Es considera el pitjor incendi residencial del Regne Unit d’ençà dels bombardaments alemanys de la Segona Guerra Mundial.

En l’incendi també es va perdre gran part de la seva obra, inclosos els ferrotips que no van anar a la Biennal de Venècia d’aquell any, obres preparatòries, discs durs i treballs anteriors. Aquesta és la primera vegada que s’exhibeixen quatre ferrotips originals al costat de la sèrie completa de serigrafies i el material del seu procés creatiu. La mostra “Seguint un estel fugaç” és la primera retrospectiva mundial de Khadija Saye i alhora la primera presentació de la seva obra a l’estat espanyol. Els organitzadors han expressat que la mostra pretén d’obrir portes, tal com ella mateixa va fer a Venècia.

“Tant si és ara com d’aquí a deu anys, tinc aquesta idea d’obrir portes, com ho han fet abans uns altres artistes racialitzats… Sento que tinc el potencial de fer el mateix”, digué la jove artista.

L’artista més jove de la Biennal de Venècia

L’any de la seva mort, Khadija Saye havia presentat la seva obra més potent al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia: “Dwelling. In this space we breath” (“Habitatge: en aquest espai respirem”). Era una sèrie de grans autoretrats fotogràfics en blanc i negre utilitzant la vella tècnica del col·lodió humit, que es feia servir en la fotografia victoriana i colonial.

Contràriament al que mostrava el colonialisme en aquelles velles fotografies misterioses i inquietants, en què es ressaltava la superioritat dels blancs i la submissió i l’exotisme dels nadius, Saye fa servir aquesta tècnica per capgirar les velles intencions de domini colonial i superioritat i, a la vegada, explorar-ne els efectes i les conseqüències.

Es fotografia a ella mateixa amb tot un seguit d’objectes rituals familiars procedents de Gàmbia. Els autoretrats tenen una força poètica, espiritual i cultural insòlita. Són com les ombres del passat, o de l’interior de l’ànima de l’artista, condemnada per la història a viure lluny de les seves arrels i de les dels seus ancestres, a Londres, a l’ex-metròpoli, en l’antic territori dels blancs colonitzadors que els van sotmetre i esclavitzar.

Quan se’n va anar a Londres, el seu pare va posar dins una maleteta aquells objectes familiars que tenien per a ell un significat especial. Vint-i-cinc anys després, la seva filla nascuda a Londres exposava en públic, al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia, el seu cos i la seva ànima en contacte amb aquelles relíquies del seu passat ancestral. Són autoretrats molt poderosos i enigmàtics, pensats i interpretats per aprofundir en el misteri i el trauma del desterrament.

L’artista s’impregna de cada objecte, com si entrés en una mena d’estat de transmigració espiritual i temporal, i amb la seva experiència fa que l’espectador tingui sensacions, dubtes o certeses sobre el desarrelament, la memòria i la identitat. Saye volia explorar la convivència íntima, profunda, de les seves arrels cristianes, musulmanes i animistes. Hi ha un joc introspectiu i alhora una confrontació real entre els esperits i les creences dels seus ancestres en xoc amb les pràctiques espirituals de la diàspora, i com la discriminació racial s’inscriu en el cos i la memòria.

La tècnica del col·lodió humit

Com molt bé explica en un dels vídeos de l’exposició l’artista espanyola i col·laboradora seva Almudena Romero, aquesta sèrie va néixer quan Saye va experimentar per primera vegada amb la vella tècnica del col·lodió humit en un taller d’Autograph, centre fotogràfic londinenc dedicat a l’exploració de temes racials i de justícia social. També en parla el director d’aquest centre, que rememora l’aprenentatge i els dies de treball amb l’artista en el seu taller.

“Cada ferrotip té la seva pròpia història única per explicar, una metàfora del nostre viatge espiritual humà individual”, explicava Khadija Saye quan reflexionava sobre aquests autoretrats seus. I això és el que la seduïa d’aquesta vella tècnica, que és única, impredictible i irrepetible. Cada fotografia era com fer un ritual.

El col·lodió humit és una tècnica fotogràfica del segle XIX, en principi elitista, que va arribar a ser molt popular. La va inventar l’any 1851 Frederick Scott Archer a l’Anglaterra victoriana. Les plaques fotogràfiques, que podien ser de vidre (ambrotip) o de metall (ferrotip), s’impregnaven d’un vernís de col·lodió humit. Durant tot el procés de presa i revelat, la placa havia d’estar humida, per això els fotògrafs havien de dur en un carret el seu laboratori. El procés donava lloc a un negatiu que podia funcionar com una imatge final o servir per a l’obtenció de còpies positives en paper, la qual cosa va afavorir l’expansió de la fotografia al segle XIX.

El procediment va popularitzar, en principi, la fotografia colonial en expedicions d’exploració, missions científiques i campanyes militars. Tots recordem les imatges colonials que conservem estereotipades en la memòria o en els museus. Retrats exòtics dels indis americans, de les tribus negres africanes, o de ritus i tradicions dels indis de Mèxic o de les Antilles. En el cas espanyol, hi ha grans col·leccions fotogràfiques dels nadius de les Filipines i els seus costums.

Més endavant, aquesta tècnica es va aplicar per fotografiar paisatges rurals i urbans, fer retrats de burgesos i de les classes mitjanes incipients per guarnir les parets i els àlbums de records familiars. I els inquietants retrats que es feien dels morts de cos present. O, fins i tot, en posició de ser vius encara. Aquests m’han vingut especialment a la memòria quan observava els autoretrats de Khadija Saye. El resultat final són imatges molt nítides, d’un tacte gairebé físic, que capten la realitat d’una manera que ens posa en contacte amb el passat i el misteri.

Explica Martínez-Jacquet, comissària de l’exposició: “Submergir la placa en nitrat de plata evocava per a Saye l’aigua baptismal, la puresa i la rendició davant del que és desconegut, i transformava la tècnica en metàfora de viatge espiritual i de recerca de sentit que travessa tota la sèrie.”

En mans de Khadija Saye, l’efecte dels seus autoretrats és impressionant, tant per la forma com pel contingut, ella fa que la tècnica doti la imatge de misteri i significats ignots i profunds, com si alhora concedís a la matèria la seva pròpia capacitat d’explorar allò real amb el rerefons del passat i el desconegut. “En el procés de crear ferrotips amb col·lodió humit, el resultat final queda fora del control del creador. Et lliures a tot allò desconegut, de manera similar al que exigeixen tots els poders espirituals superiors: rendició i sacrifici”, deia l’artista.

Unes altres formes d’experimentar amb el retrat

D’ençà dels set anys, Kadhija Saye es va beneficiar del suport i dels estudis i activitats d’IntoUniversity, una organització benèfica educativa del Regne Unit que ajuda els joves desfavorits a accedir a l’educació superior i desenvolupar les seves aptituds. Allà es va forjar el seu sentiment de participació comunitària i les seves aptituds intel·lectuals. L’art, la performance i la fotografia van ser les disciplines que més la van atraure, fins que l’any 2013 es va graduar en fotografia per la University of Creative Arts a Farnham, Surrey.

Aquesta mostra també aplega unes altres sèries dels seus treballs fotogràfics que s’han pogut recuperar després de l’incendi que va destruir els seus arxius. Hi ha els treballs primerencs, quan estudiava, en què el retrat esdevingué la seva forma d’expressió preferida i que, amb els anys, va anar perfeccionant i modelant al seu gust, seguint les preocupacions formals i polítiques que caracteritzen la seva obra.

Destaca la sèrie “Crowned” (2013), el seu projecte de graduació universitària, que reivindica els pentinats afrocaribenys femenins com a identitat i orgull cultural. També “EID” (2012), que documenta la celebració de l’Id al-Fitr de la diàspora gambiana immigrada a l’est de Londres. En les fotografies, s’aprecia la seva identificació amb les qüestions espirituals de la seva cultura i les dinàmiques masclistes de superioritat de gènere que condicionen aquestes celebracions.

O “Home coming”, les fotografies i retrats que va fer l’any 2013 en un viatge a Gàmbia per visitar la seva extensa família. Són obres molt intenses i personals. Sembla que tinguin la voluntat de retenir els rostres i les formes reals a la vegada que reflexionen i s’endinsen en el passat i la permanència de la memòria en el present i en la vida interior de l’artista. Tal com va dir ella: “‘Home coming’ explora el viatge cap al sentiment de pertinença i la comprensió del fet de formar part de múltiples cultures alhora. Com els passa a molts membres de la primera generació, continuo atrapada entre dos mons, entre assumir la meva herència africana i reconèixer la meva negritud.”

Després de la seva mort l’any 2017, l’Estate de Khadija Saye es va associar amb IntoUniversity per crear un programa amb el seu nom, Khadija Saye Arts, amb l’objectiu de donar suport a joves de contexts desfavorits interessats en l’art i de prolongar el seu llegat.