15.01.2026 - 21:40
Ho he comprovat durant les vacances de Nadal. Dins el meu entorn ampli gironí –i aquí hi incloc familiars, amics, veïns i saludats, a més dels cercles socials dels meus coneguts–, els futurs votants d’Aliança Catalana ja són una majoria absolutíssima. Molts, fins no fa gaire, donaven suport a Esquerra o la CUP, o eren convergents de tota la vida, i tots plegats van participar amb entusiasme en el procés independentista. Ara, en canvi, volen ensorrar tot el sistema i opten pel projecte de la batllessa de Ripoll, ni que sigui per foragitar una generació de polítics incompetents. El meu canari a la mina són els professors d’institut: quan hi ha membres d’aquest col·lectiu, generalment benpensant, desesperats per l’evolució del país, la situació deu ser gravíssima.
Per explicar el fenomen no cal mirar gaire enllà ni muntar teories enrevessades. La nova onada d’immigració en massa promoguda i fomentada pel govern espanyol de Pedro Sánchez –aquests 800.000 nous residents a Catalunya arribats els últims tres anys– rebenta les costures del país, des dels serveis sanitaris i l’accés a l’habitatge fins a la llengua i el paisatge vital dels ciutadans. El PSOE hi ha trobat un mecanisme per a inflar el PIB, recaptar quatre engrunes i tapar els problemes de productivitat, mentre envia els costs socials a les autonomies i els municipis (el 2024, Alemanya va créixer d’uns 120.000 habitants, Espanya quatre vegades més; Itàlia, malgrat la frontera de la Mediterrània, va perdre població). L’esquerra, naturalment, no pot acceptar que el concepte “onada d’immigració en massa” existeixi, i per això els mitjans de comunicació no en parlen i només donen veu a activistes irrellevants. La dreta neoliberal, per una altra banda, és la que vol la importació constant de mà d’obra barata per a ensorrar els sous (el més freqüent a tot Espanya ja és el salari mínim), i per això el PP aplaudeix el projecte demogràfic socialista.
Els sondatges indiquen que la pujada d’Aliança Catalana serà tan extraordinària arreu del país que podria ser la primera força a Girona i a Lleida, i que aquest creixement serà en detriment de Junts per Catalunya. Naturalment, cal prendre’s les dades amb precaució, perquè aquests estudis també preveuen que Esquerra Republicana mantingui els resultats i és molt probable que també s’estimbi. En tot cas, la tendència és clara, i la cosa més sorprenent és que la resposta dels dirigents de Junts és mantenir el rumb que els du al fracàs i malbaratar les poques oportunitats que tenen de recuperar-se.
Un bon exemple és el cas de corrupció de la DGAIA. De tots els partits que han controlat el Departament de Drets Socials, el que hi ha estat menys temps és Junts, i per això el partit hauria pogut fer bandera dels 160 milions d’euros desviats. El silenci, en canvi, ha estat total. Per por de les crítiques, han deixat escapar una idea que tindria un gran suport popular: entrar amb una retroexcavadora a tot el tercer sector i, sobretot, desmuntar les ajudes milionàries als projectes de cooperació interseccional –al capdavall, és la gran menjadora dels rivals polítics.
O mirem la proposta que van fer de deportar els delinqüents estrangers que reincideixen, una política que practiquen gairebé tots els estats i que tindria un suport multitudinari (i que és ben lògica, perquè emigrar implica firmar un contracte social amb el nou país, i delinquir el trenca). Ara, quan la tropa de moralistes subvencionats va començar a xisclar i a acusar-los de racistes, l’opció triada va ser deixar la idea de banda. El problema és que el poder s’aconsegueix quan escoltes la població, no quan et guies pels tertulians radiofònics o tens por que els factòtums arnats de l’esquerra t’acusin de ser una mala persona. Els càrrecs del món municipal, els qui més reben l’impacte de la fúria ciutadana que causa la delinqüència, saben que d’aquí a un any pot haver-hi una escabetxada, sobretot si Aliança tria bé els candidats.
La comunicació del partit és pèssima. Molts mestretites es burlen del tarannà de Sílvia Orriols quan s’adreça als catalans del parlament estant, però el discurs funciona, arriba amb força als ciutadans i els vídeos arrasen entre els adolescents. Mentrestant, els dirigents de Junts no surten d’un to baix que barreja la sonsònia convergent dels noranta amb les tàctiques fallides dels experts en comunicació de fa vint anys (allò de moure les mans amunt i avall de manera robòtica). La gent està enfadada, vol que els polítics siguin clars i directes, i que abandonin les consignes gastades i els eufemismes caducs. Tampoc no els ajuda gaire que el principal càrrec institucional del partit, el president Josep Rull, hagi decidit de convertir-se en un policia ideològic: mentre la insurgència triomfa a tot arreu, una de les cares visibles de Junts vol reduir encara més l’amplada del discurs públic. (El dia de Nadal al matí, mentre veia els polítics a l’homenatge al president Francesc Macià, vaig pensar que el portaveu de Junts o la CUP hauria d’haver declarat davant del micròfon, i ja em perdonareu la grolleria: “Si el president Macià s’aixequés i veiés tot aquest panorama, ens fotria quatre hòsties a tots.” Els esgarips dels moralistes benpensants s’haurien sentit des de Prats de Molló, però hauria estat un moment memorable que hauria arribat a la gent. En lloc d’això, van preferir de llançar uns quants tòpics avorrits i anar a dinar.)
La davallada de Junts només es començarà a aturar quan trenqui de manera definitiva amb el PSOE, abraci les preocupacions ciutadanes sobre la immigració, la seguretat i l’empobriment general i recuperi l’esperit convergent d’ordre: no pot ser que davant dels trasbalsos del món, la política internacional sigui gairebé idèntica a la dels Comuns o la CUP. També els cal que s’acabi l’exili brutal que les institucions castellanes han imposat al president Puigdemont, i no escric això per la força simbòlica del retorn, que avui seria de curta durada. No, ho dic perquè si el president pogués finalment voltar per Girona, parlar amb els veïns i els botiguers i fer una certa vida normal, copsaria de seguida la degradació immensa del país, la terrorífica erosió nacional i la fúria de la gent, i imposaria un canvi de rumb immediat. Però la cosa més probable és que no hi sigui a temps. Quan el tornarem a veure al parlament, qui sap si s’haurà d’asseure unes quantes fileres al darrere de Sílvia Orriols.
