03.12.2025 - 21:40
Segons que sembla, Pedro Sánchez ha descobert –tard– que els seus socis de Junts no són exactament com ell creia. O potser ha descobert –no ho sé– que sí que ho són, i això l’inquieta més. Siga com siga, el president espanyol ha passat en cosa de pocs dies de menystenir olímpicament el trencament polític de Junts amb el PSOE a arrossegar-se per Barcelona fent gests públics d’acostament. I a aprovar en un consell de ministres mesures que el partit de Puigdemont reclamava fa un any. Fins i tot, a invocar, solemnement, l’acord de Brussel·les. Tot això sense que ningú li ho demanàs. Ai, aquella política espanyola que funciona sempre amb un any de retard i sense gaires lectures apropiades de la realitat…
Però la cosa no és que Sánchez haja reaccionat tard –que és evident–, sinó que ha reaccionat malament. Fa tota la sensació que s’ha dedicat a provar de construir ponts sobre aspectes laterals, per bé que l’únic camí que té –si és que vol canviar el seu futur personal– és encarar el moll de l’os: la relació entre Catalunya i Espanya i el dret d’autodeterminació. I això em costa molt d’imaginar que ho puga fer, tot i que el president Puigdemont li ho va dir ben claret en aquell article de fa dos diumenges a El País.
La cap de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, a més a més, ha abocat encara més aigua al vi, i ahir recordà a la població que aquests titulars espectaculars a què és tan afeccionat Sánchez, gairebé no es compleixen mai. Cosa que és una constatació potser una mica cruel, però exacta. Un dels grans problemes del govern espanyol és que funciona amb l’estratègia del titular: anuncia, promet, compareix davant les càmeres i després deixa que el temps ho vaja esmorteint tot i acabe no passant res. I, de fet, el gest que ha fet ara n’és –supose que involuntàriament– una prova evident.
Siguem seriosos: el govern espanyol fa un any podia haver aprovat aquestes mesures sense cap mena d’escàndol, les mateixes que ara presenta com a gests magnànims de reconciliació. I, per tant, el seu comportament no és admissible. És com si et negassen l’aigua durant mesos i després et portassen un got mig ple esperant que els aplaudisses i els donasses les gràcies. La constatació no deixa gens d’espai al dubte: Sánchez ha hagut d’arribar a una situació de feblesa política extrema per fer allò que havia d’haver fet, simplement, quan tenia les mans lliures. I com caram pretén que això li servesca per a refer una confiança que ell mateix s’ha encarregat de dinamitar durant vint-i-dos mesos de converses discretament suïsses, amb un relator internacional que, segons que es veu, no ha servit de res?
Jo no sé què farà Junts, però tinc la sensació que mentre el govern espanyol continue pensant que pot comprar la tranquil·litat parlamentària amb gests cosmètics i sense abordar el nucli del conflicte, el trencament serà irreversible. Perquè el problema –el problema de fons– no són les mesures concretes que s’aproven o es deixen d’aprovar. El problema és que el PSOE continua sense voler reconèixer que hi ha un conflicte polític entre Catalunya i Espanya i que aquest conflicte no es resol amb decrets llei ni amb conferències de premsa.
Costa de creure, per tant, que aquests numerets –amb entrevistes colonials incloses– puguen menar enlloc. Els socialistes espanyols, quan es troben acorralats, fan com sempre: prometre, guanyar temps i esperar que la tempesta amaine. Però aquesta vegada fa l’efecte que la tempesta no amainarà. Perquè provar de refer una relació política a partir de temes menors mentre s’evita i s’amaga el debat central simplement serveix –en tot cas i gràcies– per a remarcar el ridícul d’un govern –en aquest cas, l’espanyol– que ha perdut completament el nord i que ara, collat, no s’atreveix a fer allò que caldria per a recuperar-lo.
PS1. Ot Bou ha entrevistat algú que coneix bé el president espanyol: José Antonio Pérez Tapias, un dels rivals de Pedro Sánchez en les primàries que el van dur, per primera volta, a la secretaria general del PSOE, l’any 2014. Pérez Tapias és l’únic socialista, que jo recorde, que reclamava un referèndum d’autodeterminació a Catalunya l’any 2017. És una entrevista molt interessant a un home decebut, federalista, que té clar que Espanya no oferirà mai una alternativa sensata als catalans: “Espanya no trobarà mai un vestit a mida sense una proposta federal consistent”.
PS2. El president Pérez Llorca va presentar ahir un Consell més que decebedor, en què manté tota la vella guàrdia de Mazón. Esperança Camps ho compara amb el Gattopardo, en aquesta crònica.
PS3. I a Europa el fantasma de la corrupció torna a acorralar Josep Borrell. L’escàndol al Col·legi d’Europa insinua una trama de corrupció del Partit Socialista europeu on ell pot ser la peça determinant. Ho expliquem ací.
PS4. En aquest article us expliquem que ahir va començar a circular una empresa d’autobusos nocturns de luxe que unirà d’ara endavant regularment Barcelona i Girona amb Zuric i Berna. Es diu Twiliner i treballa amb autobusos fabricats a Catalunya, que són realment diferents del que estem acostumats a veure.
PS5. Ha estat una sorpresa. Després d’un estiu en què l’arribada de turistes estrangers semblava que s’havia frenat, la xifra dels qui han visitat Catalunya a l’octubre ha estat de dos milions, pràcticament, i això significa un augment espectacular, de gairebé el 10% respecte del mateix mes de l’any passat. Jordi Goula mira d’explicar aquest fenomen inesperat: “Espectacular pujada del turisme a l’octubre a Catalunya”.
PS6. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.
