29.09.2025 - 21:40
La voluntat d’Oriol Junqueras de presentar-se com a candidat d’Esquerra Republicana a les pròximes eleccions autonòmiques suscita una discussió que cal abordar amb claredat i que exigeix de separar dos plans diferents: el del dret i el de la conveniència. Perquè no són la mateixa cosa, i confondre’ls seria un error greu.
Del punt de vista de la democràcia i de la nació catalana, la qüestió és cristal·lina: Oriol Junqueras té tot el dret del món de ser el candidat del seu partit. Aquesta és una veritat que no admet matisos ni excepcions. Qualsevol intent de posar-la en dubte, de qüestionar-la o de limitar-la seria incórrer en una contradicció tan flagrant com inadmissible.
Per què? Perquè acceptar que la repressió de l’estat espanyol puga determinar qui pot ser candidat i qui no seria reconèixer a l’adversari un poder que no li hem de concedir mai: el de marcar els límits del nostre espai democràtic. Seria, en definitiva, deixar que les condemnes judicials, fruit d’una persecució política que hem denunciat incansablement, tinguessen l’última paraula sobre què poden decidir els ciutadans d’aquest país.
Si defensem, com ho fem, que el referèndum del Primer d’Octubre era legítim i legal malgrat la prohibició espanyola, si rebutgem la judicialització de la política, si considerem que les condemnes per sedició i malversació eren injustes, aleshores no podem caure en la incoherència de considerar que aquestes mateixes condemnes han de condicionar les decisions democràtiques internes dels partits catalans. Seria regalar a Espanya una victòria que no mereix: la de fer-nos interioritzar les seues restriccions.
Els militants d’ERC, doncs, han de tenir el dret sobirà de triar qui volen que els represente. I si aquesta tria recau en Oriol Junqueras, ningú –absolutament ningú– no hauria de poder-ho qüestionar sense trair els principis democràtics.
Ara, que Junqueras tinga tot el dret de presentar-se no significa, automàticament, que siga convenient –per al seu partit, per al seu projecte polític o fins i tot per al país. I ací entrem en un terreny ben diferent, on els principis deixen pas a l’anàlisi política, a la lectura dels contexts i, sobretot, a la reflexió sobre què és millor per a Esquerra Republicana i per al moviment independentista en conjunt.
Aquesta conveniència és una qüestió que, evidentment, solament poden resoldre els militants d’Esquerra en primera instància, i els electors en última i definitiva. No correspon a ningú més d’imposar criteris. Però això no pot impedir que tinguem el dret, puguem analitzar les dades i els indicadors disponibles –i fins i tot haguem de fer-ho. I aquests, això també cal dir-ho, simplement no són optimistes.
Els sondatges d’aquests darrers mesos mostren una erosió significativa del lideratge de Junqueras, especialment després de les tensions internes que han sacsat ERC. La seua imatge pública ha eixit afectada per les divisions del partit, i la percepció entre molts electors que representa una etapa que potser caldria superar per obrir-ne una de nova.
Dit això, insistesc que no podem confondre els termes del debat. Una cosa és defensar el dret democràtic de Junqueras –i això és innegociable–, i una altra de ben diferent és analitzar si la seua candidatura és l’opció més encertada per a afrontar els envits que té davant l’independentisme i més en concret el seu partit. Totes dues perspectives són vàlides i necessàries. Però són diferents. I mantenir aquesta distinció és imprescindible si volem sostenir un debat honest, madur i útil.
PS1. Molts dimecres, per sorteig, una vintena de subscriptors de VilaWeb són convidats a una reunió –presencial per als qui poden venir a Barcelona i per videoconferència per als altres– en què durant una hora escolte les seues opinions, especialment les crítiques i els suggeriments. Va ser en una d’aquestes reunions que una subscriptora em va demanar que fes de l’editorial un diàleg, responent els comentaris. Perquè deia que d’una altra manera podria semblar que no m’interessava allò que opinen els lectors. Em va costar molt de fer-me’n a la idea, entre més coses perquè és una notable feina extra, però dies com ahir em refermen en l’encert d’haver-li fet cas. Per això li ho vull agrair públicament, a ella, i agrair també a tots els subscriptors que fan l’esforç d’opinar i debatre que hagen acceptat aquest model que, com ahir, no és sempre fàcil de practicar.
PS2. Josep Nualart Casulleras posa llum sobre el tema de Junqueras i els seus problemes legals: “Junqueras candidat? La carta amagada d’un possible indult”.
PS3. Aquests dies plou molt en bona part del país i la reacció a l’amenaça de la pluja particularment al País Valencià té una conseqüència molt interessant que analitza en aquest article Esperança Camps: el Consell i el president Mazón fan, ara, tot allò que no van fer ara fa un any. I podria ser que això fos una llosa en la causa judicial que se segueix contra ell.
PS4. Han passat tres dècades i innombrables processos diplomàtics infructuosos d’ençà que Tony Blair –ambiciós, cosmopolita i summament segur de si mateix– es decidí a abordar el conflicte entre Israel i Palestina com a flamant nou primer ministre britànic, l’any 1997. Però, curiosament, el seu nom torna a sonar ara com a possible candidat a governador d’una Gaza amb un govern imposat per les potències internacionals. De Londres estant, ens ho explica fil per randa Steve Hendrix: “Tony Blair, l’ex-primer ministre britànic que es perfila per comandar la Gaza de postguerra”.
