Campanyes convergents, testimonis divergents, firmes dubtoses i préstecs que sorprenen

La sessió d’avui del judici del cas Pujol ha estat molt important quant a la branca que afecta Convergència. El jutge instructor, José de la Mata, va posar sota la lupa la relació que el partit tenia amb tres empreses que li feien campanyes electorals i de publicitat: Hispart, Altraforma i Winner Graph. La sospita ve del fet que, quan Convergència els havia de pagar els serveis, no ho feia per mitjà de factures, segons el jutge, sinó que els pagava “mitjançant procediments opacs”: el partit proposava a les empreses que demanessin un préstec a l’entitat Fibanc, Jordi Pujol Ferrusola les avalava per mitjà dels seus comptes a Andorra i Convergència es feia càrrec d’aquests préstecs. Això, presumptament, permetia al partit d’incomplir les normes de finançament, d’amagar l’origen dels diners i de mirar d’esquivar el control del Tribunal de Comptes espanyol.

Abans-d’ahir va declarar Maria Teresa Montserrat Mula, una treballadora d’Hispart que en va ser apoderada. El fiscal Fernando Bermejo li va demanar per què Convergència va fer dinou ingressos a Hispart per un import total de 520.000 euros. Montserrat va mirar de desentendre-se’n: “No sé exactament com va anar. És un tema que portava molt especialment l’administrador de la societat.” L’administrador era Juan Manuel Parra, que el 2018 va ser condemnat pel Tribunal Suprem espanyol en el cas Palau, pel qual també fou condemnada Convergència. Avui ha declarat el president d’Altraforma, Miguel Giménez-Salinas, que va rebre exactament la mateixa condemna que Parra –vuit mesos de presó i nou-cents euros de multa per un delicte de falsedat documental. En aquest cas, ha declarat com a testimoni, però ho ha fet d’una manera una mica tortuosa.

Giménez-Salinas ha reconegut que Altraforma va sol·licitar una línia de crèdit a Fibanc i ho ha atribuït a la necessitat d’obtenir liquiditat per a les campanyes de publicitat de la companyia, tot i que en la mateixa declaració ha dit que en aquella època facturaven molt. La fiscalia i l’advocacia de l’estat l’han mirat de pressionar perquè donés detalls del préstec, però ha dit que no se’n recordava gens perquè la seva funció dins l’empresa era purament creativa. Primer ha titubat un moment quan li han insistit perquè respongués si el préstec havia estat iniciativa del partit, després ha negat que en fos cap exigència i ha acabat dient que no sabia res de l’aval que la seva empresa havia rebut de la Banca Reig, andorrana, per a poder cobrar el préstec. “No ho recordo”, ha dit unes quantes vegades.

Segons la versió de Giménez-Salinas, de totes aquestes qüestions se n’encarregava Carme Mateu, la directora financera de la companyia, que es va morir fa temps, però al cap d’uns quants minuts l’ha contradit Guillem Recolons, un publicista que treballava amb ell a Altraforma durant el temps en què es van fer les campanyes per a Convergència. Recolons, que era responsable de gestió de clients i que s’encarregava del contacte operatiu del dia a dia amb el partit, ha dit que no recordava que s’hagués signat cap préstec i ha assegurat que la qüestió financera “la gestionava directament el president de la companyia”, que ha identificat com el senyor Giménez-Salinas. El testimoni també ha remarcat que, aleshores, “l’empresa tenia molt bona salut financera”.

La declaració més sorprenent, amb tot, ha estat la de Carles Herrándiz, un dels fundadors i accionistes de Winner Graph, empresa que dirigia el seu fill. Herrándiz ha dit que sabia que l’empresa havia fet campanyes per a Convergència –ha parlat d’una revista, de fullets, d’invitacions i de paperetes, entre més–, però ha negat molt rotundament que hagués signat un préstec de 100 milions de pessetes amb Fibanc. “Segur que no. L’hauria hagut de firmar jo”, ha dit i repetit. L’advocacia de l’estat ha procedit aleshores a mostrar-li el document escannat de la sol·licitud de crèdit. El testimoni ha dit, primer, que hi reconeixia la signatura, però, tot seguit, ha afegit que en tenia dubtes: “Això deu estar malament perquè segur que no, li asseguro que no, que Winner Graph no ha treballat mai per aquests imports.”

Per què el finançament de Convergència es barreja amb el judici a la família Pujol?

La tesi que es desprèn de l’acusació és que els governs del president Jordi Pujol podrien haver concedit concursos públics a empreses afins de manera fraudulenta. Presumptament, aquestes empreses pagaven comissions il·legals al fill gran, Jordi, emmascarades en factures que ell cobrava per uns serveis d’intermediació que, segons la fiscalia, en realitat no es feien. Aquests diners, afegeix l’escrit, anaven a parar a Andorra, on la família tenia uns quants comptes. El fiscal Bermejo, doncs, no tan sols ha de demostrar que els Pujol tenien diners no declarats a l’estranger, sinó també que pare i fills van fer servir l’administració per a embutxacar-se’ls.

Fins ara, Bermejo no se n’ha acabat de sortir. De fet, les defenses es queixen d’ençà del primer dia que la fiscalia no concreta prou quins contractes públics van ser fraudulents. I també es pregunten com pot ser que no hi hagi cap conseller, cap secretari ni cap director general processat, si l’entramat es basava en uns concursos públics que, en principi, els hi implicarien. Aquests forats en l’acusació han fet suar de valent el fiscal. Els testimonis dels ex-alts càrrecs que han declarat fins ara han promès que els concursos que hi ha sota la lupa van ser concedits per criteris tècnics, i uns quants empresaris han testimoniat que Pujol Ferrusola sí que va fer les tasques d’intermediació que el fiscal considera espúries.

L’aparició del partit en el procediment, aquesta setmana, és un intent d’atacar per un altre front i representa, de fet, un salt d’escala important. Per què? Perquè el fiscal vol provar que el cas Pujol no tan sols té a veure amb l’evasió fiscal, sinó també amb una trama política molt més sofisticada. Sense concursos palmàriament fraudulents ni testimonis que assenyalin directament Pujol Ferrusola, la implicació del fill gran en el finançament il·legal del partit és un dels arguments que el fiscal vol fer servir per a demostrar que hi havia una connexió entre la branca política i la branca familiar. L’objectiu de la fiscalia anticorrupció espanyola, en el fons, és fonamentar la resta de delictes, entre els quals hi ha el d’associació il·lícita.