25.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 26.11.2025 - 21:50
Les enquestes fa temps que alerten d’un fenomen amb un impuls mai vist: l’adhesió creixent dels homes joves a l’extrema dreta. És un comportament que no es detectava en generacions anteriors i que indica un trencament profund, tot i que no són ni de bon tros la majoria de joves els qui s’adhereixen a aquestes posicions.
L’auge fulgurant de l’extrema dreta: què en caracteritza els simpatitzants?
Sovint s’ha parlat d’aquest viratge al nostre país, amb l’ascens de Vox i també d’Aliança Catalana, però és una tendència clarament europea. Fa anys que s’estén, de manera transversal, en situacions polítiques molt diferents.
Un augment arreu i una qüestió de gènere
El mapa electoral tomba cap a l’extrema dreta amb intensitats diferents segons el país, però amb un patró clar. Rassemblement National és favorit a les presidencials franceses; l’extrema dreta governa a Itàlia; fins fa poc tenia el poder als Països Baixos; i encapçala enquestes al Regne Unit i Alemanya. En països on fins fa poc no havia tingut força –com ara Portugal, Catalunya o l’estat espanyol– el creixement és igualment sobtat. A l’Europa central i oriental, com Polònia, Hongria, Eslovàquia o Àustria, els partits ultres han governat amb continuïtat i en alguns casos han consolidat una hegemonia duradora.
Aquest vot no és el d’un votant nostàlgic o més conservador, d’edat avançada, que no interactua habitualment amb la població immigrant, sinó que té el creixement més intens entre els joves. En les darreres eleccions alemanyes, per exemple, el vot a Alternativa per Alemanya (AfD) entre els joves duplicava el dels electors més grans.
Portugal n’és un dels casos més clars. Chega, el partit d’André Ventura, és la primera força fins a trenta-cinc anys i presenta una de les escletxes de gènere més profundes de tot Europa: per cada vot femení a l’extrema dreta, gairebé n’hi ha cinc de masculins. Els investigadors portuguesos recorden que les generacions joves no tenen memòria de la dictadura de Salazar i que això afebleix que siguin conscients de la importància de la democràcia.
A escala continental, un estudi publicat a la revista Journal of European Public Policy, basat en dades de vint-i-set estats i vint-i-cinc mil enquestats, constata que el suport masculí jove als partits ultradretans és molt més nombrós que el femení, i que aquesta diferència no existia fa tan sols cinc anys. Per això es parla d’un “nou fenomen generacional”. En el gràfic es pot veure la probabilitat de votar l’extrema dreta per sexe i edat, amb un clar canvi de patró en els menors de trenta anys.
El cas es repeteix arreu: més del 35% del vot jove a l’estat francès és per al Rassemblement National; resultats semblants obtenen els Demòcrates Suecs, i el Partit de la Llibertat austríac és el més votat entre els menors de trenta-quatre anys. A Polònia, la Confederació ha passat de força marginal a primera opció entre els de menys de trenta anys.
La nova estratègia de l’extrema dreta
Els partits ultres han reformulat el discurs i la imatge. Del racisme més explícit han evolucionat cap a un relat centrat en la immigració, que vinculen a delinqüència i inseguretat cultural. I la crítica ja no és contra la democràcia, sinó contra una classe política que presenten com a elitista, ineficaç i corrupta.
La primera ministra italiana Giorgia Meloni és un exemple clar d’aquesta resituació: ha moderat el discurs en economia i afers internacionals dels Fratelli d’Italia, d’arrels feixistes, i s’ha arrenglerat amb la política occidental a Ucraïna, però és inflexible en un discurs que no importuna la resta de socis europeus, com ara la immigració i tot allò que anomena “cultura woke”, que inclou la defensa de l’antiracisme, els drets LGBTI i les causes ambientals.
El grup Patriotes d’Europa al Parlament Europeu ha instaurat processos de verificació interna i van rebutjar tres diputats per actituds massa extremistes, en un intent d’evitar declaracions que comprometin aquesta estratègia de normalització. L’RN francès ha establert fins i tot codis de vestimenta estrictes –“l’estratègia de la corbata”– per projectar serietat i fiabilitat, que va impulsar Marine Le Pen després de passar de 8 diputats a 89 a l’Assemblea francesa i aspirar ara a la presidència. Tom Van Grieken, cap del partit d’extrema dreta Interès Flamenc, té la norma que ell i el seu equip han de ser “radicals però no vulgars” i sempre van impol·luts, amb els cabells ben pentinats i somriure permanent.
També s’han establert uns potents departaments de comunicació i premsa i les formacions han seguit aquest mateix procés entre les bases per evitar que comentaris amb opinions racistes o homòfobes a les xarxes socials comprometessin aquesta rentada de cara. L’extrema dreta europea, de fet, ha sabut ocupar els canals preferits pels joves: TikTok, Instagram, YouTube i Telegram. S’hi comunica amb un estil emocional, directe i informal. Els partits tradicionals, en canvi, continuen utilitzant les xarxes com si fossin un canal unidireccional, i això n’afebleix la capacitat de connexió amb el jovent. Entre els seguidors més joves, aquest estil –insurgent, irònic, desacomplexat– ha arribat a projectar una imatge de contracultura. Molts joves que se senten “censurats” o bandejats per un discurs públic que consideren “massa woke” hi troben un espai de pertinença.
View this post on Instagram
Bardella va instar els seus seguidors, que en té més d’un milió, a mobilitzar els “pares, amics i éssers estimats”. En un altre vídeo abans de pujar a un míting confessava que havia portat texans perquè li havia fet mandra planxar el vestit, una manera de dir “sóc igual que tu”. i Hi ha qui hi posa dosis d’humor.
View this post on Instagram
Les causes del malestar
Els analistes subratllen que molts joves que voten l’extrema dreta no ho fan pas per una adhesió ideològica profunda, sinó com a expressió d’un rebuig als partits tradicionals i a un status quo que perceben incapaç de donar respostes. La dreta radical ha sabut aprofitar aquest malestar oferint solucions simples i presentant-se com l’única força disposada a desafiar les elits.
Una de les arrels d’aquest malestar és la pressió material creixent. L’accés a l’habitatge, els sous baixos, la inflació persistent i els mercats laborals inestables han afeblit les expectatives de prosperitat de molts joves, que sovint es troben abocats a una dependència econòmica prolongada dels pares. Aquesta pèrdua d’horitzó causa frustració i erosiona la confiança en el futur, i alhora coincideix amb un cansament creixent envers les polítiques ambientals i la burocràcia institucional, que ha restat impuls als partits verds i ha obert espai a discursos més agressius i simplificadors.
A aquesta incertesa s’hi afegeixen els canvis accelerats en els rols de gènere. L’avenç de les dones en educació i feina és percebut per alguns homes joves com una pèrdua d’estatus. En aquest context proliferen influenciadors amb discursos hipermasculins basats en la disciplina, la dominació i la riquesa fàcil, i que descriuen les dones com a rivals o oportunistes. Aquestes idees troben ressò entre joves desorientats o frustrats. L’extrema dreta ha integrat aquest estil comunicatiu: missatges directes, humor, emoció intensa i un to d’insurgència. Contra un discurs institucional que perceben distant, moralitzant o “massa woke”, aquests joves hi troben un marc identitari clar.
Tot aquest conjunt de factors contribueix a un trencament profund entre nois i noies: les dones joves es mantenen en espais progressistes i compromesos amb els drets civils i climàtics, i molts homes joves se n’allunyen i s’identifiquen més amb discursos identitaris i antiimmigratoris. La precarietat, la sensació d’injustícia acumulada i la percepció que les oportunitats minven accentuen aquesta fractura.
Un moviment que pot ser durador
Els estudis descarten que aquest tomb sigui un reflex de joventut passatgera, perquè generacions anteriors no mostraven patrons semblants. És un fenomen estrictament generacional, amb una distància creixent entre homes i dones joves, molt marcada en la generació Z (1997-2012) i, en menor grau, entre els mil·lennistes (1981-1996).
Els investigadors recorden que les preferències polítiques es fixen sobretot durant la primera joventut, i per això alerten que, si aquest tomb cap a la dreta radical es consolida en aquestes dues generacions, el mapa polític europeu pot entrar en una transformació profunda i duradora.
