La cursa contra rellotge del jove txec que lluita per preservar la memòria de l’Holocaust

The Washington Post · Kyle Melnick

Quan tenia setze anys, Jiri Kluc s’oferí com a voluntari per a ajudar un grup de supervivents de l’Holocaust que vivien prop de casa seva, a la República Txeca, amb les feines domèstiques. Mentre els ajudava a fer la compra i netejar la casa, molts li mostraven els tatuatges amb el número de presoner que els havien fet als camps d’extermini. Van explicar-li com els nazis havien assassinat els seus familiars, i com havien hagut de viure amb la por de ser els següents en qualsevol moment.

No va ser fins uns anys més tard, quan alguns d’aquests supervivents van anar morint, que Kluc s’adonà del valor de les històries que li havien explicat. “Vaig adonar-me que totes aquestes persones ens acabarien deixant. Que, si no en conservàvem les històries, hi havia el perill d’oblidar-les”, diu Kluc, de 29 anys, a The Washington Post.

D’aquesta manera, Kluc, que ara dirigeix una empresa de rutes turístiques a Praga, començà a dedicar el seu temps lliure a una cursa contra rellotge: localitzar i entrevistar supervivents de l’Holocaust per tot el món.

Kluc explica que ha enregistrat els testimonis de prop de 700 supervivents de l’Holocaust i veterans de la Segona Guerra Mundial. A voltes, publica petites biografies dels entrevistats a les xarxes socials, però el seu objectiu és recopilar totes les entrevistes i documents en una sola base de dades per a posar-ho a disposició del públic a internet.

Ara com ara, explica, se centra a entrevistar tants supervivents de l’Holocaust com sigui possible abans no es morin. Kluc ha invertit milers d’hores en aquesta tasca, i ha gastat milers d’euros de la seva butxaca per fer les entrevistes.

“Considero que és el meu deure, de la mateixa manera que molts supervivents de l’Holocaust consideren que el seu deure és explicar les seves històries”, diu Kluc.

Kluc començà localitzant els supervivents de l’Holocaust que encara eren vius a la República Txeca. Recorda que preguntava a tots els entrevistats si coneixien més supervivents; en alguns casos, Kluc arribà a recórrer les residències de gent gran del país a la recerca de persones que haguessin viscut la Segona Guerra Mundial. Després d’entrevistar dotzenes de supervivents, Kluc començà a entrevistar supervivents del camp de concentració de Theresienstadt –avui més conegut pel nom txec de Terezin– que, d’ençà de la Segona Guerra Mundial, s’havien traslladat a unes altres parts del món.

L’any 2018, Kluc se n’anà de vacances a Miami. Abans d’anar-se’n, s’assabentà que Ernest Simon –un supervivent de l’Holocaust originari de Karlovy Vary, Txecoslovàquia– vivia al sud de Florida. Kluc demanà al batlle de Karlovy Vary que escrigués una carta d’agraïment a Simon, i Kluc li la lliurà en mà durant l’entrevista per sorpresa.

Kluc explica que, a partir d’aquell moment, començà a estalviar per pagar-se viatges per Europa, Amèrica del Nord i Austràlia per a entrevistar supervivents. També ha reunit diners mitjançant campanyes de micromecenatge. Kluc –que parla txec, eslovac, anglès i rus– explica que la clau d’una bona entrevista és parlar amb l’entrevistat durant hores per generar confiança.

Kluc començà amb una enregistradora de veu, després va passar a fer servir el telèfon per a enregistrar les entrevistes, i avui fa servir una càmera de vídeo Sony.

Pels volts del 2022, el jove decidí que no deixaria que la distància geogràfica o la durada dels viatges li impedissin d’entrevistar més supervivents. “No queden tants supervivents per a posar-se exigent”, diu Kluc.

Prop de sis milions de jueus van ser assassinats a l’Holocaust. La Conferència sobre Reclamacions Materials Jueves contra Alemanya, una organització sense ànim de lucre que s’ocupa de garantir que les indemnitzacions dels governs alemany i austríac arriben als supervivents de l’Holocaust, anuncià l’any passat que prop de 220.800 supervivents de l’Holocaust continuaven vius, però que el 70% haurien mort l’any 2035.

Un grapat d’organitzacions s’encarreguen de registrar i recopilar els testimonis de supervivents de l’Holocaust, incloent-hi l’USC Shoah Foundation, als Estats Units. Susan Popler, directora del programa de recopilació de testimonis de la fundació, explica que l’organització agraeix la feina dels individus que fan les seves pròpies entrevistes als supervivents, atès que aquestes converses sovint revelen nous detalls i anècdotes.

“Les persones que fan aquestes entrevistes són persones que es preocupen de debò pels supervivents, per la història i la causa”, diu Popler.

Alguns supervivents, com ara Rosalie Simon, diuen que volen compartir les seves experiències amb tanta gent com sigui possible. Simon –sense relació de parentesc amb Ernest Simon, a qui Kluc va entrevistar a Florida– fou entrevistada per Kluc l’estiu passat a Nova York.

Originària de Txecoslovàquia, Rosalie Simon tenia dotze anys quan arribà a Auschwitz, on veié per darrera vegada la seva mare, Regina, i el seu germà adolescent, William, poc després d’arribar-hi. Recorda que sobrevisqué, exclusivament, perquè una dona pèl-roja li canvià discretament el lloc a la fila que duia a la cambra de gas per poder morir al costat de la seva filla.

“Em costa parlar del passat. Els records continuen essent molt dolorosos, però sento que és la meva obligació transmetre el missatge de l’Holocaust”, diu Simon, de 94 anys.

A començament de l’any passat, quan Kluc entrevistava supervivents i veterans de la guerra a Melbourne, a Austràlia, conegué familiars d’Annetta Able que li explicaren que la dona, ara anciana, sempre havia estat recelosa de parlar de la seva experiència a Auschwitz, on va ser víctima d’experiments dirigits pel metge nazi Josef Mengele. Kluc diu que se sentí honorat i horroritzat a parts iguals quan Able li parlà sobre les transfusions de sang i injeccions forçades que ella i la seva germana bessona, Stephanie, van haver de suportar.

Durant una visita a Los Angeles al novembre, Renée Firestone, originària de Txecoslovàquia i supervivent d’Auschwitz, s’obrí amb Kluc, en gran part, perquè ambdós parlaven txec, una llengua que la dona feia temps que no tenia l’oportunitat de parlar.

A causa de les seves limitacions econòmiques i la certesa que els supervivents poden morir abans de la següent visita, Kluc diu que sovint prova de fer un parell o tres d’entrevistes el dia durant els seus viatges. A vegades, aquest ritme frenètic li ha passat factura.

A l’abril, Kluc entrevistà David Schaecter, que li explicà que 104 familiars seus havien mort a l’Holocaust. L’horror d’aquesta història, i la càrrega de fer múltiples entrevistes, van fer que Kluc acabés a l’hospital amb una infecció cutània que, segons que explica, fou producte de l’estrès.

Encara que les converses poden ser colpidores, Kluc diu que sempre prova de preguntar als entrevistats sobre les seves vides després de la guerra. Escoltar com es traslladaren a llocs nous, invertiren diners, formaren famílies, aprengueren nous idiomes i trobaren feina és inspirador, explica.

Kluc vol ampliar la seva xarxa de contactes amb l’objectiu d’entrevistar, pel cap baix, un miler de supervivents de l’Holocaust i veterans de la Segona Guerra Mundial i publicar-les per al públic general, un projecte en què vol treballar la resta de la seva vida.

Teixir vincles amb supervivents als quals sovint tan sols els queden uns pocs mesos de vida, explica Kluc, és difícil d’un punt de vista emocional. La seva esperança és que aquesta feina en preservi els records i les experiències.

“Romandran amb nosaltres en el futur. No pas en persona, però sí en els testimonis que ens han deixat”, afegeix.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb