Josep Oliu, el nostre desgraciat

Caixa d’Enginyers és molt més decent que tota la resta de bancs junts. Són amables, no et roben la cartera només entrar, t’aconsellen bé i no enganyant-te amb martingales que tu no has demanat mai i que invariablement s’acaben pagant el que en realitat no has degut mai al banc perquè tampoc ho havies demanat mai. La banca, bàsicament no és res més que usureria pactada amb el poder, això ho sabem tots, però n’hi ha que et donen algun servei i d’altres que només es dediquen a robar tot el que poden, incloent-hi estafes que al cap de poc temps els jutges han declarat absolutament il·legals.

Ha sortit com ha sortit perquè el BBVA no ha pagat el que els accionistes esperaven. Si hagués posat més quartos ni pais ni osties, haguessin venut fins i tot a mare. Pel que fa a l’Olius, quina diferència hi ha entre presidents de bancs? Algun d’ells treballa per el benestar social? Tingui l’origen que tingui només mira la seva butxaca i la de la seva corporació. El problema de la banca no està en el seu origen territorial, sinó en la concentració bancària en mans de pocs.
En fi, la frase de Somoza com bé dieu era: “és el nostre fill de puta”, alguns són desgraciats i d’altres viuen tan feliços.

Desgraciat l’utilitzem vom a insult. “Ets un desgraciat” : mala persona.
El Diccionari.cat només diu: “mancat de gracia” ; “que pateix desgràcies”.

Podria ser que en el cas del sr. Oliu se li poguéssin aplicar les tres definicions?

Dit això, i acceptant que s’ha de ser desgraciat per mossegar la mà que t’alimenta, també m’agradaria afegir una reflexió :
Necessitarem tot l’espectre polític per organitzar la república catalana. Si som de d’esquerres haurem d’acceptar el suport de les classes adinerades -ide les seves empreses-, i si som de dretes haurem d’acceptar el suport de socialistes i comunistes (també el dels revolucionaris de saló de les Cup).
I alternances.

“Ens va millor sols” ha repetit el Sabadell una vegada i una altra fins a l’avorriment durant l’OPA a que es veia sotmès però, quan els catalans vam dir que volíem anar sols perquè ens aniria millor que amb l’estat espanyol que ens vol absorbir, l’U d’octubre del 2017, ell, el nostre desgraciat, va fugir com una rata i es va endur la seu fora de Catalunya.
Sí no fos perquè estic d’acord amb vos, senyor Partal, que Catalunya necessita una banca forta, diria que és foti el desgraciat, que me n’alegro que s’hagi vist atacat pels que ell defensava, i massa poc encara.

L’article em sembla bastant correcte i raonat.
La única explicació per els exabruptes del senyor Jaume Sastre és que a) treballa i/o té els calers a Banc de Sabadell, b) com que és orriolista, no pot fer altra cosa que estar en contra de la línia editorial de Vilaweb i c) no té la més mínima formació en educació, etiqueta, elegància i relacions socials.
Dit això, cada dia em pregunto: aquest perfil de lectors, no estarien més a gust pagant subscripció a OKdiario en comptes d’abonar-la a Vilaweb? Els sobren els calers o què?

En una OPA, hostil o amistosa, el més important per que vagi endavant és oferir bons càrrecs i suculentes retribucions als directius de l’empresa opada. Si els hi prometen poder i diner, aquests gestors parlaran dels beneficis per l’accionista i les sinergies de l’operació. Si no els suquen bé, apel·laran a qualsevol argument, inclós el patriotisme…
Sembla que el Banc de Sabadell te molts accionistes minoritaris que tambe son clients i que aproven la rendibilitat de la seva inversió i el funcionament del banc. I aquí acaba l història.
BBVA volia comprar bé de preu i l’equip Oliu ha hagut de vendre el seu banc anglès, repartir més dividends, multiplicar el preu de l’acció i parlar de servei al client o catalanitat. Que penseu que ha pesat més en la decisió de l’accionista, el cor o la butxaca?

Diuen que els diners són porucs, i per a ells la inestabilitat i el desordre són el dimoni amb cua i banyes. L’1-0, que malgrat tot va ser una sacsejada monumental, el senyor Oliu va fer el que hagués fet qualsevol altre banquer en el seu lloc, no pas perquè fos especialment pervers. Més encara, com s’ha dit en altres comentaris, quan el seu banc (com la Caixa) contenia prou actius espanyols per a provocar un daltabaix si l’Estat complia les amenaces. Pura supervivència, i una mostra més de l’encert de la dita que qui té el cul llogat no seu quan vol. L’operació Ciudadanos obeïa a un temor semblant, encara que la suposada amenaça era sobre el sistema i no sobre la seva entitat en concret. Però aleshores el senyor Oliu devia tenir ínfules d’home d’Estat. Tot i que el perill que volia combatre s’ha demostrat que era un tigre de paper, va contribuir a crear un monstre que va fer de la catalanofòbia la seva raó de ser.

I quant a “Catalunya ha fet el que havia de fer”, jo diria que els que han fet, no sé si el que calia o no, han estat en primer lloc els accionistes, que s’han mirat la butxaca – el mateix que el Sabadell i la Caixa van fer l’1 d’octubre. Després sí: hi ha hagut tots els brams de la petita i mitjana empresa, que no volien veure’s exposats a una reducció suplementària del mapa bancari català (o el que n’ha quedat que, per cert, el Sabadell també va contribuir a escapçar). I també, mal m’està dir-ho, per les condicions tirant a draconianes de Pedro Sánchez imposades al BBVA per tal de posar bastons a les rodes de l’OPA i acontentar “los catalanes” i conservar així el poder. Jo en tot això no hi veig principis ni patriotisme, sinó interessos dels uns i dels altres. Malgrat la retòrica.

Quina diferència entre l’empresari, banquer, o el que sigui, conscient de les arrels i la identitat, i els que van a arrossegar-se per la Cort madrilenya. Aquesta, quan t’hagi utilitzat, després et tirarà com un drap brut. Sembla mentida que un home d’aquest nivell, -se suposa-, no ho vegi. Però s’ho hagués ben merescut!

L’elit financera catalana es va deixar emportar, no per la cultura empresarial catalana, sinó pels deliris de la bombolla del 2008 i la suposada protecció del sistema règim-mediàtic-íbex-espanyol.

I ara tenim els resultats. No van ser fidels a la base, als nostres valors i a construir sobre segur. Igualment, m’alegro pel fracàs de l’OPA, i el manteniment del Sabadell com a entitat catalana.

Els arguments del senyor Jaume Sastre son discutibles, si més no, però els atacs personals, insults inclosos, el desqualifiquen.
En el ventall de la nostra premsa “no subvencionada”, i per tant independent de les influències del poder, VilaWeb és la publicació més important, perquè arriba a més públic que cap altre, perquè agrupa una bona munió de periodistes joves, i perquè la seva direcció, amb Vicenç Partal al davant, ha demostrat independència ideològica amb mesura, la necessària per a dirigir-se a una ample diversitat de lectors, a la vegada que s’ha mantingut fidel en la defensa de la llibertat dels notres països catalans.
Es pot estar en desacord, es ben legítim, però fer aquests atacs i insults no fa més que perjudicar un important instrument (dels pocs) que tenim per rebre informació no contaminada.
Vosté no ens fa cap bé senyor Sastre. Quan insulta en Vicenç Partal ens insulta a tots.

COM ES TRENCA UNA LÍNIA VERMELLA…
.
Els descosits de la democràcia són molt útils quan es tracta de defensar el Poder…
.
Tant li fa qui digués primer la frase: « X, potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta.». Si es tractava de Somoza dit per Roosevelt, o de Pinochet dit per Kissinger…
.
Avui ja és una frase d’ús en els serveis secrets dels Estats. És com dir, benvingut al club de l’amoralitat dels nostres agents…
.
Prenem nota. Pel bé de Catalunya, haurem de tenir molts impresentables com aquest que ens facin un servei…
.
Penso, però, que no hem de veure en l’editorial cap aproximació a res que s’assembli a AC… En aquest cas, és només una excepció… Em sembla.

Vivent Partal és un covard que sempre defuig la confrontació directa i frontal amb l’enemic exterior, el colonialisme espanyol, i canalitza tota la frustració i la ràbia contra els seus enemics interiors, digau-li Banc de Sabadell iCaixaBank, o Aliança Catalana i Sílvia Orriols, per citar dos exemples. El cas, emperò, és que Partal, a mésdepusil·lànime, és un barrut oportunista que avui s’apunta a la victòriacontra tot pronòstici es felicita pel fracàs descomunal de la màfia madrilenya del BBVA en l’intent d’engolir el Banc de Sabadell mitjançant una Opa Hostil.A qui consideri que els qualificatius que dedic a Vicent Partal (covard, barrut i oportunista) són inadequats, els emplaç a llegir els articles editorials que el director i empresari de vilawebha dedicat, juntament amb el d’avui: “Josep Oliu: el nostre desgraciat”, al Banc de Sabadell: “Que no tornen mai, ni la Caixa ni el Sabadell ni els altres”, 10 de gener de 2024; i “Banc de Sabadell? Doncs mira, jo no oblide”, 9 de maig de 2024. Dit això, anem a pams:

El Banc de Sabadell va traslladar la seu a Alacant el 5 d’octubre de 2017 forçat per les amenaces, els xantatges i les extorsions del govern de Mariano Rajoy i, especialment, del seu ministre d’Economia, Luis de Guindos, entre els quals destaquen:

1) Retirada de dipòsits d’empreses públiques i parapúbliques (AENA, ADIF, Renfe, Correos, Enagás…)i també d’empreses privades de l’IBEX-35 (Iberdrola, Telefónica, grans constructores madrilenyes, etc.).

2) Retirada dels dipòsits que tenien les institucions espanyoles (ministeris, ajuntaments, organismes autònoms…).

3) Supressió de la cobertura del Fons de Garantia de Dipòsits Espanyol.

4) Clausura de l’accés a la liquiditat del Banc Central Europeuamb l’objectiu deprovocaruna situació de pànic i el col·lapsedefinitiu del Banc de Sabadell i de CaixaBank.

I 5) Aprovació del Reial decret llei 15/2017 pel Consell de Ministres de Rajoy que pressionava les empreses catalanes a moure la seva seu sense necessitat d’aprovar-ho en junta d’accionistes, com exigia la legislació anterior.

Com he dit, el Banc de Sabadell va traslladar la seu a Alacant el 5 d’octubre de 2017, obligat pel govern del Regne d’Espanya, i va retornar, igualment obligat per l’Opa Hostil del BBVA de 9 de maig de 2024, a Sabadell el 22 de gener de 2025 des d’on ha pogut
infligir una derrota humiliant al depredador foraster que se’l volia cruspir.

COLOFÓ: La República Catalana triomfarà perquè Espanya mai no falla, perquè si existeix un separatista és perquè prèviament hi ha un colonitzador tan refotudament orgullós, arrogant i cegat d’odi que sempre acaba donant ales als colonitzats i els ensenya que no existeix cap altra alternativa que no sigui la descolonització i la independència.

Com diu algun comentarista, era inevitable que el Sabadell marxés per la dependència de la por generada per Espanya que va fer que molts clients treguéssin els seus estalvis (recoredem que ens deien que hi hauria un “corralito” per treure els diners, i per molt que tot fos un absurd la gent no té cultura, ni financera ni de res) i a més a més el Sabadell movia grans quantitats de diners de l’administració que els posava en risc de funcionament.
.
El que era evitable és que fos el primer en marxar, abans que La Caixa a qui li corresponia el lideratge per la seva dimensió.
.
En relació a la seva posició personal, liderant la formació de C’s, és realment miserable però malauradament de botiflers la nostra història n’està plena.
.
Dit tot l’anterior, me’n alegro que l’OPA hagi fracassat. Espanya exel·leix en l’espoliació i robatori, especialment contra Catalunya, i els mètodes son diversos: robar directament (espoli fiscal), quedar-se les empreses catalanes una vegada s’han consolidat (moltes de les empreses del IBEX son d’origen català), explotar les nostres infraestructures (aeroport de BCN, ports, rodalies, autopistes, etc), quedar-se els ajuts europeus (com a país, Catalunya és un contribuïdor net a Europa a diferencia d’Espanya) o altre moltes formes com per exemple formar centenars de metges (cadascú té un cost dels pressopostos de la Generalitat de 300.000€) perquè després se’n vagin a treballar fora, etc, etc.
.
El darrer aspecte a tenir en compte és la catalonofòbia, que fa que els botiflers com Oliu o els traidors com Junqueras no siguin mai recompensats. El primer pensava que li deixarien portar lliurament el seu negoci i el segon que li perdonarien la presó. Res de res!

Una petita victòria sempre ajuda a guanyar moral i autoestima, com ha sigut el cas, quan durant 17 mesos ens hem hagut de posar en un cantó o a un altre , i hem fet costat (de cor i d’acció *no venent*, ep, perquè ens ha promès més diners en dividends i valor de les accions que havien arribat a tenir valor *brossa*, just uns anys abans) a l’Oliu i al Banc (abans *de*, que va suprimir poc després d’haver arribat a la presidència) Sabadell. Moltes gràcies, Partal, per haver-ho explicat tot tan bé, posant per escrit el que molta gent pensava, mentre participàvem en la batalla. També agraïment a l’Oliu, doctorat per Minnesota i catedràtic estat de Teoria Econòmica. No obstant, Oliu s’ha comportat com va fer la burgesia de Sabadell i de Catalunya amb la República de Macià i Companys: els van abandonar i combatre a mort, fent costat a qui calgués i disposats a matar a qui calgués. Quan van tornar, poc a poc es van tornar *catalanistes* i van emblanquir el passat. Cas típic el de Marcet, alcalde de Sabadell (1940- 1960), que va entrar de *combatiente* el 1939 i va recuperar la seva fàbrica intacte, beneint i encapçalant la repressió amb afusellaments. Es va/van enriquir i va/n fer Sabadell gran: de 50.000 habitants, el 1936, a 150.000, el 1968), encara que el 1980 ja no hi avia indústria tèxtil llanera. Va ser defenestrat per Franco (*siempre serás mi alcalde de Sabadell*), després d’haver-li presentat un memorial de greuges de 22 punts, que cal agrair-li (per orgull i autoestima, també), i que gairebé calcarà Mas per presentar-lo a Rajoy. No van ser, però, mèrits suficients perquè el nom de Marcet no sigues esborrat (el 2019!) del nomenclàtor de la ciutat, per aplicació de la memòria històrica , després d’una batalla digna. I al final d’aquesta nova batalla, segurament ens podem aplicar (a Sabadell i al país estimat) allò que Pere Quart, amb l’esperit sabadellenc, sorneguer i contrari a les solemnitats tibades, va escriure un poema amb motiu del centenari de Joan Maragall, fill de la sabadellenca Rosa Gorina, que acaba així:
Don Joan, excusi la franquesa;
però no oblidi
que vostè i jo venim de Sabadell,
poble d’estar per casa.
Al capdavall som bàrbars. (!!)

Lamento aquesta editorial perque el Banc Sabadell és molt més que el seu President. Així ho han demostrat els accionistes, els clients i els empleats. Però vull fer notar que en aquell moment del que parla l’editorial els diners marxaven de l’entitat perque com és sabut els diners són covards i se’ls enduien tots: els independentistes també!!! Es va actuar en defensa dels clients i de l’entitat. I per això encara està fent costat a les empreses del país especialment a les pimes i els autonoms que són les que formen principalment el nostre entramat empresarial.
Sense el Sabadell les pimes i autonoms tindrien molts menys recursos possibles perque són les que haguessin patit les grans retallades en inversió, no les grans empreses. Recordem que el Banc Sabadell va neixer fruit de la necessitat dels empresaris llaners de Sabadell i això el Sabadell ho porta a l’ADN.

En resum: si els nostres interessos com a país coincideixen puntualment amb els d’un sol individu traïdor, no significa que estiguem retent-li homenatge a eixe porc traïdor. És una coincidència d’interessos, i au.
.
Ara bé, si l’egòlatra traïdor (egolatraïdor) intenta aprofitar-se’n, segons bufe el vent, de sentiments de castellanistes i de catalanistes, tots alhora, per traure’n profit personal, llavors hem de fer el següent: enviar-lo a cagar tots junts, espanyolistes i independentistes, de manera puntual, eh! Al blau de la mar, xè! Que es quede sol amb tots els seus milions, dins la seua mísera butxaqueta, ben ataquinats, ben ataquinats, i que li rebenten de sobte, il·luminant el territori amb una explosió de confeti milionari. BBVAAAAMMMM!!!!!!
.
Si la independència del Banc Sabadell ens interessa per a la Independència catalana, benvinguda siga. Si algun porc ens utilitza per als seus interessos personals, escamparem la seua merda a tot arreu, com a fet hui el Partal. No tinguem vergonya. Una cosa no trau l’altra, xe.
.
Sueca, País Valencià, Marènia. Divendres 17-10-2025. Joanjo Aguar Matoses.

M’ha sobtat que el TN del vespre la notícia s’hagi iniciat parlant de fracàs del banc “basc”. I tal com la informació a can TV3 (a hores d’ara és una eina propagandística del PSOE), ves a saber si això tenia cap intencionalitat. Així que he cercat informacio ràpida a can Google:
– El BBVA té la seu social i fiscal a Euskadi, però la seu operativa a Madrid. Opera a internet mitjançant el domini .es. A la Viquipèdia hom parla de banc “espanyol” amb seu social a Bilbao.
– El Sabadell té la seu social i fiscal i operativa a Catalunya. Opera a internet amb el domini .com
A banda d’això, en relació amb el Sabadell, ni en soc client ni, després de la traició del 2017, penso de ser-ne. I el president de l’entitat, Oliu, em sembla una persona que mai no ens generarà confiança.

Mireu, servidor fa 45 anys que persegueix crear un Estat al marge d’Espanya, primer com a “andorra” pensant només amb “valencians, al cap de poc de temps i posant en “tensió” -en “estress” que diuen els saxons el meu blaverisme ampliant-ho al que hui dic Nació Catalana a base d’inteactuar amb uns i d’altres i viatjant.
.
Avui mateix he estat el primer a felicitar-nos amb el següent comentari: Bravo, aquesta era una “operación CataluÑa” també encara que estiguera emmascarada d’OPA bancària !
.
Volien fer-li l’evolvent com a CaixaBank, però amb els Vallesans i l’antiga Caixa d’Estalvis del Mediterrani (la CAM d’origen alcoià) no hi han pogut.
.
Els bascos col·laboracionistes són més españuelos que la Wardia Sibil i els cervells de l’imperialisme españuelo.
.
Bravo de nou //*//”.
.
Tamateix estant d’acord amb el nostre director al 95 % deixe l’escletxa següent.
.
De vegades en la vida real cal “amagar” com Joan Gaspart amagà algun independentista confès, no recorde del cert si fou Puigdemont o Josep-Miquel Arenas en algun de llurs hotels d’Europa.
.
El sistema bancari espanyol és un dels pilars del règim colonial. Només cal veure la Caixa que subvenciona i dóna vaselina a tot el sistema de la metròpoli colonial madrilenya. I en són client des de 1980.
.
La banca colonial amera tots els sectors especulatius del règim colonial.
.
Fa uns dies publicàveu que Mango havia estat atacada cibernèticament i tret informacions de llurs clients.
.
Algú ha sentit que a Iberdrola (BBVA) -els bascos, els españuelos més intel·ligents dels que es fan i es desfan- aquest estiu li han buidat els arxius de tots els clients que tenien. A la meua empresa li han enviat 3 factures diferents perfectament per l’entitat d’uns 84.000, 20.000 i 3200 € provant a pagar perquè desconeixien del tipus d’empresa de què es tractava.
.
No hi haureu sentit ni pruna. I els nostres bancs i caixes hi han estat navegant en eixe procelós mar que és la legislació española que fa que tot “el règim” es “retroalimente” mútuament conformant un conglomerat que en qualsevol Estat democràtic estarien engarjolats des de Florentino Pérez fins al darrer grum del BBVA, Santander, i el seu bessó Bankinter, els March, etc.
.
Si més no, tant la Caixa a València com Sabadell a Alacant van deixar les seus en “Stand by” dins de la nostra nació. La “Real Politik” de què en parlava l’altre dia en Toni Vives en la seua entrevista.
.
Sí, són els nostres “desgraciats” a nivell dinerari però nacionalment també son els “nostres cagonets”. Vull la nostra independència encara que no siga perfecta. Més empírica i pràctica i menys idealista i inabastable.
.
La perfecció és l’enemiga del progrés.
.
Equivocar-se i fracassar no és el nostre enemic sinó el “mestratge” per a millorar.
.
Josep Blesa (València)

Benvolgut Vicent, jo no m’alegro per Josep Oliu, de fet poc m’importa el seu destí, m’importa que el Sabadell es quedi a Catalunya perquè crec que és millor pel país: més pes econòmic, mirada més propera i llocs de feina millor aquí que a Madrid. No defenso als bancs, però són necessaris, i millor aquí que allà.

Respecte a la dita de Rsosvelt jo també he escoltat la mateixa versió que Robert Alvarez: “És un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.

Coincideixo amb en Vicent i amb la majoria dels comentaristes en que cal aigualir el vi d’hipotètics entusiasmes. Això no és cap victòria de Catalunya. Parlem d’un dels botiflers més miserables i perillosos.

En discrepo parcialment, en la mesura de que concebre un banc com a un servei a la societat és ideologia, i distorsionar la realitat. El seu negoci consisteix a saquejar-nos.

Dit això, i sense tenir un coneixement detallat de la nostra història bancària, deu ser un cas bastant excepcional de fracàs espanyol a absorbir una entitat catalana. Esperem que aquest precedent senti jurisprudència

ESPANYA ÉS UN PAÍS ATÍPIC QUE JA NO TÉ CAP BANC PÚBLIC.
El país és molt més sensat que el nostre desgraciat Oliu.
Com a president de dues associacions sense ànim de lucre, en totes dues tenía signatura en un compte del Banc de Sabadell perquè La Caixa ens havia expulsat amb càrregues bancàries que no podíem suportar.
Del Banc de Sabadell ja me’n vaig deslliurat pel mateix motiu i, personalment, tots els comptes de la família són ara a la Caixa cooperativa del Col·legi d’Enginyers.
La Opa del BBVA tenia una altra intenció -política i no financera-, que consistia a deixar sense oxígen l’estructura bancària catalana i per això ens n’alegrem del fracàs, però només per això els alegrem de l’èxit del nostre desgraciat Oliu, amb el precedent d’altres paradoxes:
– Espanya és l’unic país d’Europa que els fascistes van guanyar la seva guerra.
– Espanya té un exèrcit que no ha guanyat mai cap guerra -només contra els propis ciutadans-.
– Espanya és un país atípic que ja no té cap banc públic.

De fet, l’Albert Rivera mateix no va ni pensar que com volia arribar a ser president d’Espanya, essent d’origen català. I ara ho tasta l’Oliu. Als espanyolistes de Madrid els pot tant l’odi, que ni tan sols no reconeixen als seus si han nascut aquí: racisme, i una ceguera política total. Ser espanyolista i nascut a Catalunya no surt a compte. Ara falta que els Coscubiela, Illa, Serrat, etc. ho entenguin, però no hi tinc esperances. I igualment, l’estat no dubta a actuar fins i tot contra els seus més fidels servidors: un escorxador total.

‘Catalunya ha fet allò que havia de fer, sense deixar-se endur per la ràbia contra el personatge’, diu en Vicent.

Però a quina Catalunya es refereix senyor Partal?
A la dels apàtrides del diner?
Que només miren el diner i el guany per sobre de tot?

Es veritat que Catalunya necessita bancs.
I oficines en tots els pobles.
I un banc mes especialitzat en petita i mitjana empresa i autònoms.
I tots els llocs de treball que haguéssim perdut si hagués triomfat l’OPA.

Pero em jugo un pèsol que els accionistes van tenir més en compte els avantatges econòmics que no pas Catalunya.
Ser absorbits per un banc espanyol.

Bé, això sí podem considerar com català
– Un banc que va traslladar la seu fora quan més suport necessitàvem.
– Un banc que parla castellà i amb la cúpula castellana.
– Un banc on el seu cap visible, l’Oliu, ha anat contra Catalunya, (com ha remarcat molt bé el Vicent) tot el que ha pogut i només s’ha embolicat amb la senyera quan li ha convingut pels seus interessos econòmics.

Sí, es veritat, Partal, l’Oliu és el nostre desgraciat, com també podem dir que el Junqueras és el nostre traïdor.
Un orgull per ser nostre.
Quin rar honor !