Avui, Pompeu Fabra ‘comprovaria dolgut que tenia raó quan deia que el català corria el risc d’esdevenir un dialecte del castellà’. Qui ho diu, sense lament apreciable, més aviat com una constatació i prou, és Josep Murgades. Filòleg, catedràtic de literatura de la Universitat de Barcelona, traductor, un dels fundadors de la revista els Marges. I fabrià. Murgades s’ha interessat sempre per l’obra de Fabra, ha signat el llibre Teoria de la llengua literària segons Fabra, a quatre mans amb Xavier Lamuela, i és l’anotador de les ‘Converses filològiques’ aplegades en el volum setè de les obres completes del mestre, a qui defineix com un home lúcid i de ment excepcional. Murgades és el tercer entrevistat d’aquestes ‘Converses fabrianes‘ que hem fet a VilaWeb amb motiu de l’Any Pompeu Fabra.

Què hi havia abans de Fabra?
—Veníem de segles d’arrambament polític, de pèrdua de dues guerres (la dels Segadors i la de Successió), d’un procés de nacionalisme creixent per part d’una Espanya identificada cada vegada més amb Castella. Veníem d’un arrambament deliberat de la llengua, ja des de la Nova Planta, programat, d’una situació conseqüència de diglòssia total. I això s’havia traduït en una anomia pel que fa a una qüestió tan important com una normativa ortogràfica. Cadascú escrivia com volia.

Tenia un cap clar, em dèieu abans.
—Sí, en el doble sentit. D’una banda, era un home molt lúcid, intel·lectualment parlant. D’una altra, tenia una ment excepcional. No era gens habitual, enmig del caos lingüístic, en què cadascú tenia les seves propostes i tothom es pensava que sabia molt de llengua i es veia amb cor de ficar-hi cullerada… En paral·lel a la seva carrera com a químic –va acabar de catedràtic a Bilbao–, es va dedicar a fer una cosa que no feia gairebé ningú: estudiar científicament la llengua. Ho va fer, en part, gràcies a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, que aleshores estava molt ben nodrida. I també perquè es va trobar amb la plataforma de l’Avenç, i és mitjançant la revista que comença a vehicular, la darrera dècada del segle XIX, les seves propostes codificadores, començant per l’ortografia.

Es nota la formació científica de Fabra, oi?
—Sí. Ell sabia el que es deia. En qualsevol ciència, per saber un hom què es diu, ha de començar per informar-se i adquirir coneixement. En el seu cas, eren els coneixements de l’escola neogramatical, els lingüistes formats en el context del positivisme, que estudiaven la llengua com un fenomen que podia ser analitzat com qualsevol altra entitat humana o natural. Això fa que, d’antuvi, Fabra es converteixi pròpiament en un lingüista descriptiu. És a dir: es dedica a l’estudi de la llengua real que malgrat tot ha perviscut, si més no, en boca d’una població aleshores encara majoritàriament catalanòfona.

Va estudiar la llengua oral, però també se’n va anar als textos antics.
—Sobretot, de la Catalunya medieval, quan no hi havia cap interferència política ni lingüística. A partir d’aquí, fa propostes conciliadores entre totes dues realitats. D’una banda, la llengua parlada, viva, autèntica, però molt contaminada per manca d’usos cultes i de projecció als organismes oficials. I d’una altra, la llengua antiga, culta, pròpia de la cancelleria, és a dir, d’allò que havia estat un òrgan administratiu, polític i jurídic. Que no es tracta tampoc de ressuscitar-la, sinó de servir-se’n, i mitjançant allò que podem extreure d’aquesta llengua antiga no contaminada, arribar a una solució de compromís entre allò que parla la gent i allò que s’havia escrit en segles antics.

I tot això ho va fer sol?
—Ho fa, primer de tot, servint-se de la biblioteca de l’Ateneu. En comandita dels seus amics de l’Avenç (Jaume Massó i Torrent i Joaquim Casas i Carbó) i després continua estudiant pel seu compte. Ell se’n va a Bilbao el 1902, quan treu la càtedra de Química, i allà a Bilbao, a banda de guanyar-se la vida com a professor de química, continua treballant. El 1906 ve a Barcelona al primer Congrés de Llengua Catalana, i és aquells anys que elabora la més important de les seves gramàtiques, des del punt de vista lingüístic, i el 1912 la publica l’Avenç. No té cap reserva a escriure-la en castellà, aquesta gramàtica. Perquè encara hi ha molts catalans que no llegeixen en la llengua pròpia, i també per deixar clar en el món hispanòfon que això que es tracta aquí és una llengua i no un dialecte tropical. És la seva culminació com a lingüista descriptiu.

I, després, amb el IEC?
—El 1912, el crida en Prat de la Riba. Vols venir a Barcelona? T’oferim una càtedra a la diputació. Això és molt important. En Prat de la Riba és el màxim dirigent de la Lliga Regionalista, cosa que vol dir de la dreta compromesa amb el catalanisme polític. Però bé, són burgesos, de dretes. Fabra era un tipus d’esquerres. Però hi ha una confluència: Prat de la Riba es deixa de qualsevol sectarisme de partit, s’adona perfectament que la ment més preparada per tirar endavant aquesta reforma és en Pompeu Fabra i no li cauen els anells per convidar-lo. I en Fabra és prou intel·ligent per adonar-se que és l’oportunitat de poder tornar i dedicar-se a allò a què fa temps que es lliura per vocació. Es deixa d’escrúpols, accepta l’oferta i se’n ve cap aquí.

I un any després apareixen les normes ortogràfiques.
—Que són en bona mesura obra de Fabra, però hem de tenir en compte que no exclusivament. Ho fa mitjançant l’Institut d’Estudis Catalans i, al capdavall, hi ha tota una sèrie de normes que són decidides per votació en la Secció Filològica. Aquí és on li tomben la seva proposta de suprimir totes les hacs, com fan l’italià o l’occità. I ell, tot i que li sap molt de greu, ho accepta. Les normes ortogràfiques són obra de la tasca desenvolupada per Fabra però alhora també són conseqüència d’un consens col·lectiu representat per la Secció Filològica. Per tant, no se les treu Fabra del barret. Hi ha hagut acords, i en alguns, com sempre passa, Fabra també ha hagut de cedir.

A la introducció del volum que aplega les ‘Converses filològiques’ dieu que serveixen per a desmentir que Fabra s’hagués inventat la llengua, com algú l’havia acusat.
—I tant! Això és una realitat importantíssima, i cal no estar-se’n mai de subratllar-la. Fabra, la llengua, no se la inventa. O diguem-ho d’una altra manera: qualsevol llengua estàndard, qualsevol idioma que hagi anat més enllà de l’estadi de l’oralitat, que hagi esdevingut una llengua escrita i de cultura i d’usos oficials, administratius, en una societat desenvolupada, qualsevol llengua en aquestes circumstàncies és un invent. Les naturalitats primigènies no existeixen. Tot producte humà és, en una mesura o en una altra, un constructe. És evident que una llengua esdevinguda estàndard presenta molts punts d’invenció, d’artifici, d’elaboració des de dalt! Perquè les llengües soletes tampoc no es fan a si mateixes, a partir d’un cert moment.

I en el cas del català, com va anar?
—Amb l’historial que té la llengua catalana, aquest procés d’elaboració des de dalt s’ha de fer amb més poc temps. Tots sabem exactament quina és la situació política del país i, per tant, la lingüística i la cultural. De fa segles, ens trobem amb una situació de conflicte lingüístic. O, si es vol dir de manera més suau, de contacte de llengües. Això fa que, malgrat tot, la llengua esdevinguda oficial, imposada a partir de la Nova Planta a sang i a foc, és la llengua hegemònica, i el discurs propi del colonialisme lingüístic espanyol vol fer creure que això del català és un invent de Fabra o de quatre gramàtics caps calents. Repeteixo, absolutament fals. Si ens posem així, qualsevol llengua presenta elements d’artifici, que esdevenen cada vegada més naturals. Fabra no s’inventa res. A més, amb les ‘Converses filològiques’ manté una mena de consultori amb els lectors. Té un èxit enorme, aquella secció. Molt sovint, llança propostes, a veure com respon la gent. No es dedica pas a dictar. Entre més raons, perquè tampoc no hi ha prou poder polític darrere per a imposar segons quina norma. Conscient d’això, ell es fixa com reacciona la massa parlant, que és qui primer fa la llengua, si accepta la proposta o si no…

Un dels motius per a codificar la llengua era depurar-la, deia.
—Després de segles de relegament progressiu a la simple oralitat i de vora dos segles de persecució des de dalt, de bandejament de l’escola, dels organismes oficials, etc., la llengua ha anat essent víctima d’interferència per part de la llengua hegemònica. I per això la depuració és un objectiu. Però voldria fer dues observacions.

Endavant.
—Fabra va haver de reaccionar, i de vegades d’una manera molt vehement, en contra dels descastellanitzants a ultrança, que en deia ell. Patriotes caps calents que es dedicaven a veure castellanismes a tot arreu, també on no n’hi havia. I deia, no senyor, això no és cap castellanisme. Però hi ha gent que es pensa que fa més catalanesc, posem per cas, ‘mitjaval’ que no ‘medieval’. I Fabra va argumentar que no, que era un cultisme, i com a tal no ha experimentat l’evolució dels mots patrimonials. O com els patriotes que diuen ‘mercès’ perquè es pensen que fa més catalanesc que dir ‘gràcies’, que és un mot de sempre. O els qui es pensen que ‘ambient’ és un castellanisme perquè hi ha un diftong que es pensen que és castellà. I pretenien que se’n digués ‘ambent’? A còpia de voler ser tan descastellanitzants, la vessen.

I sobre la depuració, concretament, de Fabra?
Fabra està al lloro de tota la lingüística del moment. Cita els grans noms de la lingüística coetània, els segueix. Hi ha un grup molt interessant que ell no coneix, el Cercle de lingüistes de Praga’ que els anys vint ja treballaven perquè el txec es diferenciés prou de les altres llengües eslaves. Teoritzen molt la necessitat de forçar les diferències. És a dir, forçar al màxim la base de la llengua, la cosa genuïna, per evitar que acabés veient-se com un subdialecte del polonès o del rus. Coetàniament, Fabra fa el mateix.

Forçar la diferència.
Es va passar la vida advertint de la possibilitat que el català acabés esdevenint un dialecte del castellà. Per acostament formal i, després, per bandejament de l’ús. Si tothom sap molt de català però ningú no el parla perquè tothom es passa a la primera al castellà, això també és relegar la llengua a una situació merament dialectal, subalterna i subsidiària. D’altra banda, si no es procura depurar la llengua de castellanismes innecessaris, la llengua també s’acabarà convertint de magma amorf. D’aquí, la necessitat de predicar a favor d’aquesta depuració de la llengua.

Fabra tindria molta més feina, avui, depurant la llengua
—Ara comprovaria dolgut que tenia raó quan ja des del
començament de la seva trajectòria com a lingüista i gramàtic deia que el català corria el risc d’esdevenir un dialecte del castellà. En certa manera, passa. Això s’ha de constatar. No per desmoralitzar, no per boicotar-nos, sinó per fer-nos esdevenir més conscients de com veritablement el català es troba sotmès a un doble procés: d’una banda, de galleguització, d’erosió formal. I d‘una altra, de ‘euskerització, en el sentit que la llengua recula en l’ús social. En el cas de l’èuscar, no podem experimentar erosió formal perquè no l’interfereix ningú. Però sí que molta gent euskaldun se serveix sovint únicament del castellà, és a dir, que hi ha una defecció pel que fa a l’ús habitual de la llengua. I això passa amb el català. Erosió formal i bandejament en els usos col·loquials. Però bé, la llengua és de tothom. Si tothom decideix fer això, doncs… Tantes coses ja et superen.

Justament, l’últim informe de la Plataforma per la Llengua constata que el català ha perdut 300.000 parlants habituals en aquests últims deu anys.
És aquesta una llengua que, en relació amb la que es troba en desigual torcebraç, l’espanyol, se situa en una fase recessiva. Tot sigui dit, per a major alegria dels no-nacionalistas espanyols i per a aigualiment del cofoisme dels nacionalistas catalans. Ara: assentat això, importa també defugir el deliri quantofrènic; és a dir, el propi d’aquells que equiparen la vivacitat i la potència d’una llengua amb el seu nombre de parlants. Així, veiem que l’espanyol, cert, en té molts (quants d’ells, per cert, degudament alfabetitzats?), però quina validesa té aquesta llengua en l’àmbit de l’escena internacional? Llavors, la salut –i les opcions de supervivència del català– no tenen tant a veure amb el nombre absolut de parlants, com amb la seva capacitat d’integració o discriminació laborals i socials dins el territori històric de la catalanofonia. Els catalans catalanòfons –per transmissió familiar o per lliure adopció– què fan perquè la seva llengua disposi, en el dia a dia, d’un tal poder vehicular, d’una tal vigència cohesionadora?

Commemorem l’Any Fabra amb una nova gramàtica i una nova ortografia. Què en queda, de Fabra?
–Absolutament, la base, el fonament. Jo la gramàtica encara no me l’he mirada amb calma, però sí que sovint he dit i he escrit que discrepo de les innovacions que han introduït en l’ortografia.
Ho considero del tot innecessari, embulla-troques, crec que l’ortografia és la que ja està fixada, i no cal introduir-hi canvis. Però l’autoritat són ells. Van donar quatre anys de moratòria. Bé, són els quatre que em queden per fer-ne setanta i jubilar-me. I després, ja s’ho faran.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb