08.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 08.10.2025 - 21:50
El País Valencià celebra avui la diada del Nou d’Octubre. L’avís carabassa per pluja intensa ha fet suspendre’n els actes convocats, tant pels ajuntaments com per la Generalitat. Si no hagués estat per aquestes previsions meteorològiques, tant l’Ajuntament de València com el Consell, que malden per amagar la brossa davall l’estora, parlaven de normalitat i de civisme.
Però els valencians viuen la diada amb la ferida encara oberta de la gota freda del 29 d’octubre. Cada dia se saben noves dades que agreugen la negligència de l’actuació del Consell, i alguns sondatges insisteixen a dir que més d’un 80% dels valencians considera que Carlos Mazón no pot continuar en la presidència.
De tot això i de moltes més coses que afecten el país, en parlem amb el president del primer Consell del País Valencià, Josep Lluís Albinyana. El vam visitar dimarts a sa casa del Camp de Túria, quan encara no es parlava de suspensions ni ajornaments. Acabava d’arribar de Barcelona, de participar en una trobada amb els presidents Quim Torra i Cristòfol Soler, i estava eufòric. Té vuitanta-dos anys i, a desgrat d’alguns ensurts de salut, el trobem en plena forma.
—Nou d’Octubre. El celebreu?
—Normalment, sí, com a festa. No he anat mai als actes oficials de la Generalitat, però enguany crec que és un Nou d’Octubre que no s’hauria de celebrar en memòria de 229 persones. Crec que els valencians no podem deixar passar una tragèdia tan gran. Sóc partidari d’un monòlit, per exemple, amb el nom de totes les víctimes perquè siguen presents sempre entre nosaltres.
—Les víctimes van declinar la invitació d’anar al Palau de la Generalitat.
—Em sembla bé. A més, és d’un cinisme, convidar-les! És cinisme i és una conducta depravada.
—Carlos Mazón hauria de ser president de la Generalitat a hores d’ara?
—Mire, a mi, la conducta d’aquest senyor em sembla tan cínica i tan depravada, tan fora de lloc, que, seriosament, només espere que puga respondre, si cal, per via penal, a la seua responsabilitat. És una conducta que no em mereix gens de respecte fins al punt de considerar que és com un gos perdut, que quan plou va on troba l’afecte. Siga El Ventorro, siga a la convenció del PP de Múrcia, perquè no em mereix més consideració.
—Sou jurista, heu estat magistrat. Seguiu la instrucció del cas que fa la jutgessa de Catarroja?
—Felicite la jutgessa perquè fa una instrucció impecable. És un contrapunt a totes les instruccions polítiques que patim els juristes en l’actualitat. Des de fora, em sembla molt bé, molt correcte, i jo crec que tindrà resultats molt satisfactoris per a les víctimes. Encara que el temps diferit de la justícia, que és un mal endèmic, retardarà més del que seria necessari el resultat final de tota aquesta història.
—Vàreu ser president del Consell del País Valencià. Us demane que per uns segons us poseu en el lloc de Mazón i penseu que hauríeu fet si us haguésseu trobat en un cas com el de la gota freda.
—A mi em resulta tan increïble la irresponsabilitat d’aquesta gent, la negligència d’aquesta gent, que qualsevol persona normal sap quina resposta calia. Però el que ens trobem és el fiasco, l’opereta, a banda del resultat jurídic penal que puga merèixer. Per tant, és d’un cinisme, la seua conducta, que ningú decent no la pot compartir. Preferesc prendre-m’ho amb humor que parlar-ne seriosament, perquè no s’ho mereix. El comportament de Mazón és una degradació del que una persona política o pública pot tenir. Mentir, enganyar, fugir, ocultar, són conductes que no tenen una acceptació pública. Al contrari, es rebutgen per se.
—Hi ha qui pensa que la presència de Carlos Mazón en la processó cívica, si s’hagués fet, hauria estat una provocació. Ho és?
—Tot és una provocació per part del Partit Popular i una imposició que, no se n’adonen, però per a algunes sensibilitats és propi d’una política colonial com la dels anglesos a l’Índia. No es pot insultar un poble d’una manera tan sagnant. Ningú no pensa en el malestar que crea en les persones implicades? Jo he estat jutge, i sé que mai ningú no es pot posar en el lloc de la víctima. La víctima pateix ella sola, però hi ha un respecte, una consideració pública, un dol, que exigeix determinades conductes. No les compleix ningú, ni Mazón ni el Partit Popular. Són unes conductes desvergonyides que els valencians només les podem merèixer com un poble colonitzat durant tota la història. Ens tracten com si no meresquérem gens de respecte.
—Crida l’atenció veure com el president Mazón riu, tant a les Corts com en actes diversos.
—És com un xiquet atrapat en una falta. De veritat, no vull entrar a qualificar una cosa que em posa molt nerviós. Podria dir que se m’ofega la sang.
—Fa la sensació que la gestió de Mazón de la gota freda ha trencat moltes coses en el País Valencià. Una, la relació entre els governants i els ciutadans. Hi ha aquests sondatges que diuen que més del 80% pensa que no hauria de continuar. Teniu aquesta percepció?
—No ho sé. Sempre espere una mena de trencament semblant al que passa actualment al Marroc i que no s’esperava ningú. La gent jove, de cop, s’ha aixecat, i el moviment aquest, Gen Z 212, reclama sanitat, educació i fora corrupció. Són reclamacions completament altruistes. Ningú no es pensava que podria passar, perquè tots els partits polítics estaven, sembla, molt lligats a la corrupció. Però hi ha hagut un efecte que jo he anunciat que forma part dels fluxos normals de les coses i les relacions humanes. Fa temps que un físic va descobrir, mirant l’evolució dels preus del cotó, que hi ha dos fenòmens. Un és l’efecte Noè, o d’estabilitat. I l’altre és l’efecte Josuè, o de la discontinuïtat. De sobte, la riuada es desborda, la previsió i el preu de la borsa desborda qualsevol especulació. Eixe efecte inesperat és el que s’espera per a canviar cicles.
—…
—Pense que el País Valencià, a banda que l’efecte Mazón és raó suficient, hi ha dos llibres del Ricard Chulià que són de capçalera, que descriuen molt bé l’efecte Josuè. És una degradació de la nostra naturalesa, de la nostra cultura, del nostre benestar, hem baixat tants graons de l’escala amb el govern autonomista, que no sé quan haurem de pegar el bot per a pujar, o si podrem recuperar allò que érem, o, si més no, plantar-nos. Som una autonomia empobrida, arruïnada, corrupta, no sé què més hem de descobrir per a posar-hi fi. Una mà d’obra barata, que només serveix per a cambrers o per a canviar els bolquers dels pensionistes, i amb 1.400 euros al mes, arregla’t la vida pagant-ne 800 o 1.000 de lloguer.
—El 9 de novembre, quan va haver-hi aquella gran manifestació a València, després de la gota freda, podia semblar que hi havia un desvetllament per la ràbia…
—No és falsa modèstia, i jo no vull ser mestre de res. Jo sóc un espectador, però dic que no em crec la classe política valenciana, no crec en la seua força ni la seua empenta.
—De ningú de tot l’arc?
—De cap. Puc salvar les persones, però no les executòries. Ara, la societat civil m’omple de satisfacció, d’orgull i d’esperança. Per exemple, Escola Valenciana. El moviment de les trobades comarcals, i l’apoderament que han tingut contra totes les maniobres de confusió, de lapidació i d’impediment. Sempre conte la mateixa anècdota. A disset anys vaig descobrir que el català s’escrivia, que servia per a escriure. Avui tenim nou néts de 21 a 10 anys i tots escriuen en català. Això es deu a Escola Valenciana. En això s’hi pot creure. En els saltimbanquis polítics i en els de la bona voluntat, i en els que diuen que són, però que ara no és el moment, i coses d’aquestes, no. Manifestacions multitudinàries, sí, però el moviment que jo espere és un moviment que siga més trencador, més definitiu, més impulsor d’uns canvis radicals de la política.
—Un moviment que ha d’eixir de la base, dels moviments socials?
—Jo hi confie, i confie que la gent se n’ha adonat. De motius n’hi ha. Si hi ha una degradació industrial que ha expulsat gent de la indústria; si hi ha una degradació agrícola, que ha expulsat gent de l’agricultura; si només creix el sector serveis; i si els lloguers estan com estan, la gent haurà d’explotar. Això no és un problema de polarització social, ni de dretes ni d’esquerres, això és un problema d’un fracàs social, d’unes polítiques que han anat a agafar la bossa i córrer i a fer l’especulació i a entaulellar tota la costa. A la meua edat, de vuitanta-dos anys, pensar que hi ha pobresa infantil i hi ha gent que ha de fer el menjador gratuït perquè els xiquets tinguen un àpat assegurat cada dia, això és… La gent s’escandalitza pel genocidi de Gaza, però també es pot escandalitzar per la bossa de pobresa infantil entre nosaltres. Existeix i no la podem ocultar.
—Tornant al Consell, Carlos Mazón s’ha hagut de lliurar a Vox per aprovar el pressupost, i torna a traure els fantasmes del blaverisme, de l’anticatalanisme. Això que veiem ara té la mateixa arrel que tenia en els anys setanta i vuitanta?
—Sí. Naturalment que sí. És el refugi constant i permanent. No hi ha cap novetat, ni en l’un sentit ni en l’altre. Jo ric quan pensen que el catalanisme s’ha inventat fa poc i, per tant, és fàcil de desmuntar. Que lligen la Declaració Valenciana del 1910, o la declaració d’Acció Valencianista del 1936, i veuran en quins termes s’expressen. Aquesta última diu més o menys: “Tu, si creus que València, Castelló i Alacant són un regne, estàs molt equivocat, perquè són tres trossos de l’estat, igual que Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona, són quatre trossos d’estat. La nació és el Rosselló, Mallorca, Catalunya i València”, diu, més o menys… Això el 1936. Diuen, “Fuster s’enganyà.” Home! Tu que dius això, o no l’has conegut o no tingueres el valor de parlar amb ell. Tornant a aquesta gent, ells sabien què venien a fer, i Mazón sabia que no tenia més remei que abraçar-se a Vox i va fer un torero conseller de Cultura. Què en podies esperar? Que els bous al carrer es convertisquen en senyes d’identitat, a mi, com a valencià, em fa una vergonya profunda. Jo, de Silla, celebre la Dansa dels Porrots com un vestigi d’una tradició antiquíssima, però no se m’ocorreria embolar un bou per a perseguir la gent pel carrer. Estem en una constant de política colonial. Creuen que nosaltres som persones incultes, que es poden manipular d’una manera senzilla.
—Els sondatges coincideixen en un augment de Vox prou important.
—Jo, per una banda, no crec en les enquestes, perquè no em diuen mai les preguntes que han fet, ni l’univers consultat. Però, a banda, no m’estranya del punt de vista que han aconseguit el miracle d’enfrontar els pobres contra els més pobres. Pensant que la lluita de classes és amb el que tens al costat i no amb el que tens damunt. Això mobilitza un discurs que se sent i que és més fàcil de canalitzar amb el que tens al costat, que és més desgraciat que tu, i et fa créixer, que no amb el més poderós que tu, que t’intimida. És d’una covardia individual evident.
—Hi ha una paradoxa a les Corts Valencianes. PP i Vox trauen el fantasma del catalanisme i dels Països Catalans. Acusen l’oposició de ser deixebles de Puigdemont, però, en realitat, ni PSPV ni Compromís no es caracteritzen per ser pancatalanistes ni defensar els Països Catalans.
—Hi ha dues errades molt greus i que a mi em fan riure. D’una banda, el problema que té Compromís és la seua visceral por i la seua confusió, a parer meu, sobre el catalanisme i la naturalesa de la nacionalitat valenciana. No sé a qui se li va ocórrer la idea que, per a establir un pont amb els blavers, podia parlar d’una nació valenciana tan independent que el dia de demà poguera pactar amb Andalusia o amb Extremadura perquè no estaria obligada a parlar amb Catalunya o amb Mallorca. A mi em sembla una maniobra política grollera, tosca i perillosa. Per això no crec en ells. Però és que, d’altra banda, de sempre, em fa gràcia l’odi anticatalanista dels valencians. Quan els valencians som rebuts amb una amabilitat, amb una educació, amb una hospitalitat a Catalunya i a Mallorca, que, jo que he viatjat prou, no conec pobles més hospitalaris per als valencians que els catalans de dalt o els mallorquins. Jo he viscut a Barcelona, quan hi he estat destinat com a magistrat, i li puc jurar pels meus ancestres que no he tingut cap conflicte. I que fins i tot amb gent de dretes hi mantinc una relació i una amistat molt més civilitzada que la que puc mantenir ací. És a dir, a mi, la societat dels Països Catalans m’entusiasma, per correcta, per educada, per excel·lent, per acollidora, perquè m’hi trobe molt més a gust que en molts llocs d’ací que són intolerants.
—Tornant al Nou d’Octubre, la processó cívica, ha estat un lloc on l’extrema dreta s’ha expressat amb total impunitat i llibertat. Per què penseu que passa?
—Jo no en sé les raons. Pense que és per una rebaixa de la política nacional. Parlar de política nacional valenciana és una cosa molt diferent d’una política autonomista, regional, i fins i tot municipalista. Els polítics valencians sempre han estat municipalistes. El seu sentit de l’estat arriba a “què guanye jo en el meu poble?” I “què faig jo en el meu poble?” Rebentar la qüestió del catalanisme en la ciutat urbana de València donava molt de rèdit. A més, en la meua infantesa, fa vuitanta anys, era una ciutat de xarnegos, amb perdó de l’expressió. Les festes més importants de la ciutat, que són les falles, sempre han monopolitzat les plantes baixes de les finques urbanes. Eixes plantes baixes són les que habitaven la gent que venia de fora. Hi havia un afany d’imitar, un desig de ser valencians. I això era vestir la xiqueta de fallera amb les arracades i les faldes i el coet i el soroll, perquè els valencians són molt alegres. Per tant, la processó cívica, en compte de jugar amb símbols que són el naixement del Regne de València, la conquesta de València, l’homenatge al rei Jaume I, juga més qui mana més en aquesta ciutat i qui hi influeix… Són coses que amb el temps aniran cribrant-se, pausant-se. Jo crec que avui dia hi ha menys crispació que la que jo he conegut en el meu temps.
—En una entrevista que us vàrem fer ací mateix l’any 2022, vàreu dir: “El País Valencià va a l’abisme, no té cap altra possibilitat, igual que les Illes, que continuar en l’òrbita del que passe a Catalunya, per raons de supervivència.” Encara ho penseu?
—I tant! Abans he citat el llibre de Chulià perquè és una anàlisi excel·lent i el seu diagnòstic coincideix amb la situació actual de Catalunya i de les Illes. Més de les Illes que de Catalunya, perquè Catalunya té, afortunadament, una industrialització més avançada. Eixa coincidència, en mancances, és una esperança de salvació comuna per aplicació de les mateixes fórmules. A més, si no tenen una certa empatia o una imitació, no tindran eficàcia. Si pensem com sortir d’eixe turisme massiu, la fórmula no pot ser diferent per a Mallorca ni per al País Valencià. Haurà de ser molt semblant. Si pensem en el problema de l’habitatge tan horrorós que tenim, no es poden aplicar fórmules diferents. Avui, els Països Catalans, si tenen una realitat és que hi són, no és una quimera ni un invent, i dir que Fuster va dir que el català és a l’ADN… no, això ho va dir Sanchis Guarner, no Fuster. I el tema de la nació catalana, dels Països Catalans, es diu a València des del segle XIX i qui no ho vulga llegir, que no se n’adone, però en el futur és més necessari que mai que els Països Catalans tinguen una política comuna.
—Què en queda, del País Valencià com a nació dins els Països Catalans?
—Jo pense que en queda molt. En queda molt més del que em vaig trobar fa vuitanta anys. Un no ha de comptar les expectatives per la gent que matemàticament li faça costat en un moment determinat. A mi no em preocupa ser minoria d’una idea. Quan em diuen: qui pensa com tu ara i quanta gent creu com tu? No ho sé ni la comptaré. Sé que són més dels que érem fa vuitanta anys. Sé que ningú dels que hi érem hi hem renunciat i continuem molt entusiasmats. Les minories, en una societat adulta, moderna, oberta, són com les abelles en la natura, garantia de biodiversitat, garantia d’alternativa. Som els únics que podem introduir un canvi de les coses.
—Sou més que fa vuitanta anys, però també sou més que en fa quaranta-cinc?
—Sí. Som més. Hi ha un fet que ens dol a alguns, singularment, que és la trampa brutal de la constitució. Ens mobilitzàrem perquè crèiem que era el moment que les coses canviarien, i en realitat, fèiem la segona part de la Restauració de Cánovas i Sagasta [Riu]. I ara ric, com Mazón. És que no m’ho puc prendre seriosament. Que avui dia, la princesa Leonor passe per les escoles militars i que, pobreta, això ho faça perquè el seu besavi, Alfons XII, va haver de ser presentat com el príncep soldat, perquè el seu cosí, el carlí, José María, era un general que anava al front amb les tropes de Navarra, i Sagasta i Cánovas van enviar Alfons XII a una escola militar alemanya… I que siga eixe antecedent del príncep soldat que haja provocat no que Leonor haja de ser soldat, també, com son pare, sinó que tinguem unes forces armades tutelant la democràcia espanyola… Qui es pot prendre Espanya seriosament? Però vàrem caure en eixa trampa.
—I no eixim d’ací.
—També se n’eixirà. És necessari.
—Serà reina dels espanyols, Leonor?
—Jo crec que no. Racionalment, el temps, per molt que córrega, l’atraparà… I li passarà com a la seua besàvia Maria Cristina, com a Isabel II, com al seu besavi Alfons XIII i com al seu avi… Al final acabarà en un exili daurat. Espanya ha de resoldre el seu problema. Espanya és un estat fallit, fracassat, conseqüència d’una nació que està per definir. Un dels mites que trobe menys consistents és què és la nació espanyola. Com a entitat nacional, és tremendament versàtil. Ha estat nació per als mexicans, paraguaians, peruans, però fins i tot ho ha estat per als bubis de Guinea… La definició de nació, on la trobem? En el Capitán Alatriste de Pérez-Reverte? El torero? Siguem seriosos. Que els espanyols es replantegen què són i quan ells es responguen eixa pregunta, potser tindran vergonya de fer una política colonialista, dominant pobles que no són com ells.
—Els valencians, què som?
—Jo crec que som un gran poble, amb un bonic país. Un poble caracteritzat per la igualtat social. És un poble que té molt clar que de les coses del piu el Nostre Senyor se’n riu. Sempre ha estat un poble liberal, antibeat, curiós, pacífic, acollidor. Treballador fins a l’extenuació. Això és una virtut que ens mata, perquè estem avesats a refer sempre la paret, encara que ens la destrossen. Un pragmatisme que no ens deixa abandonar. Jo m’hi sent molt còmode. Si hi afegírem que és un poble que s’exigira més, fins a l’excel·lència, i liquidara els recels estúpids i s’assemblara més a eixa societat més competitiva del Principat o de les Illes, seria la perfecció.
—Els tres presidents, Torra, Soler i Albinyana, formeu un trio d’èxit. València, Palma, Barcelona. Què tenen aquestes trobades?
—Està bé. Més que res, pel valor simbòlic. Jo no meresc estar al costat de Torra ni de Soler. I no per falsa modèstia, sinó perquè jo hi vaig estar mesos… Però això ens serveix per a demostrar que els Països Catalans som ací. Cadascú que s’ho prenga com vulga.
—És curiós que tingueu orígens tan diferents i hàgeu confluït. Soler ve del PP; vós, del socialisme…
—Jo vaig fer una aposta en el seu moment, molt forta, pel PSOE. Vaig posar tots els meus valors en el cistell del PSOE pensant que era l’instrument adient per a guanyar el que l’autonomia entenia en aquell moment. El federalisme futur del País Valencià dins Espanya, perquè les meues idees també estaven al nivell de l’època… El desencís va ser brutal pel PSOE de fora i pel PSOE de dins. Per la qualitat de la gent que venia. He tardat quinze anys a digerir el meu procés particular amb el PSOE, i he hagut de viatjar, veure coses de fora, per adonar-me que no, que no era un problema, que les coses havien de ser així, perquè no tenia ni informació ni formació. Els esdeveniments mundials i europeus ens desbordaven i no sabíem res. Vam ser víctimes d’uns autèntics tafurs. Suárez, Felipe González i el rei. Això ja és passat, però estic molt content d’haver arribat on he arribat, perquè de la meua maleta ideològica no n’he perdut cap idea. Al contrari, n’he rebut unes altres. I si avui dia sóc independentista, ho sóc plenament convençut del que dic i feliç.
