Josep Enric Dallerès (fotografia: Albert Salamé).

Josep Enric Dallerès és una veu important de les lletres andorranes. A més, és tota una institució de la política amb experiència d’haver estat ministre d’Educació, president del Consell General, Síndic General, ambaixador al Consell d’Europa quan Andorra n’ostentava la presidència… També és poeta i ha escrit algunes novel·les. L’última obra és Vuitanta-dos dies d’octubre (Anem editors, 2018), un poemari sobre la tardor catalana, entre el referèndum del primer d’octubre i les eleccions del 21 de desembre, observada amb preocupació des d’Andorra. Aquest llibre serà presentat per l’autor i la filòloga Maria Barquet el dimecres 30 de maig a les set del vespre a l’Espai VilaWeb (carrer Ferlandina, 43, a Barcelona). Aprofitem ara per parlar-ne amb ell, però també del conflicte entre Catalunya i Espanya, de les conseqüències que té per Andorra, les incomoditats viscudes, i la mirada europea.

Què hi trobem, al poemari? Quin origen té?
—L’origen dels Vuitanta-dos dies d’octubre són els esdeveniments del 1r d’octubre. Jo era a Andorra. Vaig començar a rebre imatges d’allò que estava passant a Catalunya. D’una banda, rebia imatges de Barcelona i, d’una altra, de la zona de Girona. La reacció que vaig tenir va ser escriure un primer poema que vaig compartir a les xarxes socials. L’endemà en vaig fer un segon. L’endemà, un altre. I així durant vuitanta-dos dies fins al 21 de desembre. Perquè un dia o un altre s’ha de parar.

Què diuen aquests poemes?
—L’element important és la manca de respecte a allò que se’ns ha estat inculcant durant cinquanta anys o més sobre el distintiu europeu dels drets humans i les llibertats fonamentals. Cada dia que passa ets més conscient que, o se’ns ha enganyat, o no s’hi creu o s’està fent marxa enrere. I jo crec que és això: que es fa marxa enrere. Això que va passar a Catalunya és el catalitzador d’allò que fa dies que es veu que va passant a Europa. Als poemes hi ha una reflexió i, potser, la ràbia, el desencant, les ganes de recuperar aquest esperit europeu que se’ns havia explicat i que torni a ser real. Jo diria, ‘que esdevingui una realitat real’. Hi ha tot això. Va molt més lluny dels fets de Catalunya. Perquè jo entenc que forma part d’un tot europeu.

La tardor a Catalunya va servir per comprovar la pèrdua del projecte europeu?
—Efectivament. Ja fa dies que tot trontolla. Ja fa uns quants anys que som davant una actuació incomprensible vers els refugiats. No es pot entendre. No puc entendre que la segona potència mundial no sigui capaç d’integrar menys d’un 1% de la seva població. Andorra ha arribat a tenir-ne un 80% de forana. I no ha passat res. I si Andorra és això que és avui, és gràcies a la gent que ha vingut de fora. També ens trobem a Europa amb el ressorgiment dels partits neonazis i feixistes. Es va poder veure a les eleccions presidencials franceses. S’ha vist a Àustria, a Hongria, a Polònia, als Països Baixos… És un tot, aquest problema. I a la presentació del llibre explico precisament això. Sí que hi ha una cosa que passa a Catalunya, però que s’ha de mirar des d’un context molt més gran. O es corregeix la manera d’encarar el projecte europeu o se’n va en orris.

Com viviu des d’Andorra el conflicte entre Catalunya i Espanya?
—És molt complex això. La societat andorrana és pluricultural. Diria que és un model d’integració. Però amb relació a fets com aquests hi ha plantejaments completament diferents. Diria que hi ha un denominador comú que és aquest que plantejo: ‘discutiu d’allò que vulgueu, però respecteu els drets humans’. Jo diria que independentment de les tendències, hi ha d’haver un element comú. Cada vegada que hi ha hagut problemes entre Catalunya i Espanya, Andorra n’ha patit les conseqüències. Andorra ha estat a punt de desaparèixer en més d’una ocasió pel conflicte entre Catalunya i Espanya.

En quin sentit ho dieu?
—Per exemple, el 1714 Andorra es va situar al costat català. No va desaparèixer en aquell moment gràcies a la figura del bisbe, que com a copríncep li va interessar mantenir el seu espai de poder. Va fer de mitjancer perquè Andorra no desaparegués en l’aplicació del Decret de Nova Planta. Es va intentar aplicar a Andorra i fou la intervenció del bisbe que va permetre que no se’ns integrés a Espanya. Cada vegada que hi ha hagut conflicte obert entre Catalunya i Espanya, n’hem patit les conseqüències. Suposo que ara tornarà a passar. Les declaracions del govern d’Andorra aquest octubre no van agradar ni a un bàndol ni a l’altre. És un fet. Va dir que el problema s’havia de resoldre en el marc de les institucions espanyoles, però en va denunciar la violència, cosa que molts altres no van fer. I això no va agradar ni als uns ni als altres. Però ja hi estem acostumats. És el fet andorrà.

Per tant, es viu amb incomoditat a les institucions i al govern?
—I a la població, encara més. Hi ha molts vincles amb la península Ibèrica. Amb Espanya, amb Catalunya, amb Portugal… Durant el segle XX, els vincles amb la península Ibèrica s’han reforçat en detriment dels que hi havia amb França. Podríem dir que sort que al costat francès hi ha també el copríncep. I hi ha la formació francesa que és pràcticament el 50% de l’escolarització d’Andorra. Sort que tenim aquest vincle i aquest contrapès. Però la preocupació és lògica, atesos els lligams amb tota la península Ibèrica.

Vau ser ambaixador d’Andorra al Consell d’Europa el moment que en va tenir la presidència. Encara deveu mantenir relació amb molta gent. Què us n’arriba? Què pensen de la situació de Catalunya?
—Molta perplexitat. Molta. Jo diria que ara es comença a entendre una mica la situació. Els andorrans hi estem acostumats. Tenim el copríncep a París i sabem que París és molt lluny. De vegades, ja ens va bé. Però algunes altres ens molesta que sigui tan lluny i que no ens entengui. Jo diria que passa una mica això mateix amb Catalunya. Era un element dins Espanya que no preocupava. I quan van començar a haver-hi les primeres mobilitzacions grans no s’entenia. A banda, hi ha una confusió gran perquè s’assimilen els partits independentistes amb els partits d’ultradreta que han aparegut arreu d’Europa. Hi ha una dificultat important per a entendre què passa a Catalunya. Cada vegada es poden llegir més articles a la premsa que expliquen prou bé què passa. Costa, però cada vegada n’hi ha més. Cada vegada hi ha més veus que diuen que hi ha un problema de respecte del Conveni de Drets Humans. No s’ha explicat bé. I ha costat molt que comencés a haver-hi un relat adequat a la realitat. I no tot s’ha fet bé des de Catalunya. Cal ser autocrític. A Andorra tenim la sort que ho veiem amb distància.

I què us sembla que no ha fet bé l’independentisme?
—Per mi, encara que la justícia espanyola els ha acabat donant la raó, hi ha un element que em va semblar que traspassava límits. Fou l’aprovació de les lleis de principi de setembre. La del referèndum i la de transició. Com a ex-president que sóc d’un parlament, la manera com es van passar em va grinyolar. Hi ha un altre element que també s’hauria d’haver tingut present. És la diferència entre la representació al parlament i els vots reals. Hi havia una majoria absoluta al parlament. I això està molt bé. Però no hi havia una majoria de vots.

O no es podia comprovar…
—No, no…

Ho dic perquè hi havia partits que no es pronunciaven en un sentit ni en el contrari.
—Sí. Però parlo dels resultats de les eleccions. I és cert que la solució era fer una consulta. En el cas andorrà, el moment que es va votar la constitució, era claríssim que s’aprovava per un cens nacional. I tanmateix, es va tenir cura de mirar que hi hagués majoria absoluta a totes les parròquies, de les set parròquies que hi ha a Andorra. Hauria estat un fracàs i la constitució hauria nascut amb plom a les ales si en una no hagués obtingut la majoria absoluta. I això no ho deia cap text ni cap llei. És una manera de sentir. És el pragmatisme andorrà. Jo crec que va fallar en coses d’aquestes, Catalunya. I en el fet de no valorar prou la capacitat de reacció dels contraris.

En el context de crisi europea de projecte que comentàvem abans, Andorra ara debat sobre la integració a la Unió. En quin moment estem?
—Ara mateix Andorra negocia amb Europa un tractat d’associació com a país tercer. Hi ha una majoria d’andorrans que hi dóna suport. Hi ha un sector que s’oposa a tota cessió de sobirania complementària. Actualment som en aquest punt. I estic mal situat per a parlar-ne perquè jo sóc de la minoria de les minories. Personalment, tan sols conec una altra persona que defensi això que jo defenso, que és la integració a la Unió Europea.

Com un estat membre de ple dret?
—Sí. Perquè si cal assumir tota la legislació europea, val més tenir-ne una contrapartida i poder participar en la seva elaboració i presa de decisions. El tractat d’associació implica acceptar la legislació però no tenir ni veu ni vot en l’elaboració. M’estimo més rebre’n les contrapartides. Però ja us dic que la meva és una posició molt i molt minoritària.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]