José Antonio Zarzalejos: “Catalunya és la gran preocupació que té Espanya”

José Antonio Zarzalejos (Bilbao, 1954) és un dels periodistes espanyols més prominents. És llicenciat en dret per la Universitat de Deusto i va ser lletrat de l’administració basca durant la transició. Després fou director del diari El Correo i de l’ABC, i durant uns anys vice-president de la consultoria Llorente y Cuenca, abans de començar a escriure a El Confidencial, on encara ara publica un parell de columnes setmanals. És un dels descodificadors més esmolats de la casa reial i de la dreta espanyoles. Ara acaba de publicar La huella de Sánchez (Esfera de los Libros), un assaig molt sever contra el president espanyol, a qui atribueix la voluntat de desmantellar el sistema constitucional del 1978.

—Quan comença, a parer vostre, la desactivació del sistema constitucional del 1978?
—Hi ha dos moments. El primer és el juny del 2018, quan el PSOE trenca el compromís històric amb l’esperit de la transició, perquè en una moció de censura s’alia amb els partits independentistes catalans i bascs. El segon és encara més transcendental: els pactes del novembre del 2023, que són destituents perquè introdueixen l’amnistia com un revisionisme del sistema constitucional, hi vinculen la lawfare, aliè al nostre sistema judicial, i estableixen un sistema de finançament semblant al foral basc i navarrès. Allí comença una transformació bilateral del model autonòmic, amb elements de confederabilitat. Allò que l’independentisme no aconsegueix el 2017, ho aconsegueix llavors.

—Aquesta lectura sorprèn, entre l’independentisme. És força estesa la percepció que aquesta reforma no es farà efectiva, per exemple. Esquerra la va anunciar com una sortida del règim comú i l’assoliment de la sobirania fiscal, i el PSOE ho va desmentir de seguida.
—Que es produeixi o no és una altra cosa. La qüestió és que, sens dubte, s’ha internalitzat en el sistema polític espanyol. A banda els acords d’investidura, hi va haver una reunió bilateral en què aquest acord es va institucionalitzar. És el principi d’un camí. Pot ser que, a Catalunya, hi hagi qui pensa que tot va molt lent. Aquí tenim la sensació que hi ha elements irreversibles. Oriol Junqueras i Junts, amb texts molt diferents però complementaris, han fet escac i mat a la constitució gràcies al suport a Sánchez.

—Per a l’interès de l’estabilitat de l’estat, no és millor que aquests partits col·laborin en la política espanyola? Tant Junts, com ERC, com Bildu podrien tenir unes altres estratègies, però han contribuït a la governabilitat de l’estat.
—No. Contribueixen a la destrucció del sistema constitucional. Precisament, aquesta és la gran fal·làcia. No contribueixen a l’estabilitat de la governació perquè no hi ha un govern amb majoria parlamentària. Hi ha un govern precari que depèn d’un sistema de barata gairebé mercantil. Això no és un pacte de legislatura, sinó una conjunció d’interessos per a deteriorar els principis del sistema, que ja són profundament deteriorats.

—Però han permès de governar.
—Però un govern democràtic pot estar tres anys sense pressupost? Dóna estabilitat un govern que ha dit que no als indults i a l’amnistia i després els ha aprovats? Dóna estabilitat un govern que aprova mesures institucionals en un país estranger amb un polític pròfug de la justícia? És possible mantenir una relació d’estabilitat amb Bildu, que de fet és Sortu, que encara no ha fet una rectificació ètica i moral del terrorisme d’ETA? Crec que no. No hi ha una integració de voluntats per a governar l’estat, sinó per a destruir el sistema constitucional del 1978 i establir un règim diferent, en què el model territorial vagi cap a una confederació de facto.

—Ni ETA mata, avui, ni Junts i ERC tenen plans de començar un altre procés. Per a Espanya no és millor que aquests actors polítics siguin integrats en el joc polític de l’estat?
—És un plantejament bonista. Per aquesta mateixa raó podríem dir: “Per què no integrem Vox als governs amb normalitat?” No. Aquest criteri no es pot aplicar mentre els partits independentistes diguin que ho tornaran a fer. Per més retòric que resulti. Ni es pot aplicar mentre Bildu rebi els presos etarres o digui que ETA va formar part de la lluita per l’alliberament nacional. Si això canviés, podríem caminar damunt unes altres bases. Però no he sentit ningú que digués: “No ho tornarem a fer.” Els actors antisistema poden tenir representació, evidentment, però hi ha dos grans partits que sumen més del 60% dels vots i que haurien d’haver fet una gran coalició, com a les grans democràcies.

—La sola participació d’aquests actors en la governabilitat de l’estat és un afront al sistema constitucional, a parer vostre?
—No parlaria d’afront, perquè seria injuriós, sinó d’incoherència. Ells són coherents amb si mateixos, però el PSOE, no, ni tan sols amb el seu electorat. El PSOE prova de diluir la realitat d’allò que els independentistes diuen i fan: “No, no ens ho prenguem seriosament, només ho diuen!” La primera cosa que diu Companys quan torna a Catalunya és que ho tornaran a fer. Han hagut de passar molts anys, i d’una manera distinta, però s’hi ha tornat.

—Junts i ERC, plegats, han arribat gairebé a dos milions de vots; Bildu, a 350.000. Aquesta vostra visió condemna els seus votants a tenir un paper subaltern i marginal al seu propi estat.
—No. En absolut. Una cosa és estar al parlament i una altra cosa és que formin part d’una governació per a la qual no han estat elegits. Tornem-hi: Vox va tenir tres milions de vots, però tots estem més o menys d’acord que com menys Vox, millor, de manera que els fem un cordó sanitari. Es pot arribar i s’ha d’arribar a acords amb Esquerra Republicana i amb Junts. Sens dubte. Fer-ne dependre el govern de l’estat és una altra cosa, perquè són partits que impugnen la configuració constitucional de l’estat.

—Fa poc que vau afirmar que seria “imprescindible moure peces de l’arquitectura constitucional”. Què volíeu dir?
—Tenim una constitució molt rígida, que té gairebé cinquanta anys i quatre reformes ordinàries. Cal fer-hi canvis, sanejar-la. Primer, el model territorial no crea prou estabilitat. És molt millor avançar cap a un sistema federal, encara que la dreta tingui por d’aquest terme. No podem tornar a un estat centralitzat, perquè això no forma part de la idiosincràsia d’Espanya, encara que hi hagi referents intel·lectuals de la dreta espanyola que ho mantinguin. Segon, això implica que el senat hauria de tenir competències legislatives de primera. Tercer, cal una llista tancada de competències que corresponguin als estats federats i a l’estat central, amb els mecanismes de cooperació adequats. El gran referent hauria de ser Alemanya. Quart, cal introduir elements de reacció de l’estat contra l’arbitrarietat. Si un govern passa dos anys sense convocar pressupost, hi ha d’haver un automatisme per a convocar eleccions. Cinquè, cal desenvolupar el títol referit al Consell General del Poder Judicial perquè els membres cessin automàticament quan compleixin el mandat, com al Tribunal Constitucional. Sisè, no es pot mantenir la prevalença de l’home sobre la dona en la successió a la corona, i cal regular millor les abdicacions i les renúncies. I setè: cal restringir dràsticament els decrets llei i les anomenades esmenes intruses. És complicat: alguns d’aquests canvis impliquen dos terços del parlament, referèndum i nova convalidació, però també es poden fer lleis orgàniques.

—I aquesta reforma no hauria de tenir el suport dels partits independentistes?
—És molt difícil de fer tot això sense el suport dels partits nacionalistes de Catalunya i del País Basc. De fet, ja hi ha precedents. Oblidem massa sovint com es va legitimar el pacte de la transició. Va ser gràcies a tres pressupòsits: l’amnistia del 1977, el reconeixement de tots els partits polítics i el reconeixement de la institucionalitat de la Generalitat de Catalunya, amb la tornada de Josep Tarradellas. Això últim va ser fonamental, una condició sine qua non. A l’avantguarda de la constitució del 1978 hi hagué sens dubte Catalunya. Si va ser possible aleshores, ho ha de ser ara.

—Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional, sosté que va ser el Tribunal Constitucional espanyol qui va trencar el pacte de la transició, perquè aleshores es va establir que l’estat havia de validar qualsevol estatut nou, però que els catalans hi tindrien l’última paraula en referèndum. Ho dic perquè assenyaleu l’estatut com la primera esquerda de la crisi sistèmica.
—Hi va haver una disfunció molt seriosa: la sentència del 2010 es produeix quan fa gairebé quatre anys que l’estatut ha estat referendat. Per què va passar? Perquè s’havia suprimit el recurs previ d’inconstitucionalitat, que hauria fet que l’estatut quedés aturat, abans del referèndum, fins que no s’hi pronunciés el Constitucional. Ara, això ja s’ha resolt. Va ser una falla de la justícia constitucional espanyola? Sens dubte. Si no comencem per una certa autocrítica, malament. Ara, va ser exactament aquella sentència, que va desencadenar el procés sobiranista posterior? No. El problema fonamental va ser un altre.

—Quin?
—La crisi econòmica, la ineficiència de Convergència i Unió per a la gestió de la comunitat autònoma i un determinat sentiment de frustració de les elits catalanes. El procés anava de dalt a baix, no de baix a dalt. Artur Mas rep el suport del PP fins el 2012. Quan es dispara el procés? Quan Mas va a la Moncloa i proposa a Mariano Rajoy un finançament concertat. I va ser un error. No crec que cap govern espanyol es pugui permetre el luxe que el president de la Generalitat de Catalunya se’n vagi emprenyat. Rajoy havia d’haver cercat fórmules com les que va trobar Aznar el 1996.

—Molts convergents penedits creuen, justament, que el seu error va ser el contrari: deixar-se dur massa per un procés que anava de baix a dalt, deixar-se arrossegar pels ciutadans.
—Crec que no va ser així, que van encoratjar els ciutadans. Tinc la prestatgeria plena de llibres sobre el procés, i les lectures són molt variades, però gairebé tothom coincideix que va ser un procés de dalt a baix. Passa que, quan aquests processos comencen, és molt difícil de tornar a posar el geni dins la llàntia.

—No es pot interpretar que Pedro Sánchez vol avançar cap a una reforma constitucional com la que descrivíeu?
—De cap manera.

—Què creieu que pretén, doncs?
—A parer meu, la implosió del sistema constitucional del 1978. Mireu: no m’alarma tant que hi hagi un president amb una deriva il·liberal, que es permeti el luxe d’estar-se deu anys sense pressupost, de tenir el fiscal general de l’estat processat o de negociar a l’estranger el pacte d’investidura. Allò que em preocupa és que hi ha una esquerra que no ho critica, això! Li sembla normal! Imagineu-vos que ho fes la dreta. Cremarien els carrers! Sánchez va dir que venia a netejar-ho tot i té la dona i el germà encausats, un ex-secretari d’Organització a la presó, un altre a punt d’entrar-hi, la presidenta de la principal empresa pública, processada… Quina neteja és, aquesta? L’esquerra no hi té res a dir? Crida molt l’atenció. Som en un procés de mutació constitucional per la via dels fets. Enlloc més no s’ha dit expressament que es governarà amb el parlament o sense ni se li ha privat la funció de control fiscal.

—Però quin és el pla a llarg termini? 
—Crec que simplement hi ha un pla a curt termini. Li han sorgit problemes que ell no es va imaginar, com els casos de la seva dona, del seu germà o de les seves mans dretes.

—Feu un retrat psicològic molt sever de Sánchez, com un narcisista extraordinari. Però hi ha també unes dinàmiques polítiques de fons, molt intenses, que expliquen el moment polític. Pesa més el caràcter del president que no aquestes dinàmiques?
—L’aspecte més important del retrat de Sánchez és que és un home circular: les seves decisions sempre van lligades als seus interessos. Qualsevol, en les seves circumstàncies, hauria dimitit. Sánchez ha fomentat un determinat model de negoci per a mantenir-se al poder: la polarització i l’enfrontament. I s’ha trobat una extrema dreta que li fa el joc. L’esquerra s’hauria d’adonar que Sánchez els pren el lloc. Sánchez fa servir de coartada la polarització que es produeix arreu d’Europa. Diu: “Sóc aquí perquè no vingui l’extrema dreta.” És messiànic, això. Vostè és aquí si té majoria; si no, se n’ha d’anar.

—…
—Per una altra banda, és veritat que a Espanya tenim de sempre una qüestió sense resoldre, que és la territorial. I això no passa ni a França, ni a Itàlia, ni tan sols al Regne Unit, on hi ha la qüestió escocesa. Per això advoco pel model federal, que on ha tingut arrelament és a Catalunya. Els federalistes espanyols han estat fonamentalment catalans.

—Amb el president Salvador Illa sou molt més clement. En què el trobeu diferent de Sánchez?
—Primer, que amb Illa s’hi pot parlar. En pots discrepar. És molt educat, escolta, és sobri en els gests i les expressions. Mira de conciliar amb certa vehemència. Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo quan no era president i, després, he dinat al Palau de la Generalitat amb més comensals i alguns dels seus consellers. Em sembla que és més tranquil, més reservat, més calculador, menys temerari, i no és feridor, ni veta els mitjans de comunicació. Cap de les virtuts que detecto en Illa no la identifico en Sánchez. No acabo d’entendre la sintonia que tenen. Tard o d’hora, Illa s’haurà de distanciar de Sánchez. D’una altra banda, Illa està ben connectat amb dirigents i empresaris amb qui comparteix tarannà. Per exemple, Marc Murtra, de Telefònica, o Maurici Lucena, d’AENA.

—Però Sánchez no ha seguit l’estratègia de la pacificació, en part, perquè ha escoltat allò que li recomanava el PSC?
—Catalunya no és una preocupació dels socialistes. Catalunya és la gran preocupació que té Espanya. No tan sols d’ara, sinó d’ençà del 1640. El 1714, una guerra de successió dinàstica es transforma en una guerra nacional, encara que dels decrets de Nova Planta se’n deriven beneficis econòmics interessants per a Catalunya. A final de la Primera República hi ha una mena de cantonalisme, en què Catalunya fa un paper decisiu. Durant la restauració hi ha la Mancomunitat i Cambó, i després, amb la Segona República, dos episodis crítics: l’any 31, quan el govern provisional han d’enviar dos missatgers a Macià perquè no proclami, i els Fets d’Octubre del 34. Novament en democràcia, vam tenir la crisi del 17.

—I què voleu dir, amb això?
—Catalunya és una societat molt convulsa, ciclotímica, que passa de la tranquil·litat a la ràbia, de la rauxa al seny. Llegeixo molt Gaziel, director de La Vanguardia durant els Fets d’Octubre. Ens aniria millor si li féssim una mica més de cas. La qüestió catalana preocupa tothom. La dreta espanyola se n’hauria de preocupar més, i hauria de ser més imaginativa.

—Imaginativa en quins termes?
—Hauria de tenir més empatia amb elements que a Catalunya tenen un valor molt afectiu. Per exemple, les institucions tradicionals, o la llengua, que en l’horitzó tindrà un problema de subsistència. No parlo de l’escola, que és un altre tema. Dic que la llengua catalana té un patrimoni humanístic molt important. Tot això cal abraçar-ho, tot mantenint el criteri que l’espanyol és una llengua de Catalunya. Els catalans teniu una característica que no tenim els bascs: sou molt emocionals. Per tant, la qüestió catalana s’ha de tractar amb afecte, no amb desafecte. La dreta no hauria de jugar a Catalunya com un outsider. S’hi ha de posar dintre i n’ha d’entendre la idiosincràsia. He escrit molts anys a La Vanguardia i El Periódico i m’hi he sentit molt a gust.

—Creieu que el rei d’Espanya podria estar d’acord amb aquesta reforma federal que proposeu?
—Fa uns quants anys, Manuel Cruz i jo vam escriure un article a El Confidencial que es deia: “Una monarquia per a un model federal”. Hi sosteníem que totes dues coses eren plenament compatibles. Sabeu com hi va reaccionar, la casa reial? Ens van convidar a dinar. Volien conèixer Manuel Cruz i volien que els expliquéssim la tesi.

—Tot i això, al llibre vós mateix sosteniu que l’element central del discurs del 3 d’octubre de Felipe VI era d’avantposar la unitat d’Espanya. 
—És que el federalisme no només hi és compatible, sinó que la unitat territorial és un pressupòsit sine qua non per al federalisme.

—Ho dic perquè, tot sovint, veus molt destacades de la dreta espanyola han interpretat qualsevol concessió a Catalunya com una amenaça a la unitat d’Espanya.
—No sempre. La UCD i la majoria dels pares constitucionals eren de centre-dreta i conservadors. Els pactes que va signar Aznar eren molt profunds. Va eliminar els governadors civils, va transferir moltes competències importants. La clau és que el procés de descentralització, autonòmic o federal, no qüestioni la unitat territorial, sobre la qual, d’una altra banda, no s’ha de fer una èpica patriòtica. Una volta reconegut que la sobirania és única, tot el camí es pot recórrer.

—Penseu que aquest horitzó de canvi constitucional es podria produir sota una presidència d’Alberto Núñez Feijóo, amb la cooperació de Junts o del PNB, per exemple?
—Junts i el PNB són diferents. Costa de dir. Ara, crec que el PP hauria de reivindicar una reforma constitucional i del model territorial federal. Ho farà? No sóc capaç de respondre taxativament. Crec que no. No som en aquest punt. Faig una anàlisi periodística i vull tenir clara la meva posició, no vull que em condicioni què faran o què no faran els actors polítics.

—Parlem dels jutges, abans d’acabar. El discurs del 3 d’octubre es pot interpretar com una instrucció, per part del rei, d’aplicar una resposta més punitiva i agressiva que no la del govern de Rajoy?
—No. No crec que en fos la intenció, ni el propòsit ni la literalitat. Feia, en tot cas, una crida als poders de l’estat. El discurs del 3 d’octubre respon a qüestions d’índole molt distinta: internes, de paralització o de xoc del govern, que es pensava que no hi hauria urnes. El Primer d’Octubre, el govern d’Espanya fa el ridícul, perquè hi ha urnes i butlletes de vot. José Ignacio Wert ho va explicar en un llibre: durant hores, Mariano Rajoy es va quedar en xoc. El rei es va limitar a fer ús de l’article 56 de la constitució. Era una crida a l’ordre intern i per a calmar els mercats i l’opinió internacional.

—De vegades, fa la sensació que la branca conservadora de la magistratura espanyola ha llegit els indults i l’amnistia com un atac a les seves decisions i a aquesta crida del rei. 
—No ho crec. D’entrada, els indults i l’amnistia són molt diferents. En els indults, el tribunal ha d’emetre un informe. Si no és favorable, el consell de ministres pot fer un indult parcial, com va passar. L’amnistia és un acte legislatiu, i sempre fa revisionisme. En aquest cas, parteix d’un pacte amb Junts, del qual es deriva una exposició de motius totalment falsa, i una conclusió que és un perdó que, a més a més, no ha estat tan efectiu com preveia el govern. Veurem què diu la justícia europea, en tot cas. Els tribunals tenen la seva dinàmica. En temps de govern del PP han condemnat gent del PP, i en temps de govern del PSOE, gent del PSOE. El biaix que s’atribueix als jutges espanyols no és tal. Tota judicatura és conservadora, perquè s’encarrega d’aplicar la llei, però hi ha una gran pluralitat.

—Així i tot, avui tant el PSOE com el PP critiquen la politització i la instrumentalització d’alguna part del braç judicial. No deu ser que tenen raó tots dos?
—En quin sentit?

—Tant té raó el PP quan diu que el Constitucional és captiu dels socialistes, com el PSOE quan diu que hi ha jutges que fan lawfare.
—Hi ha més de 5.000 jutges a Espanya i més de 2.000 fiscals. Posar la mà al foc per tots és impossible, aquí i a tot arreu. En termes generals, crec que hi ha independència de criteri. La sala segona del Tribunal Suprem ha refusat dotze querelles contra el president del govern. Dotze! La mateixa sala que jutja el fiscal general i que va jutjar el procés. Però això no és notícia, per alguna raó.