Jordi Sebastià: “El Catargate és el mateix que l’Azerbaitjangate de Pedro Agramunt, que va cobrar una milionada”

Jordi Sebastià (Burjassot, Horta Nord, 1966) és director de relacions externes de l’IVACE, un alt càrrec dins la Conselleria d’Economia de la Generalitat. Abans havia estat eurodiputat i batlle del seu poble. Però, abans de tot això, era periodista, escriptor i professor universitari. Ara torna a ser escriptor amb Un afer europeu (Edicions 62), premi Joanot Martorell, una novel·la amb una referència claríssima a la primera que va publicar ara fa més de vint anys, Un assumpte de perifèria.

Sebastià recupera Joan Ballester, el periodista protagonista que, diu, no li cau gaire bé perquè a vegades el troba covard. En aquesta entrevista, Jordi Sebastià explica que escriure la novel·la ha estat una mena de prova per a demostrar-se que continua essent capaç de fer literatura i, per això, s’ha situat en escenaris que li són a bastament coneguts: el periodisme i les institucions europees. A partir d’ací, trena una història que té com a protagonistes Ballester i un eurodiputat anomenat Jordi Sebastià. La vida dels eurodiputats entres Brussel·les i Estrasburg, les misèries parlamentàries i la corrupció són presents en aquesta novel·la, que ha representat per a l’autor la constatació que vol reprendre la carrera literària.

—Un assumpte de perifèria, Un afer europeu. Dues novel·les per a una trajectòria vital. Burjassot-Brussel·les. En una quina perifèria us trobeu més còmode?
—Una part important de la trajectòria vital sí que ho és. Tot és centre i tot és perifèria, depèn del punt de vista. Són dues etapes diferents de la meua vida, a les quals no puc renunciar. Burjassot sempre és present. El polític és de Burjassot, el protagonista també. Les arrels no es poden esquivar. Em feia gràcia continuar amb el mateix personatge. De fet, Un afer europeu és el meu retorn a la novel·la des del segle passat. Volia fer la provatura de tornar a la novel·la en un espai on em trobara molt còmode, que el coneguera més o menys bé. Brussel·les, el Parlament Europeu i el personatge de Joan Ballester que ja coneixia. Han passat els anys i l’he perfilat una mica més.

—Al llibre incloeu una frase prèvia on dieu que els fets que s’hi narren són reals, però tamisats.
—Els he tamisat. Crec que era Balzac qui deia que qualsevol vida donaria per a una novel·la, però que potser foren novel·les excessives, no? Sempre crees literatura a partir de la realitat. Però ha d’haver-hi un treball. A mi m’agrada contar coses. Pots fer-ho en un reportatge, en una novel·la o, fins i tot, en un poema, que també és una forma de contar. Cada registre té les seues regles, que pots seguir o trencar. Però tu estableixes un diàleg amb el lector i la condició a priori és que és una ficció. Basada en fets reals.

—Recupereu Joan Ballester. És més vell, però no tant com ho hauria de ser.
—Tinc un referent molt clar que supose que tindrà molta gent de la meua generació, que són les novel·les d’Els cinc, d’Enid Blyton. Eren en un internat i les aventures les vivien quan eixien fora durant les vacances d’estiu, de Pasqua i de Nadal, i un dia vaig fer els càlculs. Són vint-i-un llibres, han passat set anys, per tant, ja no són xiquets de dotze anys, són adolescents de dinou anys que haurien de tenir altres preocupacions. En canvi, mantenen la mateixa veu, durant tota la sèrie tenen la mateixa edat. Han passat més de vint anys de l’anterior novel·la, però novel·lísticament n’han passat deu per a Ballester.

—Sembleu molt desencantat amb la professió periodística.
—Desencantat, sí. El periodisme ha canviat molt. Els mitjans digitals han esclatat, al periodista se li exigeix molt més, la situació laboral és molt precària, hi ha una competència ferotge, fins i tot fora dels mitjans. Ara hi ha unes xarxes socials que també volen jugar a ser espais d’informació. Crec que els periodistes us trobeu, ens trobem, una miqueta desorientats i ell no pot escapar d’això.

—Heu dit en primera persona “ens trobem”. Tot i la carrera política que heu fet, us considereu encara periodista?
—El periodisme no t’abandona. Una volta has entrat a treballar de periodista i has descobert eixa professió, en el meu cas, de manera fortuïta, i t’hi has lliurat, la mirada periodística ja no te la pots llevar. Sóc periodista? Bé, ara no exercesc, faig algun reportatget de tant en tant, algun article d’opinió, que per a mi és una altra cosa, però hi ha la mirada de periodista en el sentit que sempre s’interroga, que sempre sospita que hi ha alguna cosa més del que hi ha en la realitat que queda a la vista.

—Però ara sou polític.
—Sí. Sempre m’agrada matisar això. És cert que m’he involucrat molt en la política de partit i en la política activa, però diguem que sóc un escriptor que s’ha involucrat en política. Jo ja escrivia abans, i la política m’ha llevat temps. Bé, no m’ha llevat temps, són eleccions personals, dedicar el temps a una cosa o a una altra, i no renuncie a eixa part en absolut i continue essent polític i implicat amb uns colors molt determinats. I aquesta és la meua trajectòria, que es pot lloar o criticar.

—Heu dit que escriure la novel·la era com una prova que us fèieu. Sembla que ha reeixit.
—Molt content. El premi Joanot Martorell és de prestigi, el jurat reconegut. Una bona edició.

—Heu entrat a l’univers Planeta.
—Sí, sí. Veurem com va. En qualsevol cas, que les principals editorials en català estiguen en un grup com Planeta és una prova del que ha passat en el món editorial català i ens hauria de fer reflexionar. He publicat en altres editorials, aquesta és la més gran, veurem com funciona. Siga com siga, et garanteix una distribució millor.

—Sou director de relacions externes de l’Institut Valencià de Competitivitat Empresarial, l’IVACE, que depèn de la Conselleria d’Economia de Rafael Climent. En què consisteix la vostra feina?
—Faig representació institucional i treballe amb el departament de projectes europeus. Relacions externes. En molts projectes europeus en els quals estem involucrats, jo sóc el representant de l’IVACE. Qui va a Brussel·les, qui dóna la cara, qui ha de parlar amb el Comitè de les Regions o amb la Comissió Europea…

—Sou un poc Sílvia, la lobbista que apareix a la novel·la?
—Sílvia és una lobbista. Els lobbies són una qüestió molt important. Jo sempre dic que hi ha lobbies bons i lobbies dolents. Pressionar les institucions per a defensar els teus interessos, en principi, no ha de ser negatiu. Ara, quins són els teus interessos? Si els teus interessos són, com en el meu cas, defensar els interessos de la Generalitat, del poble valencià, em sembla perfectament legítim. Defensar els interessos de la teua empresa també és legítim, sempre que això no tinga efectes secundaris o col·laterals de perjudicar uns altres.

—Al llibre parleu de la corrupció a les institucions europees i la publicació coincideix amb l’esclat del Catargate.
—M’interessava remarcar-ho perquè a vegades tenim una idea ingènua sobre la política europea. Desafortunadament o afortunadament, aquestes últimes setmanes això del Catargate i tot el que ha passat va fent veure a la gent que allò no és tan diferent, elevat, diplomàtic, etcètera, sinó que també hi ha corrupció. Jo crec que l’entrada a la Unió Europea ens ha donat una sèrie d’avantatges que no teníem. En el cas de l’estat espanyol, hi havia un assumpte molt concret que és la legislació ambiental. Gràcies a haver entrat a la Unió Europea i haver-ne aprofitat la legislació, per exemple, els valencians hem salvat el poquet de litoral que queda, gràcies a les pressions de la Unió Europea. Però sempre pensem que “anirem a Europa” com el recurs fora de la corrupció que durant molt de temps caracteritzava la política local. I ara ens adonem que a Europa n’hi ha de tots els colors.

—Fa l’efecte que l’explosió d’aquest cas ha sorprès bona part dels ciutadans que veia Europa com això que dieu, un món tan pulcre…
—No és el primer cas. Alguns ho havíem denunciat sense gaire èxit. No un cas concret. El senyor Panzeri, que ara apareix com un dels principals organitzadors, jo el conec personalment, estàvem junts en la comissió del Magreb. Jo he negociat això i tinc vídeos a Facebook on ho conte. Cada volta que a la comissió del Magreb venia un representant del Marroc, els socialistes, el Partit Popular, etcètera, preparaven una mena d’escut per a defensar el representant del regne del Marroc. Nosaltres, molt poquets, Esquerra Unida, jo, que estava amb els Verds, eixíem a denunciar tots els excessos de la monarquia alauita: la qüestió de l’ocupació del Sàhara, el no-respecte dels drets humans, la persecució dels dirigents polítics, la persecució de les dones que demanen una legislació que les protegisca… I érem criticats acarnissadament. Però a banda d’això, és que jo no tinc cap vídeo per a provar les meues intervencions, perquè cada volta que venia el representant del Marroc, el vídeo s’espatllava i no funcionava. Jo vaig haver de fer una protesta formal, em vaig esbroncar amb el president del Parlament Europeu, que era Schultz, que defensava aferrissadament els interessos marroquins… I el rumor que corria era, bàsicament, que canviar de postura respecte del Sàhara, com van fer alguns, comportava un premi important.

—Quan dieu un escut, a què us referiu?
—Intervencions, desqualificacions, agressivitat… Recorde la diputada d’Esquerra Unida i jo mateix acorralats entre vint persones que intentaven fer-nos veure que el Marroc era garantia d’estabilitat al Mediterrani, un exemple de drets humans, etcètera, coses que són absolutament falses.

—I el Catargate?
—És el mateix. I ací hi ha hagut un cas molt potent que crec que no ha tingut la repercussió que tocava, que en podríem dir l’Azerbaitjangate, amb el senyor Pedro Agramunt, senador valencià del Partit Popular. Des del senat entrà en una cosa que s’anomena Consell de Parlamentaris del Consell d’Europa, que casualment va fer un informe dient que l’Azerbaitjan es posicionava molt bé, i gràcies a eixe informe la Unió Europea va poder invertir en un gasoducte. Després s’ha descobert que va cobrar una milionada. Corrompre’s allà, a tanta distància d’ací, és fàcil. Perquè, al cap i a la fi, eixa decisió, de dir en un fòrum com aquell que l’Azerbaitjan es comporta bé, què implica? O dir que Catar millora en la seua política de drets humans, com ha fet un altre diputat, Marc Tarabella, amb qui també coincidíem. Al principi de la legislatura denunciava que Catar era una dictadura, els morts durant les obres, etc., i després va dir que tot això havia millorat, que Catar podia ser un bon aliat dels interessos de la Unió Europea, etc. Tu canvies d’opinió en públic i reps una quantitat de diners.

—Dieu que corrompre’s lluny és més fàcil perquè no et veu ningú?
—No et veu ningú i, a més, tu no has de signar cap permís d’edificació, per exemple. Senzillament, has de canviar d’opinió, en públic, i això als lobbies els interessa. Com més diputats parlen bé d’un règim dictatorial, més possibilitats que la Unió Europea comence a establir relacions comercials, per exemple. I això beneficiarà els qui manen en aquell país.

—Canviar d’opinió en públic també requereix una certa preparació i un cinturó argumental potent.
—Imagina’t una situació real. Per la meua opció política i per la meua trajectòria, i a més és un tema en què m’he implicat, hem defensat que el Sàhara Occidental té dret de fer un referèndum d’autodeterminació, tal com defensen les Nacions Unides. Bé, si jo comence a dir, com ha fet Pedro Sánchez, que la solució de l’autonomia marroquina no és tan dolenta, que hem de ser realistes, que tal i tal altre… Si comence a dir això a Brussel·les, què passa? Alguna gent s’enfadarà, i què? Que jo diga això implica que hi ha una altra persona que està a favor de les postures del Marroc, i això per al Marroc és important, perquè va trencant aquells que els denuncien. Dic el Marroc perquè és el cas en què he treballat més, perquè era a la delegació del Magrib.

—Relacionat amb el Catargate, ha sonat el nom de l’ex-president del Govern de les Illes Balears, José Ramón Bauzá. Ell ho nega tot.
—Sí. Tot i que era el president del grup d’amics de Catar i aquestes coses. Jo he estat en el grup d’amics d’Armènia. Armènia ha rebut per tots els costats, deu mil morts, crec, alguns parlen de vint mil, en la darrera guerra d’Azerbaitjan contra Nagorno Karabakh. De lobbies defensant els interessos de països, n’hi ha, i tu lliurement en formes part. Ara, després, les conseqüències.

—Com funciona un “grup d’amics de”?
—En el meu cas, jo era en el del Sàhara Occidental i el d’Armènia. Són grups que s’organitzen per donar suport a reivindicacions o a la imatge de determinats estats. En el cas del Sàhara Occidental, volen que la Unió Europea faça pressió perquè es faça un referèndum. En el cas d’Armènia, que s’estabilitze la regió. Però, per exemple, el govern armeni ha tingut molts problemes de corrupció i, lògicament, nosaltres no hi entràvem, però defensàvem la solució del referèndum per a Nagorno Karabakh. Una altra opció que també està pactada i que no s’ha fet mai.

—En el llibre apareix un eurodiputat que es diu Jordi Sebastià.
—Òbviament, és una altra broma. És un poc reforçar el poder que et dóna la ficció. Quan vaig fer la primera novel·la, moltes persones, inclòs mon pare, que encara era viu, em va dir que reconeixia molt bé que el protagonista era jo. I a mi, personalment, Joan Ballester no m’acaba de caure bé. Em pareix un personatge una miqueta covard. Recorde que mon pare em deia, “contes molt bé com vivim tu i jo junts”. Mon pare i jo no havíem viscut mai junts tots dos tots sols. Ara he dit que era el moment d’aprofitar-ho per forçar un poc més la màquina i posar un altre element de ficció que era jo mateix. El meu nom, tot i que, òbviament, algunes coses són meues i algunes altres no. Confronte els dos personatges. Al periodista no li cau gens bé l’eurodiputat. És un poc burlar-se d’un mateix… Eixe desdoblament em feia molta gràcia. Que quede clar que jo no sóc cap dels dos.

—Per mitjà de Sebastià narreu algunes misèries de ser eurodiputat. Per exemple, fer una intervenció a les tantes de la nit, un dilluns, parlar per a ningú…
—Això volia contar-ho. La primera vegada que vaig parlar en el Parlament Europeu, m’ho havia promès a mi mateix i ho vaig complir, vaig parlar de l’afer Guillem Agulló. Em semblava una cosa escandalosa, que s’havia de parlar a Europa. Però la realitat és que eren les onze del vespre d’un dilluns i érem deu a l’hemicicle. Tinc el vídeo, vaig denunciar què passaria amb el judici de l’operació Panzer, però això va quedar en una arenga, lamentablement. Volia escenificar-ho perquè la gent coneguera que sí, que pots parlar de tot allò que vulgues, però no té cap repercussió.

—Hi ha un cert desencís?
—Sí i no. Desencís sí, però has de saber que es poden fer moltes coses en el Parlament Europeu. Jo sóc un europeista convençut. Jo m’ho crec, això de la Unió Europea. Una altra cosa és que no m’agrade la línia en la qual funcionen.

—A Junker el deixeu ben galdós, en la novel·la.
—No he inventat res. Totes eixes coses que conte, els dolors de ciàtica, les abraçades a Merkel, dur un mitjó de cada color, no tenir agenda de vesprada perquè li fa mal el cap… A més, a Junker, que estava implicat en el Luxleaks, que inventa el sistema perquè Luxemburg es beneficie de baixades d’impostos i, per tant, d’una irresponsabilitat i una insolidaritat amb la resta de la Unió Europea de les grans empreses, el Partit Popular Europeu i el Partit Socialista el fan president de la Comissió Europea. Això semblava una broma de molt mal gust. El personatge era bon orador, això sí. Feia discursos pro-europeistes que t’emocionaven. Però la seua trajectòria política és absolutament nefasta.

—Tot això del Catargate com acabarà?
—Sembla que hi haurà més revisions de la implicació dels polítics en els lobbies i més control. Com a mínim, això han dit la presidenta de la Comissió Europea i la presidenta del parlament. Veurem si realment funciona. En qualsevol cas, la possibilitat de corrompre’s en la meua trajectòria política, de regidor, alcalde… sempre hi és. Després hi ha l’ètica personal i el control de la ciutadania. Sempre dic que la democràcia és un sistema molt exigent i, per tant, els ciutadans hauríem d’estar molt més pendents del que fan els nostres representants. Sempre hi ha forats. Què passa si jo canvie d’opinió respecte d’un tema polític i un altre em dóna un rellotge que val un milió d’euros? Això és molt complicat de provar. Però és que la ciutadania en general no vol estar pendent del que fan els seus representants.

—O pensen que han estat més llests que ningú.
—A veure, si a aquest senyor, per parlar bé de Catar li anaven a donar dos milions d’euros i es feia la Copa del Món a Catar i tothom era a Catar i tothom ha menyspreat tot el que ha passat, i els morts que hi ha hagut… Per què no ha de fer-ho? És que són dos milions d’euros… Ha matat algú? Ha dit res? Ell només ha dit que aquesta gent fa molts avanços en els drets humans… Al final és això, no et demanaran res més. A mi em sembla essencialment corrupte i miserable, però…

—Parlem de Compromís, el vostre partit. La maquinària de primàries s’ha activat. No us presentareu a les primàries?
—No, no, no [riu]. Jo hi participaré com a militant.

—És el que us falta, ser diputat a les Corts.
—No, no, no… A veure, parlem de la novel·la, però ja ho puc dir, la meua intenció en la línia política és intentar l’any vinent tornar a ser candidat a les europees. Eixe és el meu últim cartutx. M’agradaria tornar al Parlament Europeu per agafar experiència, és important ser allà, jo hi estava a gust. Ja dominava un poc la situació.

—Tot i ser un cementeri?
—No és un cementeri.

—El vostre narrador ho diu a la novel·la quan parla de qui sembla que és l’alter ego de la socialista Immaculada Rodríguez Piñero.
—En concret, Rodríguez Piñero és molt treballadora i s’ho creu. Això del cementeri és molt espanyol. Sí que és veritat que hi ha uns quants dinosaures. No sabien on col·locar-los. Jo crec que el lector, si pensa un poquet, sabrà qui són. N’hi ha uns quants que se n’han aprofitat, perquè es cobra molt bé i són allà fent de secundaris. Després hi ha gent que s’ho creu. Alguns altres països hi envien gent de molt de nivell, per a treballar i defensar els seus interessos.

—Com heu viscut els últims moviments dins Compromís?
—Hi ha alguns moviments provocats per circumstàncies molt dures com la dimissió de Mónica Oltra. És un cas absolutament clar de lawfare i d’assetjament públic a una persona que molestava per una actitud política molt valenta, que ha denunciat la corrupció i que estava implicada en algunes qüestions com la recuperació d’elements privatitzats. Molestava. Ha sigut excepcionalment dur i desagradable. La resta de canvis són habituals. A voltes es dramatitza molt en el moment, quan hi ha canvis. Mira Cultura, ara hi ha Raquel Tamarit; jo crec que fa una feina molt bona, pacificant alguns elements que no trobaven encertades algunes polítiques de Marzà. Economia és la més estable i crec que ha funcionat molt bé.

—Com veieu l’horitzó del maig?
—En principi, les eleccions a les Corts toquen a l’abril. Tots donen per fet que seran al maig, no ho sé. El president decidirà. Haurien de ser unes eleccions aïllades. Com a valencianistes sempre hem reivindicat un context propi valencià, que la gent votara exclusivament en clau valenciana, cosa que al Partit Socialista no li agrada. Que no és igual que no li interesse. Jo crec que sí que li interessa. Jo sóc optimista. Crec que l’acció del govern del Botànic ha millorat molt la vida de moltes persones. En aquests moments qui crea la crispació és el bloc de la dreta, davant del Botànic, que és el bloc de la tranquil·litat, el consens, el govern, anem avançant. Veurem què passa. Jo sóc optimista i pense que el Botànic repetirà.

—L’efecte d’il·lusió del 2015 ha estat substituït per l’efecte de fatiga dels materials?
—Òbviament, hi ha moltes coses per fer, i és clar que si Compromís no hi és no es faran. Que Compromís no les ha fetes? És veritat. Hi ha moltes coses pendents. Altres no s’han fet amb la força que alguns volíem, per exemple, el requisit lingüístic, però sense Compromís no tindríem ni el que tenim. Aquells que volien un govern més valent en qüestions d’autogovern, valencianistes, jo crec que eixa és l’àrea en què ha quedat més feina a fer. Les crítiques són acceptables i això ens ha de reactivar. La situació de la llengua, per exemple, es complica molt. Per tant, hem de collar fort. Un vot no és un xec en blanc, és un instrument de pressió. T’hem votat perquè faces això.

—Teniu cap més projecte literari en marxa?
—Sí. Tinc ja prou avançat un altre projecte, formalment més ambiciós des del meu punt de vista. Les dues novel·les que he publicat i alguna altra que no he publicat, afortunadament, són en primera persona. La que faig ara, no. Ara és una tercera persona, a més amb un trencament… Formalment més arriscada, crec que ja toca. Escriure ja forma part de la rutina diària. A més, depenent de com funcione aquesta novel·la, m’agradaria mantenir una sèrie amb Ballester de protagonista. Pot rendir encara més. És un supervivent. Per desgràcia, molts periodistes acaben sobrevivint com a assessors de comunicació en el gabinet d’un polític.

—Podria ser assessor de Jordi Sebastià al Parlament Europeu.
—O en una conselleria. O algun lobby el tempta perquè parle bé d’un determinat país, hi ha moltes coses que li poden passar. La situació de les persones de més de trenta anys que no acaben de tenir un projecte de vida individual i que, per una altra banda, es troben amb els pares majors, que és una situació que m’agrada narrar.

—Enguany farà trenta anys de l’assassinat de Guillem. Quina reflexió us suscita?
—L’assassinat de Guillem em marcà molt. Jo el coneixia personalment i treballava en el Temps. Em marca. Em colpeja molt. Si algú pensava que la transició s’acabaria i s’acabaria bé, allò va ser la prova que no s’acabaria. El problema és que mentre no es depuren determinades coses això no s’acabarà. I tot fa pensar que els aparells dels cossos de seguretat, del poder judicial, els poders econòmics, faran tant com puguen per a sostenir un estat on es mantenen les herències franquistes. Però com que sempre intente trobar el punt optimista, sí que he vist que els darrers anys la figura de Guillem Agulló, que en un moment determinat va rebre uns atacs duríssims, per part de la dreta mediàtica i política també, s’ha rehabilitat. Ara és difícil de sostenir públicament que ell no va ser la víctima. Veig un grup de gent més jove, que no coneix el cas ni l’ha viscut, que el té per referent de persona assassinada per les seues idees. Això és intolerable. Però continue pensant que aquest país no ha estat just amb Guillem. El que em preocuparia és que acabara oblidat abans de ser totalment reconegut com el que va ser. Ens agradaria que tot eixe món de la dreta reconeguera la condició de víctima política de Guillem, que no vol dir que compartesca les seues idees, però és una realitat que el mataren pel que pensava.