El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Jordi Panyella és periodista judicial del diari El Punt Avui. Un dels pocs que aquests dies segueix el cas Millet des de la sala de vistes, i no de la sala de premsa. Fa anys que passeja pels jutjats, i és l’autor del llibre Fèlix Millet, el gran impostor (Angle Editorial) de l’any 2012. Poca gent coneix aquest cas com ell. VilaWeb s’hi ha posat en contacte per telèfon i es troba amb un home crític amb el paper dels mitjans de comunicació i que desmunta diversos mites del cas. D’entrada, que el jutge Solaz, conegut com a ‘jutge cargol’, fos lent. I de sortida, que Millet no entraria a presó per edat. La llei, recorda, permet enviar a presó tothom, sense límit d’edat.

—Us he llegit la crònica a El Punt Avui. Dieu que des d’abans-d’ahir som més en el cas Montull que no pas en el cas Millet.
—Fins ara, era evident que el cas Palau era el cas Millet. I en la lògica delictiva, també. La circumstància rellevant és que del botí, Millet se’n quedava el 80%, i Montull el 20%. Això és matemàtic i està demostrat. Al meu llibre em vaig permetre la broma malèvola de nomenar-los el dúo M&m. La primera, en majúscula, i la segona, en minúscula. Tot l’interès estava centrat en Millet, perquè és evident que era el cervell i alma mater. I Montull, sempre en un segon lloc. En canvi, com que ara Montull ha fet un pas endavant i vol confessar per salvar la filla, doncs tota l’atenció s’ha centrat en ell i la Gemma. Ara ha esdevingut el cas Montull, perquè la resolució del cas depèn d’allò que ell digui.

—Com interpreteu que CDC retirés trenta-sis testimonis de cop?
—Les interpretacions en periodisme són complicades. Nosaltres hem d’explicar fets i prou. El fet és el que és: totes les adjudicacions sobre les quals hi havia sospites, totes, són ben fetes. Seguien escrupolosament la llei. I ho són perquè el govern Montilla ja ho va mirar i no van trobar-hi res. L’argument que fa servir Melero, advocat de CDC, és que els testimonis venien per confirmar una cosa que, de fet, no és controvertida. Ningú no qüestiona les adjudicacions d’obra. Per tant, no cal que vinguin a demostrar una cosa amb què tothom està d’acord. Aquest és el seu argument. Però també pots interpretar que, amb l’allau que ve la setmana entrant, hi ha un canvi d’estratègia en els interessos convergents. Algú ha dit que tiren la tovallola. Jo no ho veig tan així. Pot haver-hi un canvi d’estratègia, per evitar que el focus se centri en càrrecs destacats i els puguin repreguntar sobre què digui Montull. Això sí, l’anunci de Montull –’ara parlarem!’– ha fet modificar l’estratègia.

—La gent al·lucina amb la lentitud del cas. I parlen del primer jutge, en Solaz, com el jutge cargol.
—Això de ‘jutge cargol’, ho va dir en públic el meu amic Santi Vidal a Catalunya Ràdio. I no sé d’on ho va treure. I Manuel Fuentes ho va convertir en escàndol. Això va fer molt de mal a un bon molt jutge.

—Per què bon jutge?
—Bon jutge des del punt de vista processal i garantista. Si mai tinc problemes amb la justícia, vull un jutge així. Que l’últim que farà serà enviar-te a presó per quedar bé amb els mitjans de comunicació. Per exemple, es va enviar Millet i Montull a la presó pel tema de l’hotel, quan no hi havia motiu. Defenso, perquè ho vaig viure en primera línia, la gestió del jutge Solaz. No va ser lenta. El gener del 2011 va separar el cas en dues peces. Espoli per una banda, i finançament de CDC, per una altra. La primera, l’espoli, s’hauria pogut jutjar molt abans.

—Ho he llegit. La vostra tesi és que Millet ja hauria estat jutjat per l’espoli si les peces fossin separades, com volia Solaz. Pel fet d’unir-se tot ha anat molt més lent.
—És un dels elements que ho ha fet retardar. I els veïns demanant que s’obrís imputació contra altres empresaris, també. Pels càlculs que he fet, el 2013 ja s’hauria pogut jutjar Millet per l’espoli. L’espoli de posar-se diners a la butxaca, les obres a casa, anar a l’altra punta de món. Tot això ja podria haver-se jutjar. Però quan entra la vinculació amb CDC, tot es retarda. El 2011, Solaz deia que s’havia d’investigar, però fent-ne una peça separada, i que així acabaria l’espoli aviat. Però el mes de març, fart de quedar com el dolent de la política, plega i se’n va a l’Audiència. I el cas, l’agafa el jutge Pijoan, un d’aquests que et fotria a la presó a la primera de canvi. És ell qui decideix ajuntar les dues peces. I això ho endarrereix tot.

—Hi ha 9 milions que no se sap on són. La tesi de Joan Llinares és que no sabem on han anat a parar perquè els bancs són opacs i no han col·laborat.
—Més que tesi del Llinares, ha estat tesi del jutge. És el jutge qui retreu als bancs la seva falta de col·laboració per a identificar el destí dels 9 milions desapareguts del cas Millet. Crec que hauria de ser obligat que els bancs col·laboressin amb aquest tipus de delictes.

—Heu conegut Fèlix Millet. Quin efecte fa de prop?
—Un dels interessos de fer el llibre era anar més enllà de la crònica diària i el titular. Per aprofundir en el personatge. M’interessava el perfil psicològic. Tothom me’l pinta, i m’apareix, com un tipus seductor. Capaç d’engalipar qualsevol. És part del seu gran mèrit. Va engrescar molta gent, moltes empreses, mecenes. Va saber jugar amb molt d’encert que el Palau de la Música estigués al centre de la cosa política catalana, i cultural. Tothom s’hi sentia atret. I tothom és tot l’arc polític. Tot. I sempre en treia diners. Millet no és un lladre, sinó un geni desaprofitat, un gran gestor cultural. Passa que amb un afany de poder absolut. I això el va enfonsar. Al final volia diners, i moure diners, pel simple fet de sentir-se poderós.

—Perquè entra a la FAES, Fèlix Millet?
—Ell no ha militat mai en cap partit. Cap. No ha estat mai vinculat a CDC, per exemple, ni a cap partit catalanista, cosa que el seu germà Xavier, sí. Va ser candidat de CDC a les municipals de Barcelona. L’única militància coneguda de Millet han estat quatre dies a l’Opus Dei. I és cert, va entrar a la FAES. Va fer-ho per acabar d’engalipar Aznar. Perquè afluixés diners per al Palau. Ell es va fer de la FAES catalana, però no hi anava mai. No hi assistia mai. Va ser un interès mutu. Aznar va utilitzar el Palau com una de les portes d’entrada (‘mireu com us estimo, catalans, que poso diners per al Palau’) mitjançant el Ministeri de Cultura. I Millet aconsegueix diners per al Palau, però sense acabar d’entrar al PP. Es pot dir que també va enganyar Aznar, en aquest sentit. Ha enganyat tothom, aquest.

—Molta gent creu que el cas ha anat massa lent i que això és fet expressament.
—El cas original, i originari del 3%, arrenca el 2005 quan Maragall diu la famosa frase al parlament. El fiscal Mena obre diligències, i el cas acaba anomenant-se Adigsa. Es jutjarà al maig, després del cas Palau. Vull dir que el retard és un mal endèmic a la justícia, no del cas Millet. I això passa perquè el sistema no creu en la justícia. Els polítics no inverteixen en justícia. No veuràs cap polític fent mítings dient ‘us farem jutjats nou, us farem presons noves’, i la gent aplaudint. Això no dóna vots. No ho fan, i el ritme va com va. Jo defenso que els advocats de Millet i Montull no són els qui ho han volgut alentir.

—La magistrada del cas. Com la veieu?
—Montserrat Comas és una veteraníssima de l’Audiència de Barcelona. És membre del CGPJ. Progressista. I en sap molt. Una molt bona jutge. Ella ja va avisar, ‘jutgem ara per qüestió d’agenda, que ningú vegi que ho fem després del 9-N perquè algú ho pugui relacionar’. Va voler deixar les coses clares i portarà molt bé el judici.

—Quina sentència preveieu?
—La sentència ferma, passada pel Suprem, si tot va bé, arribarà el 2020. Millet tindrà 83 anys. Però per edat pots ingressar a presó encara que tinguis 120 anys. No és cap impediment. Contra el tòpic, no hi ha límit d’edat. Sí que serà un condicionant l’estat de salut amb el qual hi arribin. Crec que els veurem ingressar a presó. Hi haurà una condemna alta, però rebaixada, perquè hi haurà atenuants. I encara més si col·laboren amb la justícia, com ara els Montull. Tot i que és una col·laboració que arriba molt tard. Això de cantar, als Montull, m’agradarà veure com els acaba sortint. Crec que en el cas Millet veurem condemnes de presó, per a Osàcar també. Per la resta, advocats i empresaris, serà molt menys. I després, hi ha un personatge que és una incògnita, que no vol pactar de cap manera i que no surt de declarar-se innocent, que és Rosa Garicano.

—Qui és?
—D’entrada, és filla d’un ministre franquista, Garicano Goñi. Era la directora general del Palau. Responsable del patrocini. La que feia entrar diners a punta pala. Ferrovial i etcètera. Una crac. Se l’acusa de saber-ho tot i mirar cap a una altra banda.

—Ferrovial. Costa de creure que acabin a presó, els d’aquesta multinacional.
—Són dos. Un ho pot tenir bé. L’altre, ja veurem. Si Gemma Montull comença a cantar, hi haurà pena. Però tenen un advocat molt bo, els de Ferrovial. Martell. Hi ha el bo i millor de Barcelona en l’àmbit del dret penal, aquests dies, a la Ciutat de Justícia.

—Vaig quedar molt sorprès que alguns processts se’ls acusa de coses que no apareixen a la instrucció!
—El fiscal els ha donat la raó. No et poden acusar d’una cosa que no apareix a la instrucció. Se’n diu indefensió. I aquesta és una de les qüestions prèvies que serà interessant de veure com resol la magistrada aquest dimecres.

—Per què Millet té un advocat de Madrid?
—Bona pregunta. Això no ho sé. Pau Molins va plegar, sembla que perquè Millet no anava a l’hora en els pagaments. I va acabar amb aquest bufet de Madrid, on hi ha la filla del De la Rosa, també. Però no sé ben bé per què.

—Teniu un punt crític amb els mitjans de comunicació.
—Hem de ser autocrítics sobre com exercim l’ofici i com repartim hòsties alegrement a dreta i esquerra. Hem d’informar, tu. L’ofici informa poc i valora massa. Que valorin els qui estan en condicions tècniques de fer-ho. Nosaltres, informem, i que valori un altre.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.