Jordi Graupera (Barcelona, 1981) és el nou candidat independentista a la batllia de Barcelona. Després d’haver guanyat en primera volta les primàries impulsades per ell mateix amb el suport de l’ANC, el periodista i filòsof prepara ara la candidatura per a intentar assaltar el consistori barceloní. Fill de l’Eixample, ha tornat a la seva ciutat després de gairebé una dècada als Estats Units i ha decidit de dedicar els pròxims anys de la seva vida a la política.

Parlem amb ell avui que acaba la segona volta de les primàries. En aquesta entrevista explica que ha rebut ofertes i pressions de més d’un partit polític. També relata com ha canviat la seva vida, com Barcelona li ha rosegat el pensament de fa uns quants anys, d’ençà que va emigrar a Amèrica. Defineix amb precisió el problema de l’habitatge i com proposa de resoldre’l. Entremig també parla del país i del moment del moviment independentista.

Com valoreu aquest procés de primàries?
—El resultat és molt positiu. Són les primàries més concorregudes de la història de la ciutat tot i no tenir el suport de cap gran partit ni de les corretges de transmissió mediàtica. Han estat una aposta decidida per un model de debat, participació i discurs sobre què ens passa i què hem de fer. Quan poses urnes, la gent hi va i hi vota, sobretot si es compleix el resultat. Aquest és el gran trencament existencial a Catalunya l’últim any i mig. Allò que diu el parlament no es compleix, allò que diuen les urnes no es compleix. Hi ha un gran interrogant sobre la manera com hem d’operar políticament si no hi ha cap garantia que allò que passa a l’esfera pública de la gent es traslladi a l’esfera política de les institucions.

Com a guanyador de la primera volta, heu triat el dos, tres, cinc i set de la llista. Això no contravé l’esperit de les primàries i més aviat reafirma la lleialtat al líder?
—Hi havia dos models damunt la taula: que el guanyador imposés tota la llista o un model de llista completament oberta. Hi ha un problema a la política catalana, que el lideratge s’avantposa a més coses. El sentit del mètode triat és cercar les virtuts de tots dos models i evitar els defectes. Permet al guanyador de nomenar unes persones de la llista cremallera i de generar un equip al voltant. S’ha acabat l’època del gran dirigent brillant i de la resta rere la seva idea; són idees construïdes amb pluralitat de visions. A més, les persones triades han d’haver passat per les primàries. Hem fet més de vuitanta actes per tot Barcelona. I en una segona volta es redreça la llista amb les preferències de la gent. Això ens permet de tenir alhora una llista oberta i un equip cohesionat.

Poseu també èmfasi en el control i la rendició de comptes. Habilitareu cap mecanisme?
—És la gran tasca que ara tenim d’ara endavant. Les primàries eren el començament. Ens havíem de demostrar que érem capaços d’autoorganitzar-nos. A vegades, quan parlem de participació política, és com un eslògan.

Un mantra.
—Sí, sense contingut. Almenys per a mi és fonamental. Els últims anys el món ha derivat cap a formes autoritàries. Ha passat als Estats Units, a Europa… La influència de la Xina, Rússia, els Estats Units i l’Europa més autocràtica ens ha acostumat a deixar al ciutadà el paper de consumidor amb una voluntat clara d’uniformitzar-nos a tots. Aquesta tendència autoritària és creixent. Quina és la resistència possible? La nostra tesi és que provindrà de les ciutats, perquè són malles democràtiques molt robustes. Hem d’alimentar aquesta malla i enfortir-la per a construir una alternativa que els grans poders europeus no estan en estat d’oferir.

Expliqueu-vos.
—Què pot oferir Europa al món? No és un gran mercat com el xinès. No és una gran força geopolítica com Rússia. No és un imperi com els Estats Units. Només pot oferir una democràcia de més qualitat, és a dir, convertir-se en una Suïssa en gran. Això o convertir-se en un mercat insuls, una còpia barata de la Xina. La paradoxa d’això és que la solució vindrà amb allò petit, amb la relació social més íntima. Per tant, la participació no és tan sols un mecanisme legítim i de recuperació de l’autoritat de l’espai polític, sinó també una resistència respecte d’allò que vindrà, que cada vegada pinta més fosc.

Em podeu concretar quin ha estat el suport de l’ANC?
—L’ANC va prendre una decisió de manera autònoma. Quan els vam anar a veure els vam demanar que fessin de garant. La consulta als socis, en ple juliol, va tenir una participació històrica respecte de les anteriors i va tenir un 80% del suport. L’ANC es va implicar en l’organització de les primàries, però l’acord no la compromet a donar suport a la llista que en surti. Ja decidiran a qui donen suport o si en donen a totes les llistes independentistes.

La consulta de l’ANC demanava als socis si impulsava les primàries per a acabar formant una llista independentista, però al final hi haurà més fragmentació i una quarta llista, la vostra.
—Hauria estat molt millor que els partits hi haguessin entrat. Tenim un problema greu amb la nostra cultura política, en procés de decadència. Necessitem idees noves, som en un cul de sac del qual costa sortir. Els lideratges no són mai qüestionats i no es pot parlar en veu alta d’allò de què sovint es parla en privat. Si haguessin entrat a les primàries, l’argument de la unitat hauria funcionat. A les municipals, el primer té un plus i el guanyador de les primàries de tot l’independentisme hauria esdevingut el batlle de Barcelona. Hauria estat una revolució al nostre sistema polític. És legítim que els partits tinguin unes altres prioritats. Com que això no ha passat, doncs com més pluralitat hi hagi al consistori, millor. Siguem grans o petits, al pròxim consistori hi haurà molta fragmentació i caldrà negociar moltes coses. Per tant, hem de ser en aquesta taula de negociació, i si pot ser liderant-la. Hem de poder dir les coses que no diu ningú i explicar-les a l’esfera pública.

Quines expectatives teniu?
—No havia estat mai tan veritat que pogués passar qualsevol cosa. El nostre sistema polític està en un procés de degradació evident.

La prioritat ha de ser que Barcelona tingui un batlle republicà?
—[S’ho pensa] Sí, però no a qualsevol preu. La prioritat ha de ser que l’independentisme tingui un projecte per a Barcelona. Això fa temps que no passa. De fet, el catalanisme clàssic tampoc [no en té]. A l’independentisme li ha faltat discurs urbà, de ciutat, una visió de Barcelona que entengués els conflictes de la ciutat i quines forces la tenen emmanillada. Quin model de llibertat que defensem, d’urbanisme, de justícia social… Durant molt temps el maragallisme s’ocupava de la ciutat amb una obsessió per a separar-la del país i el pujolisme s’ocupava del país amb una obsessió per a rebaixar el conflicte. Que l’independentisme tingui un projecte de ciutats durant els pròxims trenta anys és important per a tothom. El federalisme té una perspectiva de Barcelona com a segona ciutat de l’estat espanyol. L’unionisme la vol sotmesa a les prioritats de la capital de l’estat. I l’independentisme té una visió de centre. La distància entre Barcelona i l’Alguer és la mateixa amb Madrid. Pensem Barcelona com una àrea d’influència, no pas com una perifèria. Barcelona ha de liderar l’arc econòmic mediterrani. Alliberar la voluntat de la gent és part de l’èxit futur de la ciutat. En la meva opinió, necessitem que aquest sigui el discurs dominant, hegemònic i que governi aquesta ciutat.

Esteu oberts a pactes postelectorals amb els altres partits?
—No permetrem que els partits facin amb les institucions barcelonines com amb les institucions del país. La degradació de les institucions, no la volem permetre a Barcelona. És evident que el nostre espai de trobada són els independentistes, i per tant a l’hora de pactar també.

Quines condicions posaríeu si sou present al consistori?
—Crec que és d’hora per a respondre a aquesta pregunta. La nostra prioritat no ha de ser fer una llista de línies vermelles, sinó fer un projecte que vagi de les coses concretes a les generals, i sense sectarismes. Si el nostre adversari té idees bones, no l’hem de destruir perquè sigui el nostre adversari. I si el nostre amic té una idea dolenta, no l’hem de comprar pel fet que sigui el nostre amic.

Heu rebut pressions per a deixar-ho estar?
—En gran manera la política catalana funciona amb pressions de tota mena. Tothom en la política, el periodisme i l’activisme sap que hi ha pressions de tota mena perquè no se surti ningú de mare. El nostre no és un cas excepcional.

Quin rumb ha de prendre l’independentisme?
—L’any passat es van cometre dos erros bastant greus i encara els paguem. Si no els esmenem, no podrem avançar. Tenim un problema de cultura política que amara tota la societat catalana. Necessitem canvis profunds…

La cultura política d’una societat necessita molts anys per a poder canviar.
—Correcte. No vull enganyar la gent. Tenim un problema cultural i aquesta és la raó per la qual estem en decadència com a força política. Per això crec que a vegades es deixa a la gent només l’espai folklòric, en lloc del polític. Tenim molta voluntat de presència als carrers, però poca voluntat de poder efectiu. Això a vegades ens torna populistes, perquè el mantra de la unitat sense rendició de comptes i sense pluralitat parteix de la idea que hem de ser lleials a aquesta unitat inqüestionable. Això a vegades ens fa un moviment amb tics autoritaris. Tot això és greu i és important d’assenyalar.

Heu parlat de dos errors comesos l’octubre passat.
—El primer és una pèrdua d’autoritat. Quan el parlament diu: ‘farem això’, dóna una ordre als seus parlamentaris. Quan no compleixen l’ordre que es donen a ells mateixos i es veu amb perspectiva que no s’havien preparat es fa evident que van dir que farien una cosa sabent que no la complirien, potser pensant que l’estat no ho permetria. En tot cas, un bluf. Quin incentiu té la societat catalana per a obeir les lleis del parlament? No és menor, això. El parlament no es basa en la presència de la policia al carrer, es basa en l’autoritat guanyada a còpia de complir allò que diu la cambra. Per tant, les primàries també són una manera de fer que els lideratges recuperessin l’autoritat, perquè s’arrisquessin a perdre el control per a recuperar l’autoritat.

I el segon error?
—La introducció de la violència en l’imaginari català. Sempre s’han cercat explicacions a l’auge de l’independentisme. No crec que fos la sentència contra l’estatut ni la crisi econòmica. Són circumstàncies que hi ajuden. Però la raó de fons és que, en el conflicte Catalunya-Espanya… sempre ha estat igual. Tu saps que l’estat pot arribar fins el final, bombardar Barcelona, i que el catalanisme no té la força ni la voluntat per a fer igual. Per tant, el catalanisme és una ideologia que s’adapta a aquesta amenaça i que intenta no provocar que l’estat l’exerceixi. Als anys noranta, amb el final de l’URSS, va començar a ser impossible que un estat bombardés una ciutat pròpia a l’Europa Occidental i a Espanya. Aquest és el gran alliberament. La gent nascuda en democràcia té uns valors. Fins i tot el turisme, tant el que rebem com el que fem nosaltres, ens ensenya formes de vida lliures. Quan reintrodueixes la por i dones per descomptada la violència de l’estat, te’n fas càrrec. Dir que declarar la independència vol dir assumir que hi haurà morts és dir que qui prem el gallet és qui declara la independència.

El discurs de Madrid serà que la culpa de la violència és de l’independentisme.
—Correcte. Tu abarateixes el preu de la violència estatal si dius que els costs els pagues tu, que la responsabilitat és teva. No d’ells, que són els agressors. Això, acompanyat de tota la retòrica emocional sobre la repressió, els exiliats, els presoners, forma part de l’intent clàssic en la història de la humanitat d’introduir la por en una societat per a tenir-la controlada. Aquests dos errors s’han de resoldre. La meva idea eren les primàries i parlar de la por i la violència sense els condicionants imposats per l’estat.

La República és cosa de temps?
—Sóc poc partidari de parlar de ‘república’. Hem de fer servir la paraula ‘independència’. Ens hem passat anys parlant de ‘dret de decidir’, ‘estat propi’, ‘procés participatiu no vinculant’… en lloc de dir ‘dret d’autodeterminació’, ‘referèndum d’autodeterminació’ i ‘independència’. Ara hem substituït això pel concepte ‘república’, que s’ha omplert de conceptes buits com ‘fer república’, ‘actituds republicanes’… coses que són compatibles amb un canvi de govern espanyol o amb polítiques socials fetes amb l’autonomia. És un buidatge de les paraules molt greu. Dit això, la independència és cosa de temps en la mesura que el Parlament de Catalunya ara mateix és mort com a institució. Fins que no el ressuscitem, poca cosa es podrà fer. No es veu de manera immediata una solució que ens porti a la independència. Ara bé, la situació política és com una diligència travessant el Far West a tot drap amb una caixa plena de nitroglicerina que en qualsevol moment pot esclatar. En qualsevol moment la gent pot sortir al carrer i les institucions poden recuperar l’autoritat. Passa que crec que és irresponsable de fer creure que això ho tenim a tocar, que hi ha un pla secret o que no ens el poden dir. La situació no és fàcil i l’oportunitat perduda l’octubre passat té conseqüències greus per a la nostra política. El joc de la independència acaba quan l’estat amenaça amb la violència i la gent resisteix. Hem de preparar la gent de veritat per al moment de prendre la decisió i enfrontar-nos a la por.

Es pot arribar a aquest punt en una societat majoritàriament benestant? Potser la majoria de l’independentisme no està disposat a perdre el sou, la feina…
—La pregunta que fa la llibertat no és mai ‘si estic bé’. La pregunta és ‘si estic tan bé com podria estar’. De fet, no canviaria la situació de Catalunya a qualsevol altra nació que reivindiqués l’autodeterminació que tingués pitjors condicions materials. De tota manera, el nostre problema no és material. És cultural, polític, nacional. L’1-O es va veure que, quan dones a la ciutadania un instrument que defensa la seva llibertat, la gent surt a defensar-la. Quan hi ha en joc la nostra llibertat, hi posem el cos. Com tothom arreu del món.

Divendres, el 21-D, l’independentisme va tornar a mobilitzar-se contra el consell de ministres espanyol.
—A la Llotja vaig veure un moviment desorientat, sense lideratge ni objectius concrets. Poca gent, escampada i confosa. Quan els Mossos carregaven, la gent sortia corrent perquè no protegia res concret, com el primer d’octubre. A la tarda, a Passeig de Gràcia, vaig veure una manifestació de gent que necessita estar junta i recordar-se que existim, i que ha desconnectat psicològicament del govern. Els nostres partits compten amb la resignació dels manifestants. És una aposta que cada cop demanarà fer més por a la gent. I pel que fa a l’ajuntament, no hi havia cap motiu per fer un consell de ministres al centre de la ciutat. No té sentit col·lapsar i militaritzar Barcelona en un dia feiner, quan tens llocs com Pedralbes, que de fet acull les reunions d’aquest tipus perquè és segur i no entorpeix la vida de la gent. L’ajuntament no va fer cap oposició al gest colonial del poder, que l’únic que cercava era demostrar que controla la ciutat, fer un ús sectari de la força armada, i negar dels drets polítics dels catalans amb una demagògia defensada per fusells i franctiradors. Colau s’omple la boca de consignes contra els poderosos, i després corre a esmorzar amb Sánchez per bescanviar el control de la ciutat per una promesa electoralista sobre preus de lloguer. Colau ha subhastat les llibertats de la ciutat: si em dones una promesa per la campanya, et deixo imposar les formes autoritàries i escampar la por. El resum de tot plegat és el canvi de nom de l’aeroport. És típic de les dictadures d’imposar i canviar per la cara noms simbòlics. Madrid intenta vendre la seva versió de la transició i l’ajuntament, en un acte de provincianisme colossal, diu que li sembla bé. Aquestes maniobres no sortiran bé perquè el passat mai no torna, vulgui el que vulgui Colau, i perquè els símbols i la gent ja anem en vies separades.

Parlem de Barcelona. Quin és el problema més greu de la ciutat?
—Barcelona és en un moment una mica complicat. Tots els grans problemes són urgents i demanen alhora solucions estructurals. Això és molt endimoniat. Les solucions estructurals rarament són immediates i els problemes urgents demanen immediatesa. El número u és l’habitatge. La gent dedica la meitat dels ingressos a pagar lloguers o hipoteques. Això expulsa gent jove, capital humà i talent, i gent més vulnerable, la ciutat. Molts no poden viure sols. Del problema de l’habitatge es ressent el consum cultural, la salut, l’esport, les extraescolars dels fills, la formació, la festa… Totes les coses que enriqueixen la vida, les perdem. Hem condemnat tota una generació de barcelonins a tenir una vida més empobrida, menys humana. Hem de posar-ho tot per solucionar aquest problema amb mesures a curt, mitjà i llarg termini. Hem de fer que a Barcelona hi visqui o menys gent o més gent. La meva aposta, que és la de les grans ciutats del món, és que hi visqui més gent, atraure talent. Necessitem més llocs per s viure a Barcelona.

Però és limitada geogràficament.
—Sí, i això ens obliga a fer unes quantes reflexions. A més, és densa i amb gran part del sòl consolidat. A quins llocs de Barcelona no hi ha Barcelona? Les coses que sempre dic que defineixen la ciutat: que puguis caminar de barri a barri, de manera segura, ben il·luminada, i on sempre trobis les mateixes coses. Botiga, lloc de feina, habitatge, arbre i equipament públic. Quan trobes tot això, saps que ets a Barcelona. Hi ha llocs on és aturada, com al Besòs. Tenim un riu que hem recuperat, però amb una façana fluvial on no hi ha res, i és tan llarga com la marítima. Recomano als lectors que agafin el Google Maps, que el posin en versió satèl·lit i que vagin reduint la imatge fins que vegin la ciutat sencera. L’única construcció barcelonina que es veu són les obres de la Sagrera. Necessitem més verd, més parcs. Per això dic que al pròxim mandat parlarem de coses a trenta anys vista. Les rondes, per exemple. No han solucionat el problema del trànsit. La gent que viu al voltant viu sota un estrès de soroll i contaminació inadmissible. Hi ha possibilitats de soterrar trossos de la ronda que facin emergir barris i humanitzar els que ja existeixen. La zona marítimo-terrestre que és de l’estat, que ja hauria de ser nostra i que es neguen a lliurar-nos, que equival a setnata-vuit illes de l’Eixample a primera línia de mar… És una oportunitat per a repensar l’urbanisme de manera contemporània, ecològica i on el cotxe deixi de ser protagonista.

Com?
—El cotxe ocupa el 80% de l’espai públic i només el 20% de la mobilitat. És un deliri. Anem cap a unes transformacions urbanes que ens faran imaginar el sòl com ningú fins ara. Això ens permet d’imaginar una ciutat en què convergim en habitatge públic amb la resta d’Europa. Barcelona en té un 1,5%; ciutats com Viena, 30-40%; París, un 25-30%; Amsterdam, un 45%. Si més no, per a tenir el 15%, necessitem 115.000 habitatges públics. Necessitem visió a llarg termini.

I què fem els pròxims quatre anys?
—No hi ha una solució màgica, però sí bateries de propostes. Per exemple, tenim catorze mil locals comercials buits. Es poden fer polítiques experimentals per a veure on hi ha aquests locals, veure si es poden adaptar perquè siguin habitatges, sobretot per a la gent gran, perquè són accessibles a preu de carrer… Això ens permetria de canviar-ne l’ús, perquè existeix una emergència habitacional, amb una figura que es diu ‘de llicència precari’… Fins i tot ens permetria d’expropiar-los l’ús, no la propietat, per a fer un habitatge públic de qualitat i que permetés encarar les trenta-sis mil famílies en llista d’espera per a rebre un habitatge públic. S’han doblat els empadronats sense un habitatge fixe. Poca broma, és una emergència en tots els sentits. Existeix una possibilitat raonable que en quatre anys obris espais i rectifiquis una idea que ara mateix no funciona.

I a mitjà termini?
—Barcelona té un gran problema amb l’àrea metropolitana. És el quart conglomerat urbà d’Europa. És densa i hem destruït gran part del nostre verd. N’hem expulsat gent, hi ha situacions de precarietat molt grans. Hi ha una responsabilitat de Barcelona envers l’àrea metropolitana i també una necessitat. Hem de fer acabar tota relació hostil. No hi ha cap projecte d’autobús interurbà mínimament decent. És un gran drama. Molta gent nascuda i crescuda a Barcelona ha de sortir de la ciutat, i a part del drama identitari, és un drama físic, de desplaçament. El batlle de Barcelona presideix l’àrea metropolitana i hem d’explorar solucions d’habitatge i transport a mitjà termini. Hem d’anar a trobar maneres de participació democràtica a l’estil suís, sense por de la política referendària i sense crear un contrapoder metropolità però que alhora ens permeti de prendre decisions informades.

Parlem una mica de vós mateix. Com us ha canviat la vida la decisió de ser candidat a la batllia?
—És una aposta vital real. Com totes les coses que somies que siguin grans a la vida, no les pots fer si esperes tenir-ne calculades totes les conseqüències. És com tenir fills, casar-se… Hi ha coses que les fas perquè estàs convençut que sortiran bé, però hi ha un punt d’incertesa i ho fas per convicció. Que jo tinc vocació política no és cap secret per a ningú. El problema de Barcelona m’ha perseguit l’última dècada de la meva vida, abans d’anar-me’n als Estats Units. Sóc fill de l’Eixample i em vaig adonar que la meva tradició política, el catalanisme, no deia res sobre la meva ciutat. Em vaig trobar una mica orfe d’això i vaig començar a cercar respostes. Vaig trobar-ne en dos llibres. Barcelona, de Robert Hughes, que sempre recomano a tothom. I La vocació de modernitat de Barcelona: Auge i declivi d’una imatge urbana, de Joan Ramon Resina. És un llibre extraordinari que és al fons d’allò que penso de Barcelona, fins i tot en les coses amb què discrepo. Durant anys he construït un relat sobre Barcelona i els últims dos, tres anys vaig començar a pensar seriosament de tornar a Catalunya i de dedicar una part de la meva vida a la política. Cada vegada es va fer més clar per a mi que Barcelona era el contenidor dels problemes que jo tenia ganes d’ajudar a resoldre. A més, vaig constatar que no em veia entrant en un partit polític.

Us ho van oferir?
—Moltes vegades.

Més d’un?
—Sí. No ara, al llarg dels anys. No m’hi veia. Tampoc et sabria dir quin argument tenia per a dir que no. Més aviat era una intuïció. Anar-me’n a viure als Estats Units també va ser una intuïció. En principi era per un any. Vas a la recerca d’alguna cosa que aquí no trobes. Aquí és un atzucac, no veus perspectives, penses: ‘ara o mai’… És una decisió que prens sense saber-ne les conseqüències. Havia decidit de tornar i volia aportar-hi alguna cosa. Evidentment, la vida m’ha canviat considerablement. La vida d’un país ocupat, ja l’havia viscuda. He intentat construir un espai no cínic i lliure per a operar, però evidentment estàs en contacte amb la part més cínica de la nostra política i és desagradable i desmoralitzant. És molt exigent. Cada dia dedico les hores que toquen a la meva feina i també a la meva família. També et diré que tinc la sensació d’haver connectat amb una vocació. Quan passa això, treus energia de tot arreu.

Amb la família ho compagineu bé?
—He posat algunes normes de conciliació molt dures a tot l’equip. Això és fonamental. Necessito un contacte diari i constant amb les meves filles i la meva parella. Si no, no puc operar, no puc pensar clar. No puc anar pel món amb sentiment de culpa. També em semblaria profundament injust que la meva dona hagués de pagar el cost de la meva presa de decisions. Hem de pensar maneres de fer política que facin possibles totes dues coses.

On us heu instal·lat?
—Casa nostra és entre Sant Antoni i Sants. Però per qüestions logístiques ara estem entre la casa dels meus sogres, a la Vall d’Hebron, i la del meu oncle, a Sarrià.

Teniu el temor que us passi una mica com a Ada Colau? Una figura potent fora del sistema, però que ha acabat condicionada dins les institucions.
—Profundament. És una de les coses que em preocupen permanentment. Històricament, de Pèricles fins a Colau, tothom qui ha travessat el foc de la política n’ha sortit escaldat. No existeix el polític que entra a l’esfera política i no en surt transformat. No crec en els lideratges, crec en els sistemes polítics que tenen mecanismes que eviten que les mancances dels lideratges es traslladin a les societats. Per a això hem fet les primàries. Evidentment, em fa por d’entrar a la política i transformar-me fins que no em pugui reconèixer. De fet, és estatísticament la cosa més probable. I l’única que puc fer és ser-ne conscient i intentar ser tan transparent com pugui, dissenyant mecanismes que ho evitin.

Us marqueu cap límit temporal a la política? Penseu de fer el salt al parlament?
—En cadascun dels moments dels últims mesos he procurat de prendre les decisions a partir de la seva veritat. Als periodistes us agrada molt de fer preguntes com aquesta o que comencen amb ‘descartes fer això, descartes de pactar amb Colau…?’ És una falsa pregunta. Si dius que descartes res, estàs xalat. Si dius que no, tothom entén que et postules. Per tant, provo de cenyir-me a la veritat genuïna de cada moment. Tinc un projecte a les mans i em fa molta il·lusió. Hi crec molt. Hi ha molta feina pendent cada dia. Ens falta poc temps per a les municipals i hem de solucionar moltes coses. Aquesta és la meva obsessió ara mateix. On ens portarà això? No ho sé pas. Ara, jo sóc contrari als mandats llargs. Això no vol dir que estigui en contra de l’experiència, que s’ha d’aprofitar. Començo per Barcelona perquè és la meva ciutat i perquè és el gran interrogant que m’ha fet de motor durant molts anys. Perquè el gran problema del nostre projecte de país és què fem amb Barcelona. Però m’interessa tot. La política catalana, la política europea, la diplomàcia… allà on cregui que tinc alguna cosa a dir, hi aniré i la diré.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb