Jordi Fornas: gust, talent i forma d’un temps i d’un país

El Museu del Disseny de Barcelona i l’Institut d’Estudis Ilerdencs han produït “Fornas. La imatge de la Catalunya dels 60”, una exposició dedicada a l’obra del dissenyador Jordi Fornas que es podrà veure fins els darrers dies de juliol · Joan Josep Isern hi ha anat i ens explica les seves impressions

VilaWeb
Part de l'exposició dedicada a Jordi Fornas (fotografia: Museu del Disseny de Barcelona).
Joan Josep Isern
22.05.2022 - 21:40
Actualització: 22.05.2022 - 12:18

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Qui digui que el 1962 va ser, ací, un any com qualsevol altre menteix com un miserable. Al llarg d’aquells dotze mesos varen passar un munt de coses importants. El Club dels Novel·listes va publicar La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, Edicions 62 estrenava catàleg amb Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster (seria l’únic llibre que publicarien aquell any), el mecenes Joan Baptista Cendrós comprava l’editorial Aymà, Joan Ballester començava a promocionar la primera edició del mapa de la divisió comarcal dels Països Catalans, la llibreria Ona obria portes en el número 654 de la Gran Via barcelonina, apareixia l’últim volum del Diccionari català-valencià-balear, començat el 1930, es comercialitzaven els primers discs del segell Edigsa, al Pla de la Catedral s’inaugurava la nova seu del Col·legi d’Arquitectes amb el monumental fris de Picasso, un incendi destruïa els estudis cinematogràfics Orphea Films a la muntanya de Montjuïc, Montserrat Caballé debutava al Liceu amb Arabella i, finalment, concentrats en els últims dies de l’any, tres esdeveniments no menys importants: la gran nevada del dia de Nadal, la inauguració de la nova seu d’Òmnium Cultural a la primera planta del Palau Dalmases del carrer de Montcada, el 29 de desembre, i l’acte fundacional, a Mallorca, el 31 de desembre, de l’Obra Cultural Balear.

Feia poc que la gent dels Setze Jutges havia començat la feina i no faltava gaire perquè cada matí, de l’Estudi Toresky de Ràdio Barcelona estant, Salvador Escamilla obrís el seu mític Radioscope saludant els oients amb un “Bon dia, Catalunya! Bon dia i una cançó!”.

No cal dir que encara hi havia franquisme per a una llarga temporada, però en aquells anys inaugurals de la dècada dels seixanta era evident que la condició forçosament resistencialista que la cultura catalana –sobretot la que tenia com a vehicle d’expressió la llengua– havia mantingut durant la primera postguerra i la dècada dels cinquanta havia començat un canvi de rumb (i generacional) basat en l’assumpció d’un seguit de valors i actituds que com a component bàsic tenien un fort sentit d’autoestima, el convenciment de la bondat de la feina que es feia i l’augment dels contactes amb el món de fora.

Un altre component important d’aquelles noves maneres de captenir-se va ser, sens dubte, el que de manera apressada ara definiria com una gran cura per tot allò que entrava pels ulls i que ajudava a donar sentit i coherència formal a allò que vivíem. I en aquest front de batalla –perquè cada pas endavant es feia contra un règim despietat i enemic– un dels elements més importants que va tenir el nostre equip van ser els dissenys de Jordi Fornas (Barcelona, 1927-2011).

Col·leccions editorials, portades de discs, material promocional de la Nova Cançó, cartells, revistes com ara Serra d’Or i Presència, imatges corporatives, crèdits cinematogràfics i uns quants projectes fonamentals, com ara la vintena de vinils de l’Antologia Històrica de la Música Catalana i els quinze volums de la Gran Enciclopèdia Catalana, varen passar pel seny ordenador de Fornas. Un seny basat en uns quants conceptes formals –pocs, però fonamentals–: la claredat, la presentació endreçada de la informació i les il·lustracions ben triades que acabaven originant, en resum, un producte final que transmetia de manera bella, digna i eficaç una modernitat enlluernadora.

Tot això que ara tot just apunto es pot veure amb bastant més extensió i detall a l’exposició “Fornas. La imatge de la Catalunya dels 60”, que es pot veure al Museu del Disseny de Barcelona fins el 27 de juliol, després d’haver passat mesos enrere per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, entitat que coprodueix l’exposició amb el museu que ara l’acull. El comissari és el col·leccionista i dissenyador Pau Llop, que mostra els fons de la seva propietat complementats amb més aportacions, principalment dels arxius de la família Fornas. El visitant percebrà de seguida que és una exposició amb banda sonora incorporada, perquè en tot moment, de manera discreta, sonen de fons les cançons dels pioners d’Edigsa, cosa que per si mateixa ja té un encant ben remarcable. A part d’aquest detall no gens trivial, he de dir que, personalment, m’ha sorprès de saber que en la primera maqueta de la Gran Enciclopèdia Catalana que va presentar Jordi Fornas, els volums havien de ser del mateix color ataronjat que tenien les cobertes dels fascicles amb què es va començar a vendre el primer volum a la menuda, fascicles que també es poden veure a l’exposició. Desconec els motius concrets del canvi, tot i que me’ls puc imaginar, però allò que, comptat i debatut, ha romàs per a la història és l’elegant color verd fosc de la GEC que tots coneixem. Respecte de l’alternativa taronja, no és difícil de relacionar-la amb el color dels plafons que formen l’exposició. Una reivindicació discreta i subtil dels organitzadors.

Un altre moment d’impacte –que, personalment, recomano deixar per al final del recorregut– és el taulell de grans dimensions que es troba just a l’entrada de l’exposició i en què el visitant trobarà un centenar llarg de llibres de les diverses col·leccions d’Edicions 62 en què Fornas va treballar. Són llibres que en la majoria dels casos hem vist, comprat i llegit d’un en un, però que aplegats en gran quantitat permeten de copsar no només l’enorme coherència formal i conceptual del dissenyador, sinó també les diverses evolucions que, quan calia, incorporava al llarg del temps. I, sense ser exhaustiu, quan dic això penso en la força indiscutible de la col·lecció La Cua de Palla o en els canvis de la revista mensual Serra d’Or.

Hi torno: el 1962 va ser un any important que va marcar un tomb en la trajectòria cultural del país. Va ser un punt de no retorn tot i saber les dificultats que es plantejaven, un moment que es va saber aprofitar per avançar amb força gràcies al talent, les idees i l’esforç d’un munt de gent. El dissenyador Jordi Fornas és, sense cap mena de dubte, un d’aquests elements fonamentals i és un acte de justícia que ara ens en puguem adonar amb ple coneixement de causa. Hi serà, recordeu, fins el 27 de juliol. Al Museu del Disseny de Barcelona.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies