Reina Esther (Grup 62), la darrera novel·la de l’aclamat autor nord-americà John Irving, es va presentar ahir en una conversa en línia entre l’autor –que era al Canadà– i una trentena de periodistes catalans i espanyols. En aquesta novel·la de 504 planes, Irving tracta d’un tema etern, recurrent i que aixeca passions: Israel, el sionisme i l’antisemitisme. I ho aborda amb una mirada empàtica cap a Israel i amb una protagonista, Esther Nacht, jueva nascuda a Viena el 1905 que es traslladarà a viure als Estats Units, on, ja òrfena, costarà molt que trobi pares adoptius. Quan en trobarà, la cura serà mútua. Irving ahir va explicar que havia situat el final del llibre l’any 1981, quan Esther té setanta-sis anys, “i és una sionista que ha vist com l’antisemitisme ha marcat la seva vida”.

Tot plegat, en els temps que vivim, fa que aquesta obra hagi tingut una rebuda amb lectors molt polaritzats. Més de 5.000 persones l’han valorada a Good Reads (on té un 3,15 sobre 5) i, de fet, quan John Irving la va presentar a Jerusalem va dir que ell era pro-jueu i pro-israelià. Però va afegir: “Això no vol dir que estigui necessàriament d’acord amb el vostre actual líder [Netanyahu].”

Ahir, en la conferència de premsa de presentació del llibre, va venir a dir això mateix, va donar detalls de la seva vinculació personal amb jueus (com ara l’estudiant Eric, que va conèixer a Viena als anys seixanta, o els lluitadors de lluita lliure que va conèixer als Estats Units) i, a la vegada, es va mostrar distant amb Netanyahu i sobretot extremadament dur amb Donald Trump, que va qualificar de feixista, de Führer i d’autoritari, a més de dir que havia convertit els Estats Units en un país que ja no és una democràcia.

“Com molts de vosaltres sabeu, moltes de les meves novel·les, més de la meitat, són històriques. I no és casualitat que les novel·les històriques siguin també les més polítiques. Són novel·les que prenen partit, per dir-ho així. Jo volia crear una història empàtica d’una jueva europea, una d’aquelles primeres sionistes que participen en la fundació d’Israel. Una vida marcada per l’antisemitisme des de l’edat de tres anys. Aquesta novel·la existia molt abans dels esdeveniments del 7 d’octubre. No és una novel·la contemporània, però el final anticipa un conflicte etern. Per això la vaig escriure”, va dir. I va afegir: “L’abril del 1981, quan jo era a Israel, tenia tota la simpatia per a entendre per què aquells primers sionistes s’havien sentit obligats a fundar l’estat d’Israel. Tenia tota la simpatia cap a ells. Entre els meus editors israelians i jueus europeus, molts d’esquerres i no practicants, ja hi havia crítiques a la presència jueva a Gaza i Cisjordània, perquè això anava en contra de les possibilitats d’una solució de dos estats. Quan vaig tornar a Israel l’estiu del 2024 ja era evident que el conflicte etern que havia anticipat era real. Hi ha moments en què, quan escrius sobre història pensant que anticipa el futur, no ets feliç d’haver-la encertada.”

L’obra satisfarà els lectors més fidels d’Irving, perquè recupera l’orfenat de St Cloud’s i el director, Wilbur Larch, que apareixen en una de les seves novel·les més celebrades, Les normes de la casa de la sidra. Uns altres protagonistes són esportistes jueus i russos de lluita lliure, esport que l’autor va practicar i entrenar, i que sovint apareixen a les seves novel·les. Irving va explicar que, fent lluita lliure, havia conegut negres i jueus i hi havia empatitzat, com també ha empatitzat amb dones pro-avortistes (com sa mare), gais i lesbianes (com els seus germans bessons); i també que les novel·les amb consciència social del segle XIX són les que més l’han influït.

En un moment de la presentació, Irving va explicar que havia volgut tornar l’any 2024 a Jerusalem per contrastar detalls del llibre, alguns dels quals van lligats a la fundació del país, amb lectors israelians. Quan ahir li van demanar si també havia contrastat detalls amb lectors palestins, va dir que no, tot i que havia parlat amb escriptors palestins amb qui havia compartit estada a la residència d’escriptors.

Irving, que va deixar clar que vivia al Canadà per una qüestió d’amor (la seva esposa és canadenca) i no pas per fugir de Trump, va dedicar les paraules més dures a Trump i als membres del Partit Republicà, que va anomenar “camises marrons del Führer Trump”. I ho va rematar així: “Em preocupa pensar que hi hagi tants ciutadans al meu país d’origen que no estan prou educats per a reconèixer el feixisme quan el veuen. Em costa molt d’entendre-ho.” Irving va fer una referència única i final a l’actual guerra d’Israel i els Estats Units contra l’Iran quan va recordar la seva estada recent a Israel el 2024: “Era conscient que els meus amics israelians estaven mobilitzats amb les protestes contra Netanyahu. La guerra que veiem ara al Llevant és la guerra de Netanyahu, que el maldestre, ximple i feixista Trump ha facilitat. Netanyahu ha utilitzat Trump en benefici propi. No m’entengueu malament, no vesso llàgrimes de cocodril pel règim iranià ni per l’Hesbol·là, grup terrorista instrumentalitzat i finançat per l’Iran. Netanyahu ha estat reforçat. Però la manera com Netanyahu ha usat Trump és un altre indici de l’estupidesa de Trump i de la seva inclinació per l’autoritarisme.”