No sé ni com descriure-ho, això que fa en Joel Joan dalt de l’escenari, aquest tour de force amb ell mateix i amb els vuit personatges que interpreta en diàleg i confrontació i desesperances. No sé ni com descriure-ho i assumeixo que no ho podré fer, però és que ahir vaig anar al teatre i l’article que tenia mig embastat ha quedat de moment a la nevera perquè és que ahir vaig tornar al teatre i avui ha passat això, que només tinc ganes de compartir teatre i teatre i teatre.

D’entrada hi ha, sí, permeteu-me si us plau un petit tòpic, la màgia. Que en termes tècnics és convenció i etcètera: el públic, més o menys en penombra segons el cas i l’interès, l’escenari, l’espai que configura, els decorats, actors i actrius i les accions que representen, les interpretacions. Vet aquí, i amb totes les transgressions que hi calguin, la convenció: acceptem la representació (tothom: qui la fa i qui la rep) i fem més que això: ens la creiem. I és aquí quan intervé la màgia. Perquè podem parlar de pacte però també podem dir que és més que un simple acord: quan hi compareix l’emoció (a banda i banda, emoció en el públic i en els intèrprets transformats en demiürgs), quan hi juga la força de la imaginació, caiem, tots, presos del màgic engany. I si això passa és una meravella.

Sumem-hi, aleshores, la força dels clàssics, de les obres que ja són part d’això que som i així com som, que hi ha Shakespeare i que hi ha Ibsen i que hi ha Guimerà. Per a triar i remenar. Cadascú que hi afegeixi els seus. Que hi ha Sòfocles. Que hi ha Txèkhov. Els grans temes a sobre de la taula, oferts amb la bellesa i amb la força de la paraula, de la paraula dita i representada, de la paraula amb gests i amb silencis i cremant dins els ulls, o navegant-hi; els grans temes mostrats obliquament i brindats a interpretació i criteri de cadascú.

Que hi ha Txèkhov, ja ho he dit. Aquest gegant de la subtilesa, la representació entre línies d’un món en crisi, l’interrogant de l’ésser humà davant del significat; Txèkhov com a creador d’atmosferes, el dramaturg que va gosar substituir l’acció per l’aire, per l’ambient, per la vida de dins i els estats d’ànim dels homes i de les dones en una societat en decadència. Que hi ha Txèkhov (de vegades penso que no em cansaria mai d’escriure el seu nom; hi torno encara i tant com evoca: Txèkhov) i el seu cèlebre L’oncle Vània, que es va publicar l’any 1899, que sempre torna perquè sempre hi és i que ara ens compareix en metamorfosi. El joc de versions amb els clàssics és lícit, i sa, i suma també en el còmput de referències, de pervivències. En aquest cas, l’aposta ens ha arribat del braç del dramaturg anglès Simon Stephens, que va escriure aquesta condensació de Txèkhov per a un sol actor i que la va titular així, nua, descoberta, Vània.

Per a un sol actor.

Un de sol i que ha de ser bo. Molt.

En Joel Joan fa de Miquel i de Marina i d’Ivan (Vània) i d’Alexandre i d’Helena i de Saül i de Sònia i d’Elisabet, i els personatges parlen i es desitgen i es rebutgen i es retorcen i es disparen i gairebé carden i es frustren i ploren i preguen i beuen i el final ja el coneixeu perquè és una resignació i una esperança i una desesperança també, però jo ara només volia dir que tot això ho fa en Joel Joan i que aquest espectacle és una celebració de l’art. En aquesta obra, l’artifici s’hi fa evident i, tot i l’evidència (l’escenografia mínima, un sol actor), ens creiem tota la gent que hi ha, i les vides que tenen, les desesperances; ens ho creiem i ho veiem, i en aquest acte (la consciència de l’engany, l’emoció que imagina amb força i que ho fa real) pot ser que acabem encara més enamorats del teatre.

I de la interpretació que el fa.

Perquè aquí hi ha, senyora i majora de tot, la interpretació.

És el goig de sentir i veure i saber-nos partícips d’aquest moment de plenitud, poder dir que jo hi vaig ser, que jo ho vaig veure, que d’alguna manera, fins i tot, també ho vaig fer. Perquè aquesta obra, a més a més de reclamar un actor de cap a peus que sigui capaç de sostenir-la, de mantenir-ho tot a les espatlles durant una hora i mitja, demana complicitat i concentració i s’agraeix. Hi ha vegades que volem anar al teatre i deixar-ho fluir tot i prou, i hi ha vegades que ens agrada haver de parar atenció, completar l’artifici amb la nostra comprensió, submergir-nos-hi fins que en formem part també i sigui tot batec de teatre i goig i ja està. Sentir que som part de l’obra quan entenem els canvis de personatge en una inflexió de la veu, una mirada (el petit joc d’elements, un drap de cuina per a la Sònia, les ulleres de sol per a en Vània, són elements que ens hi ajuden, i s’agraeixen, però em sembla que a l’actor ni li caldrien), o deixar-nos només endur per la meravella de la interpretació i ja està, aquest gaudi de l’art que algú ens brinda i que una dona que tenia ahir al darrere va resumir a mitja veu sense poder-se’n estar: “Que bé que ho fa aquest xicot!”

Entre nosaltres, detesto pregonament els comentaris al teatre (i, perlamordedéu, els sorollets de caramel desembolicat!), però ahir feina vaig tenir a no girar-me i dir que sí senyora. Perquè entenia perfectament la sensació i l’impuls de verbalitzar-ho i compartir-ho.

És possible que aquest Joel Joan de Vània sigui una sorpresa per a molta gent. Benvinguda sigui. Perquè aquest creador de comèdies que triomfen, defensor del gènere i del cinema i el teatre amb vocació d’èxit de públic, que parlen del seu temps i hi connecten com feien aquelles comèdies nord-americanes dels anys trenta i quaranta del segle XX, és el mateix que ja ens va esborronar al Peer Gynt o a Frankenstein, per exemple. Camaleó, profund, conscient: actor.

Ahir, en un Romea ple a vessar, l’ovació, dempeus, va ser impressionant.

No sé si farà gira, no sé si prorrogarà. El teatre és efímer però deixa empremta. Aneu-lo a veure, si podeu.