Sóc conscient que ja no és hora de parlar de bons propòsits i que justament el bon propòsit de fer la llista de bons propòsits és una de les primeres coses que caduquen a mesura que avança el mes de gener i ens torna a engolir l’actualitat tremenda i la quotidianitat que de vegades també en té tota la pinta i les feines que potser havien quedat mig en suspensió per allò de la mica de vacances de Nadal i que ara s’acumulen a la porta i diuen, hola-què-fas, i reclamen amb raó. En sóc conscient, però no me’n vull estar, de compartir aquest bon propòsit que us diré ara; i d’aplicar-lo, fins i tot. Perquè és senzill i perquè em ve de gust i perquè vull, com a la cançó. El propòsit: dedicar com a mínim un dels articles que cada mes em toquen en aquest espai a parlar (i mirar de fer una mica de publicitat, sí) d’algun llibre o film o obra de teatre o exposició o concert o cosa (moment, obra, tant és) que m’hagi agradat o commogut, i per a bé. Que no serà cap tria, sinó més aviat un impuls, de vegades fins i tot atzarós, i que, ben mirat, ja ho vaig fent, això, de tant en tant; la diferència raurà en aquesta obligació del bon propòsit que estableixo des d’ara: com a mínim una vegada el mes, compartir-ho. Ni que sigui pel simple goig de fer-ho.

Sobretot literatura, segurament, deformació professional. Sobretot literatura, però no sols literatura.

I començo avui per aquesta celebració del risc i de l’absurd i de l’alegria també, aquest recaragolament que ho acompanya tot i el somriure que se t’escapa i que de seguida et queda congelat perquè ell mateix es diu (et diu) que tu de què coi rius, exactament (resulta que també hi ha una tristesa, sovint, sota la construcció deseixida de les històries i els jocs de paraules), aquest artefacte literari amb moltes cares i palanques i botons i xarneres a les portes que ha construït la Mar Bosch Oliveras, que ha publicat Empúries i que du per títol Lliçons d’abisme.

No l’he acabat encara i ja sé que aquest llibre serà un dels que em quedaran gravats. Per algun personatge o alguna situació inexplicable o algun comentari procaç d’algun dels éssers que hi habiten, per l’aire boscholiverasià que ho impregna tot, la ironia i el joc i la fondària alhora, els incisos, les subordinades, les branques que creixen dins el text com incitacions o pures ganes d’existir. I per la gosadia de l’escriptora. La gosadia de fer contes (visca els contes!), aquest gènere tan difícil de dominar, tan generalment detractat pel ram editor i tan grat, alhora, de llegir.

La gosadia de fer contes i de fer-los així.

“Cada conte és un lloc on créixer”, ha dit la Bosch. Des del respecte per aquest univers concret i acabat que és cadascuna de les narracions, escrivint i reescrivint i replantejant-ho tot des de fa més d’una dècada (costa molt, escriure contes, la idea que n’engega un i que li dóna sentit, la forma que hi encaixa, el final que demana, i modelar-lo i modelar-lo fins que no el donis per bo; la idea que n’engega un i que li dóna sentit, tornar a l’anterior i capgirar-lo, la forma que hi encaixa, etcètera), des d’aquest respecte i des de l’amor també per les paraules i pel joc literari que les paraules propicien, la Mar Bosch ha creat aquest recull de narracions que es pot llegir de moltes maneres.

Fins i tot com una novel·la.

No és que hi hagi una mena de trama que ho relligui tot, més enllà de l’aire o la música que comparteixen narracions i situacions d’aparença dispar, però sí que hi ha una mena de trama que ho relliga tot. Ben mirat, hi ha molts llibres dins aquest llibre. Perquè hi ha cada conte i el seu petit univers, hi ha l’Autor, més o menys desdoblat en el narrador que ens desgrana i ordena cada història segons que li convé i a mesura que es va construint la veu, hi ha algun fil que relaciona abismes, potser un personatge o un lloc que ens sona d’abans, i hi ha, de seguida ens n’alerta la “Segona única nota de l’autora” (que, efectivament, arriba just després de la primera), el Notalpeuador: un personatge que es dedica a això, a la pertinència o la impertinència de les notes a peu de pàgina. Lliçons d’abisme es pot llegir prescindint d’aquestes notes i navegant pels contes i la seva plasticitat, la seva quotidianitat alterada, les pobres granotes dins un sac, la porta que “s’obre i es tanca rere la conversa. S’obre i es tanca. S’obre i es tanca. Nyec-patam. Nyec-patam! Demana, com pot, que algú faci alguna cosa”; es pot llegir prescindint de les notes o mirant-se-les més o menys en diagonal o submergint-s’hi de ple i encarant, per tant, aquest joc de miralls, l’estira-i-arronsa d’una narració múltiple que assoleix el desenllaç al darrer relat que, no sé si per casualitat o què, du per títol “Autoficció”.

Cadascú és lliure d’escollir. Fins i tot pot anar alternant opcions. Sabent que, fent-ho, transforma l’obra.

El llibre té una dedicatòria molt sintètica: “A VPJ.” Com un petit enigma que inclou alhora bellesa visual i que es resol de seguida quan entenem (i celebrem) que la literatura catalana es basteix així, fil a fil, baula a baula. I que té aquesta vitalitat. Feta d’abismes, també, evidentment.