Joan Planellas (arquebisbe de Tarragona): “No hem de valorar Montserrat per un episodi que no va agradar”

Joan Planellas (Girona, 1955) és arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense del 2019 ençà. Home d’una gran profunditat teològica i coneixedor de la història de l’Església a Catalunya, fou l’encarregat de fer la glossa de l’Abadia de Montserrat en el lliurament del premi Canigó, que la Universitat Catalana d’Estiu ha concedit al temple en motiu del mil·lenari. Fent servir les paraules de Planellas en aquesta entrevista, el premi ha arribat amb la ferida encara oberta per la rebuda dels reis espanyols a l’abadia, gest incomprès per un gruix de catalans –cristians o no–, que ho van veure una absurditat que contradeia el far que representava la muntanya sagrada. Parlem amb Planellas en un despatx del liceu Renouvier de Prada (Conflent), on es fa la Universitat Catalana d’Estiu, i la conversa ens mena cap a la relació que ha de tenir l’Església amb la vida política, i les fronteres entre allò que són els valors humanistes cristians i la política partidista.

—Quin significat creieu que Montserrat té avui per als ciutadans dels Països Catalans?
—És quelcom més que un monestir, més que una muntanya, més que un santuari… I a redós de la Moreneta hi ha aquella identitat que afaiçona una mica tot el país. La peculiaritat de la muntanya hi ha incidit, així com la història ho ha fet palès. En el moment que es creava Catalunya, Montserrat surt com un lloc de pau, com un lloc que d’alguna manera traspua espiritualitat i sentit. I com que tots, l’ésser humà i, per descomptat, els que habitem el país que és Catalunya, estem a la recerca de sentit, això fa que Montserrat tingui una identitat especial i que aixoplugui tot el país i tots els habitants de les nostres contrades. Això fa especial Montserrat.

—Heu parlat també del paper que ha tingut com a centre de resistència cultural, de defensa de la llengua, la cultura, els valors cristians…
—Montserrat ha estat sempre identificada amb la realitat concreta. L’Església ha de ser vora les persones. Per poder complir la seva missió, l’Església ha d’estar encarnada en la història, i això implica llengua, cultura, idiosincràsia, manera de fer, manera de ser… i que tot això quedi impregnat als valors de l’Evangeli. I aquest lligam, històricament, l’ha fet Montserrat d’una manera molt important.

—Avui manté el lligam?
—Al final de la meva exposició he demanat que Montserrat continuï fent aquesta tasca, perquè d’alguna manera ajunta, uneix i ajuda a tirar endavant. La vida de les persones també té tot aquest lligam d’emoció, d’identitat, de sentir-se part d’alguna cosa. I Montserrat és això, aquesta unitat: uneix i afaiçona el poble català. Fins i tot, encara que en aquest poble n’hi hagi que estiguin allunyats de la fe, hi ha aquella identitat que ajuda a unir, a unificar i a tirar endavant també com a poble català amb els valors de l’Evangeli. Aquest és un encàrrec a la comunitat benedictina de Montserrat, però a tota l’Església. La patrona de Catalunya és la Mare de Déu de Montserrat, de totes les diòcesis amb seu a Catalunya. Hi ha un deure moral de totes les diòcesis, de tots els bisbes, de vetllar per aquesta identitat comuna i per tot aquest treball històric que ha fet Montserrat d’unir un poble. Això ho expressa molt bé la visita espiritual de Torres i Bages a la Mare de Déu de Montserrat. Aquelles pregàries expliciten això i són pregàries fetes fa cent vint-i-sis anys. Això és el que realment afaiçona tot el poble català a redós de la Santa Muntanya.

—Ara fa uns mesos molts cristians catalans no van entendre la visita dels reis espanyols a Montserrat i els va molestar.
—Sí. Bé, cal respectar la manera, l’opció o el perquè no van tenir aquesta actitud o no ho van acabar d’entendre. És clar, aquests anys hi ha hagut ferides i hem de maldar per anar-les guarint, per tirar endavant tots com a poble. Les ferides sempre costen de cicatritzar. Va ser un episodi concret que no va agradar, però també hem de valorar Montserrat per tot el que és, per tot el que ha estat. He parlat de l’abat Escarré, per exemple, he parlat d’aquells anys de resistència… Montserrat va ser propulsora de llibertat de consciència, de democràcia i que es respectessin els valors de l’Evangeli i els drets humans, que en aquells moments no es tenien presents. Per tant, hem de valorar Montserrat per tot el conjunt, no per un episodi puntual que no va agradar.

—Però com valoreu vós aquest fet concret?
—El monestir va optar per estar oberts a tots i aquí va ferir pels temes de l’any 2017. Potser es podia haver valorat o decidit d’una altra manera, però varen triar aquesta opció, que respecto. Com també respecto que uns altres no hi estiguessin d’acord, i diguessin el que van dir. Repeteixo: hi ha hagut moltes ferides, i l’Església hi és per a guarir-les. L’Església no es posa en una determinada opció política partidista, sinó que subratlla la identitat del poble, els valors de la cultura, de la llengua, de tot el que representa el poble a Catalunya, i això ha estat històricament ajudat i valorat per Montserrat, i, per tant, en el respecte a aquests valors, l’Església té la missió de guarir ferides.

—Ara que afirmeu que l’Església no ha d’entrar en política partidista. Aquestes darreres setmanes, a vós, un partit d’ultradreta com Vox us ha atacat per haver dit que un cristià no havia de ser xenòfob. Com heu viscut l’episodi?
—Amb una certa perplexitat, perquè em va semblar que contestava amb una obvietat. Vaig dir el que vaig dir, i ho repetiria, perquè, de fet, això és la doctrina social de l’Església, això és l’Evangeli. I no només l’Evangeli, sinó el mateix Antic Testament. Hi ha molts passatges a l’Antic Testament que parlen de tenir cura dels mateixos emigrants. Per exemple, es diu “no maltractis ni menyspreïs cap emigrant, que tu també vas ser emigrant al país d’Egipte”. És l’Evangeli nu i cru, això és el que prediquem. Em sorprèn que hi hagi hagut una reacció així perquè no podem menysprear ningú. Cada persona té la seva dignitat i hem de vetllar per ser portadors de pau i de reconciliació.

—Creieu que aquesta reacció a la defensiva pot venir del fet que durant molts anys l’extrema dreta ha tendit a patrimonialitzar el cristianisme i a considerar que va associat a les seves idees?
—El cristianisme, quan s’agafa de forma autèntica no va lligat a cap ideologia, ni a cap partit. La llibertat de l’Evangeli és aquesta. Això fa que també puguem trobar cristians en tota l’amalgama de partits. Ara, el que hem de vetllar és que aquests cristians visquin amb autenticitat l’Evangeli. Quan es menyspreen les persones, quan es menysprea l’immigrant, quan es menysprea el nouvingut… Tenen una dignitat aquestes persones. D’alguna manera s’ha de valorar la realitat: com ho podem organitzar més bé tot això? Com podem regularitzar tota l’allau de migració? Tot això és una altra història, però sempre des del respecte i la dignitat de la persona humana. Això és el que jo vaig dir l’altre dia. I punt final. Vaig dir aquesta obvietat. Si algú s’ha sentit ferit, és que potser no ha valorat prou els passatges evangèlics i els mateixos passatges de l’Antic Testament.

—El cristianisme no té ideologia, dieu, però sí uns valors de la cura per la comunitat i per l’altre, no?
—Això és irrenunciable. Hem de distingir: l’Església com a institució no ha de quedar lligada a cap política partidista, perquè la nostra missió és més global. La missió de l’Església és fer present la dignitat de la persona humana i l’Evangeli de Jesucrist. Però això significa que hem de quedar diluïts i dir coses etèries? No, no. Una cosa és fer política partidista i l’altra és denunciar i incidir en els problemes socials del món d’avui. I un problema social de primer ordre del món d’avui és el problema de les migracions. I, per tant, això s’ha d’encarar i s’ha de dir. S’ha de subratllar la dignitat de la persona humana. Després alguns diuen: “Ah, vostè es posa en política.”

—I què contesteu?
—Em poso en un tema social a què l’Evangeli i l’Església han de donar resposta. I aquí tenim les respostes concretes de la comunitat, des de Càritas, des de tantes institucions d’Església que treballen en aquest camp. Aneu a les Illes Canàries. El bisbe Mazuelos d’alguna manera lidera el treball de l’Església amb els emigrants que vénen de l’Àfrica jugant-se la vida. Aquí a vegades no som prou conscients de la realitat crua que viuen aquestes persones. El problema no són les persones, també deia l’altre dia, sinó que són les realitats socials que impliquen que aquestes persones hagin de deixar la seva terra i que hagin de venir amb una maleta o amb un farcell sota el braç, deixant-ho tot, deixant la seva realitat, el seu país, la seva cultura, la seva llengua, fins i tot els seus tarannàs propis, per una vida millor. Moltes vegades en aquests casos, per pura supervivència. Per tant, tot això ho hem de tenir present. El cristià davant l’altre no pot ser mai fred. Sempre ha de tenir aquest cor càlid, obert a estimar i a veure la realitat tal com es menja.

—D’on creieu que neix aquest sentiment xenòfob d’algú que és cristià?
—No vull jutjar ningú, però la xenofòbia neix de quan un només pensa en ell mateix. Neix quan algú vol solucions immediates davant uns desajusts que veu en la realitat social. I davant aquests desajusts o canvis, només pensa en ell mateix. Quan no ens obrim a l’altre i pensem només en nosaltres mateixos, ens tanquem. I la xenofòbia és un tancar-se en un mateix.

—Aquests dies Vox per atacar-vos ha dit que vau permetre de penjar una estelada a l’església de Jafre, com si fos un pecat…
—No sé per què hem de parlar d’aquestes coses, perquè ja fa molts anys de tot això, però és un tema recurrent. Allò va ser amb motiu de la festa major i ho va posar la Junta de la Festa. A més, no hi havia només estelades, sembla com si només haguéssim posat una estelada, i hi havia la bandera catalana. Era el cap de setmana de la festa. I es van posar les banderes com s’havien posat unes altres vegades. I allà això es vivia pacíficament fins que algú ho va extrapolar.

—Per això us ho treuen…
—Que ho treguin quan vulguin. No tinc res més a dir sobre aquest tema. En els pobles petits, el campanar és l’únic element emblemàtic que té el poble, i la comissió de festes va decidir utilitzar-lo d’aquesta manera. No s’ha d’anar més enllà del que va ser.

—Era l’expressió d’una comunitat…
—Sí, perquè en els pobles hi ha aquest sentiment. A més, aquella església la vam restaurar i la gent hi va col·laborar d’una manera extraordinària. Se la senten molt seva, i, per tant, deixem que la gent s’expressi com s’ha d’expressar.