Joan Fuster juga i guanya

Que tot just si hem encetat l'Any Fuster i ja han començat a passar coses interessants. Impensables, segurament, fins i tot, no fa pas tant de temps. No sé com dir-ne. Coses articulatòries. Coses que haurien de ser naturals, i que ho són, però que no solíem veure

Núria Cadenes
03.03.2022 - 10:33
Actualització: 03.03.2022 - 11:33
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El seu pensament, vull dir. Més que no pas un llegat immòbil de pedra i marbre, una manera de fer; idees en contraposició, en conjugació, en evolució; propostes obertes, raonades, necessàries; un grapat escàs de conviccions (també ho deia el pare Batllori, això: per anar per la vida n’hi ha prou amb un biquini d’absolut, i encara), perquè “Tota convicció –convicció seriosa– se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi.”

L’altre dia ho comentàvem, i per culpa de la meva memòria de mosquit no sé ara si era al simposi “Joan Fuster, figura de temps” de la Universitat de Barcelona, o al simposi internacional de la Universitat de València, o a Gandia, a la presentació de Notícia del País Valencià (Balandra), el fusterià llibre de Nèstor Novell i Josep Sorribes (significatiu homenatge des del començament, per cert: l’homenot de Sueca va titular la seva obra Nosaltres, els valencians perquè responia a i s’inspirava en i dialogava amb el Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, el qual, per evitar la censura franquista, havia hagut de deixar de banda el títol original, “Nosaltres, els catalans”) o en simple conversa de cafè: tot just si hem passat un parell de mesos de l’any del centenari i ja trobem Fuster fins a la sopa.

Visca!

Que no hauríem de dir blat fins que no fos al sac i ben lligat, certament, però que les coses que ja s’han fet (jo n’he citades tres que he tocat d’esquitllentes, però ja n’hi ha hagut més i se n’albiren un cabàs escalfant-se a la banda) ens dibuixen una bella perspectiva. I bé està, en aquest temps estrany de rosegar-se les ungles, poder seure un moment a constatar que, de vegades, hi ha coses que es guanyen. O que surten bé. O que ja era hora. Com en vulgueu dir.

Perquè no oblidarem, ara que vivim aquesta esplèndida celebració de la raó fusteriana (no pas perquè tingués raó, ho escric, sinó per constatar la seva capacitat de raonar), fins a quin punt i de quina bruta manera la figura de Joan Fuster i tant com significa (políticament, com a impulsor de la modernització del País Valencià i de la seva articulació amb el conjunt dels Països Catalans, filosòficament, com el pensador més important de la cultura catalana del segle XX) s’ha provat de negar, menystenir i fins i tot esborrar de la faç de la terra. Literalment, ho van intentar, prou que ho sabem. I de més subtils maneres, també. “Fan callar –escrivia Fuster–. Això és més fàcil i més segur que no pas discutir i refutar. Saben que no tenen raó, i per tant, no volen embrancar-se en raons, en raonaments. Només se senten tranquils quan han reduït els altres al silenci.”

No ho han aconseguit. L’obra del càustic humanista sobreviu, i de quina manera!, als seus il·lusos enterradors. El temps (això que passa, sí), la fondària, la capacitat de síntesi i d’anàlisi i de diàleg del pensament fusterià han anat col·locant les coses al seu lloc: aquells obridors de fosses que dèiem (amb directa mala ganya o per mer oportunisme, tant li fot) ja qui sap on paren, deixatats per la pròpia mediocritat, mentre l’obra de Fuster es desplega i fructifica amb la vitalitat dels clàssics.

Que tot just si hem encetat l’Any Fuster i ja han començat a passar coses interessants. Impensables, segurament, fins i tot, no fa pas tant de temps. No sé com dir-ne. Coses articulatòries. Coses que haurien de ser naturals, i que ho són, però que no solíem veure. I que ara resulta que sí. I que emocionen. De segur que se me n’escapen, però que jo sàpiga, per exemple, hi ha d’entrada la col·laboració entre la Generalitat d’Avall i la d’Amunt per a declarar conjuntament l’Any Fuster, amb alguna exposició o activitat també conjunta o coordinada o com ho vulguin anomenar; hi ha l’anunci de la col·laboració entre Edicions 62 i la Universitat de València i la Institució Alfons el Magnànim per tal de continuar (sí!) l’edició de l’Obra Completa, i diuen que enguany mateix en publicaran dos volums dedicats als assaigs de llengua i literatura (per a fer goleta ho escric: al quart, Joanot Martorell i Ausias Marc i Jaume Roig i Isabel de Villena i Ramon Muntaner i fins al segle XIX; al cinquè, la meravellosa, i exhaurida, Literatura catalana contemporània, i Salvat Papasseit i Salvador Espriu i Josep Pla i Vicent Andrés Estellés i quina brutalitat i quantes ganes); i hi ha també un documentari que prepara À Punt per a fer-ne emissió simultània amb TV3 i IB3; i la implicació de les entitats de la Federació Llull (Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear) per a estendre activitats de debat i divulgació i xalamenta general al llarg i ample del país. A més de la circulació de conferenciants i de llibres i de rapsodes (ja heu sentit l’Enric Majó dient Fuster? Amb Manuel Molins i Rosanna Pastor: que bons, tots quatre!) i de tot. Si pogués, obriria aquest paràgraf perquè l’anés completant qui més dades en tingués. Preneu-vos-el, si us plau, com un apunt, només, de les coses bones que ja passen i de les que passaran també.

Que no sé si jugava gaire ni gens, en Joan Fuster, i que em costa d’imaginar-me’l fent apostes, però que aquesta partida l’ha guanyada. Amb escreix. I que és la sort que tenim.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €