Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Joan Coma va passar dimarts i dimecres vint-i-quatre hores detingut i custodiat per la Guàrdia Civil, que el va dur a declarar a Madrid, a l’Audiència espanyola (antic Tribunal d’Ordre Públic). El jutge n’havia ordenat la detenció –que van fer discretament els mossos d’esquadra– per poder interrogar-lo sobre la seva intervenció com a regidor de Capgirem Vic en un ple municipal el desembre del 2015. ‘Per fer la truita s’han de trencar els ous’, havia dit Coma. I aquesta frase preocupava especialment el jutge Ismael Moreno, un ex-policia franquista, que va motivar la interlocutòria d’aquesta setmana amb una referència al codi penal del 1973, en època de Franco. En aquesta entrevista, l’endemà de la declaració a Madrid, Coma explica com s’havia preparat per a aquell moment i com creu que continuarà el procés. També parla sobre el conflicte entre els mossos i l’esquerra independentista. Sobre les petites desobediències i el dia D. Sobre la reacció que caldrà tenir si condemnen algun càrrec electe. I sobre els ous, les truites i el franquisme masclista.

Heu explicat que els guàrdies civils que us van custodiar us van tractar bé. Tanmateix, no deu ser gens agradable de ser detingut i passar 24 hores a les seves mans…
—No. És evident que no. En tot moment era conscient i els vaig fer constar que una cosa era que respectessin la meva integritat i es comportessin correctament, i una altra era que em detenien per un fet absolutament injust i anacrònic.

Vèieu clar que aquest dia arribaria… Com vivíeu els dies previs?
—No teníem cap indici de quan seria. Sabíem que podia passar en qualsevol moment des que ens van notificar que l’Audiència ja havia rebut els tres informes policíacs sol·licitats. Els dos mesos i tres dies que han passat des que no vaig presentar-me a declarar he estat acompanyat tothora per algun company del moviment de suport o de la família. Els he passats molt acompanyat, però amb un desgast personal, perquè tothom necessita moments d’intimitat. He fet tot el que ha calgut, però haver d’anar sempre acompanyat limita els moviments. He treballat més des de casa. Perquè sempre que feia un trajecte havia de fer-lo acompanyat. Hi havia molta gent disposada a acompanyar-me, però m’incomoda demanar tants sacrificis a la gent. Tothom hi ha posat facilitats, però he viscut limitat.

Ara ja camineu sol i tranquil? Encara teniu algun protocol de seguretat?
—No, no, no… Avui a tres quarts de set ja he anat a buscar el pa tot sol.

Per fer un pa amb tomàquet i truita…
—Per preparar un bon esmorzar per a la Laia i per a mi, que hem passat tot aquest temps molt junts i pactant cada passa en un moment tan complicat personalment. Són moments gens agradables, els que ens han fet passar.

Heu dit que no us preocupava que us retiressin el passaport. N’esteu convençut, que en tindreu un de nou d’ací a un any?
—Bé, convençut… És una esperança que tenim. Almenys que hàgim pogut exercir el dret d’autodeterminació. I que surti allò que la voluntat popular desitgi. Jo vull el sí, evidentment. Però, per damunt de la meva opció, sóc autodeterminista.

Així, la forma de la detenció no havia estat pactada?
—No. No era pactada. Nosaltres sabíem quines possibilitats creaven més tensió als mossos d’esquadra i ells sabien els que ens en creaven més a nosaltres. I tots plegats en aquest procés anem aprenent a fer les coses més bé. De manera que siguin millors per tots. Sense pactar-ho, tots vam actuar de la manera menys agressiva per als altres.

Els mossos tindran una manera diferent de fer aquestes detencions a partir d’ara?
—Nosaltres sempre hem mirat de pactar-ho a escala política. Sense interferir en la tasca concreta de la policia, la conselleria ha de poder marcar unes directrius a l’hora d’actuar. Si un ministeri o una conselleria no controlen què fa la seva policia o els agents no li fan cas, és que tenim un problema d’estructura. Encara que ens caiguin totes les crítiques que ens cauen, creiem que tenim l’obligació de denunciar situacions com l’actuació d’ofici dels mossos denunciant els qui cremaven fotografies del monarca espanyol l’Onze de Setembre. Això és inacceptable. És inacceptable sempre, però encara més en un context de procés d’autodeterminació.

I els mossos no han de fer complir la llei, sigui la que sigui? No és responsabilitat dels polítics canviar la llei si és injusta?
—Jo no dic que això no hagi de ser així. Sempre he estat molt comprensiu perquè la desobediència és un acte de llibertat. I és responsabilitat dels polítics de crear les condicions necessàries perquè cadascú pugui decidir si obeeix o no. Però, per què els mossos no actuen d’ofici amb les amenaces i manifestacions de l’extrema dreta del 12 d’octubre? La llei aquell dia no s’aplica, o com va això? I més enllà del que han fet els mossos, ens hem de preguntar si volem un país que criminalitzi algú que crema una fotografia d’un rei, que és una figura que no ha estat elegida democràticament.

I l’actuació de la CUP assenyalant l’actuació dels mossos ajuda a millorar les formes? Vau fer una crida a la unitat en el moment de la detenció…
—Jo vaig dir que em detenia l’estat espanyol. I ho feien els mossos a les ordres de l’estat espanyol. Ho podien fer a contracor i tot el que es vulgui. No hi entro, en això. Però és l’estat espanyol qui em va detenir. No era la Generalitat. Amb tot, si creiem que hi ha coses que no són prou a punt per encarar els moments complicats que ara vindran, ho denunciem. I considerem que la responsabilitat és política. No és que la CUP assenyali, sinó que hi ha un problema que cal resoldre. Tot això també és part del procés d’aprenentatge.

S’han de fer petites desobediències? Són productives? O s’ha de fer una desobediència col·lectiva i en un sol cop?
—El dia D, com a tal, no existeix. I si arriba aquest dia D, també haurà estat gràcies a tot allò que haurem fet prèviament. La desobediència s’ha de descriminalitzar. És un acte polític absolutament legítim i ben explicat per grans filòsofs i teòrics de la política. No és un fi, sinó una eina d’acció política. Estic segur que com més va hi ha més suport als actes de desobediència. La desobediència no pretén liquidar la llei, sinó superar lleis injustes per construir-ne de millors. Potser ens ha faltat explicar-ho millor. Hem de recordar que la desobediència sempre ha estat un procés gradual. Sempre ha començat amb petits casos i el canvi es dóna quan hi ha una massa crítica suficient per a canviar la llei injusta.

Hi ha aquesta dimensió moral, ètica i política en la desobediència. Però no hi ha un enfocament més pràctic cap a la independència? No hi ha un full de ruta que implica aprovar unes lleis de desconnexió amb la majoria parlamentària i fer un referèndum?
—Nosaltres ens vam presentar i ens van votar com a acceleradors del procés. Encara que ens hagin criticat del dret i del revés, entenem que els actes de desobediència ajuden a mobilitzar, creen llaços de solidaritat entre organitzacions amb un objectiu clar i comú. S’ha de respectar que no hi ha un full de ruta únic i inequívoc, encara que sigui majoritari, cent per cent veritable. Ni l’un ni l’altre. Creiem que hi ha d’haver una complementarietat i respecte per totes les maneres d’encarar la situació. I crec que això es va aconseguint. Ho hem d’aconseguir sense que ningú hagi de renunciar als seus principis.

Què s’haurà de fer si es condemna algun càrrec electe de tots aquests que són processats?
—Caldrà una reacció contundent, clara i unitària. Caldrà treballar-la conjuntament entre les forces sobiranistes. Caldrà trobar una sortida digna per a una societat que es vol democràtica. Seria inacceptable la inhabilitació d’una presidenta del parlament. Absolutament inacceptable. La sortida és que Carme Forcadell continuï essent presidenta. No pot ser cap altra. Ella i tots els de la mesa que són encausats per haver permès un debat i una votació. No podem permetre que la mesa del parlament quedi en mans de Ciutadans i el PP, que representen una part residual de la societat catalana.

Com acabarà el cas que us ha portat a ser detingut aquesta setmana?
—Jurídicament, és clar que no se’l creuen. I per tant, la cosa lògica seria que l’arxivessin. Si es creguessin els delictes que m’imputen, haurien d’haver decretat presó condicional sota fiança. El delicte que m’atribueixen és prou greu per a demanar aquestes mesures cautelars. Jurídicament, no es creuen la seva argumentació. No s’aguanta per enlloc. Per una altra banda, hi ha el vessant polític. Aquí sí que poden tenir interès a mantenir aquest procés judicial com a eina per a atemorir, suposadament, el món sobiranista. Però potser s’adonen que els va sortint el tret per la culata. L’estat espanyol sembra por i nosaltres recollim solidaritat. I això no és cap metàfora. És una realitat. Sóc de l’esquerra independentista. No sóc d’una formació hegemònica ni a la societat catalana ni a Vic. Però només cal veure com es va omplir la plaça de Vic l’altre dia.

Ara podeu recusar el jutge per haver argumentat el cas amb el codi penal franquista i no l’actual. Ho fareu?
—N’hem parlat breument amb l’equip d’advocats. Hi ha opcions diferents. També podem demanar l’arxivament del cas. Portar-ho fins a Estrasburg, com apuntàveu a VilaWeb, per recusar el jutge. I també hi ha la possibilitat de no fer res. En qualsevol cas, continuarem en la línia de la desobediència. Si em tornen a citar, tornarà a passar igual. Som aquí a Vic i que em vinguin a buscar. És l’única decisió que tenim presa. El jutge m’ho va demanar: ‘Vostè pensa continuar…?’ ‘Doncs és clar!’

Sou bo preparant truites? Sabeu com fer-ne?
—N’he fet un parell aquest matí i han quedat boníssimes.

—I el jutge ho veu clar, ara? Ara ja sap com s’han de trencar els ous?
—Em va sorprendre molt. Suposo que aquest caràcter franquista té molt de patriarcal masclista i potser no ha entrat mai en una cuina a fer una truita. Potser no ha trencat mai cap ou. Dels de fer truites. Dels altres, potser sí que n’havia trencat quan feia de policia.

I com li ho vau explicar, això de trencar els ous?
—El cap m’anava molt de pressa perquè no m’esperava aquella pregunta.

Ell ho preguntava seriosament? No se li escapava el riure?
—Seriós tot ell. Hi va haver un moment que va dir que ja m’ho havia preguntat quatre vegades. I jo li vaig dir que li havia respost deu vegades el mateix. És una metàfora que aplico per explicar la teoria de la desobediència civil no violenta. Li vaig fer el desenvolupament de la teoria: accions no violentes encaminades, no a liquidar la llei, sinó a modificar lleis concretes per aconseguir-ne de millors. I li vaig explicar que també serien millors per a ell. També a escala de l’estat espanyol, per a millorar-ne la qualitat democràtica. Li ho vaig dir molt clarament. Rosa Parks no va millorar la seva situació. Va contribuir a millorar la dels afroamericans i la democràcia nord-americana en general. La millora dels drets civils i democràtics beneficia tothom. També els jutges que ens persegueixen.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.