callús judici suprem

Ningú no s’imaginava que la repressió policíaca del Primer d’Octubre s’acarnissaria especialment en pobles petits com Callús (Bages). Tampoc no s’ho imaginava el batlle de la població, Joan Badia, que va caure a terra quan el va empènyer un guàrdia civil després de demanar explicacions als agents que pretenien entrar a l’escola Joventut per endur-se les urnes. La gent del poble, que era asseguda a terra i cridava ‘Som gent pacífica’ també va rebre cops, empentes, estirades de cabells i puntades de peu.

Badia va explicar aquests fets al judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. El seu testimoniatge va contrastar clarament amb el d’un agent de la Guàrdia Civil que va declarar que aquell dia havia estat agredit pels callussencs i que no havia vist l’empenta. Parlem amb el batlle sobre les conseqüències de les agressions d’aquell dia, sobre com va anar la declaració al Suprem i sobre el moment polític actual.

Per què decidiu d’anar a votar l’1-O i quin era l’ambient aquell dia?
—Perquè feia anys que esperava d’exercir el dret d’autodeterminació de Catalunya i votar per la independència. Al poble es va viure amb una certa tensió positiva, allò de dir ‘avui farem una cosa històrica’. No hi havia ningú que s’hi oposés i en principi pensàvem que tot discorreria amb normalitat. Sí que és veritat que la gent es demanava si arribarien les urnes, les paperetes… si estaria tot a punt. En dir-los que sí, que tot estava previst, la gent es va tranquil·litzar i el clima va ser d’eufòria.

A quarts de deu del matí us informen que la Guàrdia Civil ha arribat a Callús. A partir d’aquest moment, com es desencadenen els fets?
—Em van dir que s’havien concentrat amb molts furgons als afores del poble. Pensàvem que anaven a uns altres pobles, però van envoltar el col·legi electoral de manera que els dos carrers principals de l’entorn van quedar plens, amb més de trenta furgons. Quan em van dir que volien entrar, els vaig dir que havien de tenir una ordre d’escorcoll. Em van dir que tenien instruccions orals de la jutgessa i els vaig respondre que sense una ordre d’escorcoll escrita no els podia deixar passar. Qui era al capdavant de la unitat es va girar i li va dir al de darrere: ‘Entrem per la dreta, obriu passadís.’ Jo li vaig dir que parlava amb ell, però se’n va anar i em va deixar amb la paraula a la boca. Després va venir el primer agent armat amb escut i em va tirar a terra. Llavors van començar a picar a la gent, a apartar-los, a tibar-los… La majoria dels qui eren a l’interior eren grans i es van apartar sense oposar-hi resistència. Finalment, van arribar on eren les urnes i s’ho van endur tot.

Tot això sense que ningú manifestés actitud agressiva. Eren asseguts a terra amb les mans alçades.
—Sí, gens de resistència activa. La gent seia a terra, deia ‘Som gent pacífica’, quan els tibaven s’apartaven… Només nou persones van presentar denúncies, però n’hi ha moltes més que en van sortir amb marques cops de porra i no ho han denunciat.

Quines conseqüències va tenir aquesta experiència?
—La primera conseqüència va ser que el poble va estar més unit que mai. Hi va haver una mena de reacció en contra. Gent que fins llavors gairebé ni em saludava, em va començar a aturar i demanar-me com estava. Gent que no havia anat a votar o gent que no tenia intenció d’anar-hi hi va acabar anant. Hi va haver una reacció d’unitat que en bona part es manté. Van aconseguir l’efecte contrari al que segurament buscaven. També pretenien crear una sensació de por, tot i que en aquell moment la gent no en tenia. No dic que després no hi hagi hagut aquest sentiment, però en aquell moment no. Judicialment, som nou persones que hem presentat demanda, però sembla que això no anirà gaire lluny perquè l’audiència provincial ho desestima i la jutgessa no hi veu cap delicte. En el meu cas, a més, la jutgessa em va acusar de desobediència, quan va veure que havia presentat una denúncia contra la Guàrdia Civil per agressió a l’autoritat, per robatori –es van endur el meu ordinador portàtil– i per destrosses a l’escola. Vam fer una vista oral, però el fiscal va retirar les acusacions i, per tant, a la jutgessa no li va quedar més remei que arxivar la causa. A més, tres o quatre persones del poble hem acabat declarant al judici a favor de Cuixart o algun altre dels presos polítics.

Què vau sentir quan un agent de la Guàrdia Civil va declarar al judici que havia estat agredit a Callús?
—Jo ja havia llegit algun atestat de la Guàrdia Civil… Hi ha una altra cosa: quan se’n van anar del poble no van fer un atestat de què s’enduien. Quan la policia entra a una casa i s’endú qualsevol cosa com a prova d’un delicte ha de fer un atestat i algú ha de signar-lo per acreditar que allò s’ha requisat. El primer atestat que vaig llegir era una mentida absoluta perquè deia que jo m’havia entrebancat tirant-me enrere i que quan vaig caure m’havia agafat a l’escut d’un dels agents. Els nombrosos vídeos que hi ha demostren que va passar a l’inrevés. El Guàrdia Civil mentia, i ho feia deliberadament perquè sabien que allò no havia anat així. Després hi ha una segona versió que diu que em vaig entrebancar amb un noi que passava per darrere, però també hi ha vídeos que ho desmenteixen. La Guàrdia Civil tenia moltes ganes de mentir per exculpar-se d’un fet que sabien que era un delicte, que era una agressió a l’autoritat. Tampoc no van advertir en cap moment la gent que s’apartés, com estableix el protocol. La policia, si vol entrar a un lloc i no pot fer-ho perquè hi ha gent, té l’obligació de dir-los tres vegades que s’aixequin, que han d’entrar. És evident que a Callús no van fer-ho. Van cometre una colla d’irregularitats. Al judici també van dir que algú els havia picat, però el fet és que no van presentar denúncia contra ningú. Era una mentida rere una altra…

Com és que vau declarar al judici del Suprem espanyol contra el procés?
—Sóc soci d’Òmnium de fa molt de temps i em van trucar uns amics de l’entitat per demanar-me si podia declarar a favor de Cuixart. Vaig dir que sí, que només faltaria. Vam anar a declarar el mateix dia que Marina Garcés i, per tant, algunes de les coses que vam dir van ser tapades pels incidents entre ella i Marchena.

Com us vau sentir aquell dia?
—La sensació que vaig tenir és que quan vaig començar la declaració es va fer un silenci a la sala. Normalment Marchena preguntava als testimonis si havien estat encausats alguna vegada. Jo li vaig dir que sí, que tres vegades. Llavors vaig començar a explicar que m’havia detingut la brigada politico-social l’any 73 i m’havia torturat perquè formava part d’un grup que es deia Solidaritat i que s’ocupava, precisament, dels presos polítics. Es va fer un silenci a la sala, com si pensessin: ‘Què diu aquest, ara?’ La segona vegada que vaig ser jutjat va ser per un incident amb Fuerza Nueva [partit d’extrema dreta, fundat per Blas Piñar el 1976]. Vam ocupar unes dependències municipals i no sabíem que eren seves. Va passar sense més pena ni glòria tot això… Els que tenim una edat tenim batalletes per a explicar.

I no us podia tallar mentre les explicàveu, perquè havia preguntat ell.
—És clar! I jo no podia dir que no, perquè m’haurien dit que els constava que sí que havia estat encausat. Jo dic la veritat. No m’he d’amagar per res de tot això. Ni d’haver estat torturat ni d’haver tingut un incident amb Fuerza Nueva a Manresa.

Vau notar cap actitud concreta de jutges i fiscals envers vós?
—No. Insistien sempre en les mateixes coses. Duien com una mena de lliçó apresa i ens feien a tots les mateixes preguntes.

Vau notar especialment incisiva Madrigal, insistint que havíeu de tenir coneixement de la resolució del TC?
—Sí, però li vaig dir que a mi, com a alcalde, m’ho han de comunicar oficialment per escrit i no amb un correu electrònic, com va enviar Millo a tots els ajuntaments. Aquesta no és la manera. No es van notificar oficialment que allò era prohibit i a la premsa no és on s’ha de dir què ha de fer una autoritat pública.

Què en penseu, del moment polític, gairebé dos anys després del Primer d’Octubre?
—Som en mode de reflexió i, per tant, amb diversitat d’opinions. Estic segur que d’aquesta diversitat en sortiran coses interessants que permetran que el moviment es rellanci, però és cert que som en un compàs d’espera.

Us preocupa la desunió?
—No… Fa quatre o cinc anys ja vaig dir en una taula rodona a Manresa amb Ernest Benach i més gent que, si els meus néts veien la independència, ja em donava per pagat. No sóc dels de la independència exprés ni dels de dir que això en un any ho tindrem. Tampoc no sóc de jugades mestres ni aquestes bestieses que diuen alguns gurus. Penso que no podem enganyar la gent. És una qüestió de democràcia i de gran majoria, i aquesta majoria no hi és. Fins que no la tinguem, que serà d’aquí a set o vuit anys, no ens en sortirem. Avançarem significativament i mentrestant hem d’aguantar les posicions. No crec en solucions màgiques ni a dir que ens reconeixerà tot el món. No ens ha reconegut ningú… Ni a dir ‘passarà tal cosa’, perquè després no passa. A hores d’ara no entenc com la gent s’ho pot creure, tot això. No es tracta de dir que, com que tot això no ha passat hem de marxar cap a casa. Jo sóc aquí des de fa cinquanta anys! En tenia divuit quan vaig agafar consciència que Catalunya havia de ser independent… Per tant, hem de picar pedra i avançar. Hem arribat al 48% i algun dia arribarem al 60% i al 70% i votarem.

Coincidiu amb el discurs actual d’ERC
—Hi estic absolutament d’acord. Demano, si de cas, que es respecti aquest discurs. Malament aniríem si tots féssim el mateix discurs. Això no és saludable per a un moviment ampli, que ha de tenir diversitat de punts de vista i opinions. Els qui volen que tothom pensi igual s’equivoquen. Hem d’aprendre d’allò que ens va passar l’1 d’octubre. Hem après això i hem après que fer el mateix i de la mateixa manera ens donarà els mateixos resultats. Per tant, hem de variar les maneres de fer-ho. És la reflexió que havia d’haver fet tothom. Els qui no l’han feta, per ells faran. Hem d’aprendre dels fets i de la història.

Quina ha de ser la reacció a la sentència?
—Crec que el que hem de fer és governar i governar bé, aprofitar totes les eines, convèncer la gent… Com t’expliques que a Callús tanta gent votés ERC? Aquesta és la diferència. La gent ens veu propers i fins que no sapiguem encomanar aquesta proximitat no anirem bé.

El batlle de Callús, agredit l’1-O i citat a declarar per desobediència: ‘Hi ha un informe de la Guàrdia Civil que ho tergiversa tot’ 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb