05.02.2017 - 11:57
Sosté que el temps de les majories absolutes a Catalunya “ha passat per no tornar”
BARCELONA, 5 (EUROPA PRESS)
L’historiador Joan B.Culla analitza en el seu nou llibre el “tsunami” que ha arrasat el mapa polític català que s’havia format després de la transició i com partits que van ser hegemònics en els anys vuitanta i noranta lluiten ara per sobreviure.
A ‘El tsunami. Cómo i por qué el sistema de partidos catalán se ha convertido en irreconocible’ (Pòrtic), Culla aborda cas per cas tots els partits que han protagonitzat la política catalana en els últims anys: des del degà, Unió, fins al més nou, els ‘comuns’.
El punt de partida de l’obra és l’hegemonia política que es repartien PSC i CiU des de la caiguda del franquisme: els primers guanyaven les eleccions al Congrés i als ajuntaments, mentre els segons controlaven la Generalitat legislatura després de legislatura, la qual cosa els permetia a tots dos teixir xarxes “clientelars” que els van consolidar a les institucions.
Un de les dades més reveladores sobre la transformació política a Catalunya és que, entre 1984 i 2000, el PSC i CiU van aconseguir conjuntament concentrar més del 60% de vots en tots els comicis: en les últimes generals de juny de 2016, van aconseguir el 30,03% entre tots dos.
Són moltes i variades les causes que justifiquen com partits amb grans quotes de poder ara no estan ni al Parlament, com Unió, però l’autor llança un advertiment: el ‘tsunami’ va començar “molt abans” que irrompés el procés sobiranista.
Culla assegura que als noranta dirigents del PSC ja detectaven un allunyament del partit de la societat civil i, alhora, fissures amb el PSOE: “Amb aquest partit no farem res bé”, li va transmetre en 1994 Pasqual Maragall a Raimon Obiols.
Un any més tard, en 1995, l’autor considera que es trenca el “cercle virtuós” de CiU a causa d’una política d’aliances en l’Estat que, alternant el PSOE i el PP, generava desconcert entre els seus votants i ja es registraven les primeres fugides a ERC.
CANVIS
El llibre permet veure la ràpida evolució ideològica de partits com a CDC: Francesc Homs proclamava en 2008 que “a curt termini, la via de la independència és una quimera” mentre que Artur Mas afirmava en 2010 que “el país no està madur per votar sobre la independència”.
La CUP es mostra sovint crítica amb CiU però també ha canviat molt amb el temps: els partits antecessors dels anticapitalistes –com la CUPA, UM i el PSAN– consideraven en els vuitanta que “les eleccions són armes de la burgesia” i contemplaven la lluita armada, i 30 anys més tard els ‘cupaires’ són decisius en el Parlament.
L’obra demostra que alguns problemes dels partits catalans es mantenen per sempre, com quan en 2010 Miquel Iceta –que no era el líder– ja es veia obligat a defensar una “aliança estratègica sòlida amb el PSOE” després de l’enèsima turbulència amb el PSC.
VATICINIS
Encara que assegura que no pretén ser un endeví, Culla ofereix algunes reflexions per al futur, com que veu a ERC com el partit amb més potencial electoral ara mateix a Catalunya, però l’adverteix que una “voracitat prematura o massa visible” podria truncar aquest camí.
També pronostica que, en una Catalunya independent, Cs es consolidaria com un partit “més apte que el PP per assumir la defensa dels catalans d’identitat lingüístic-cultural castellana”, ja que els populars serien percebuts com una sucursal d’un partit d’un altre Estat.
Culla també augura que a Catalunya “el temps de les majories absolutes ha passat per no tornar” i sentència que, mentre duri el procés sobiranista, serà difícil veure un tripartit d’esquerres en el Parlament entre ERC, PSC i els ‘comuns’, ja que els seus projectes en autogovern són irreconciliables.
