Les últimes revelacions del cas Epstein han esclatat com una bomba a Noruega, un país on encara creiem en l’exemplaritat necessària dels dirigents. Hi ha cinc persones que han ocupat posicions socials molt destacades i que van tenir un contacte estret amb el financer nord-americà. Ara tothom es pregunta quins beneficis en van treure. El parlament ha decidit de crear una comissió d’investigació independent i la fiscalia ja s’ha posat en marxa. Aquesta setmana havia d’anar plena de glòries nacionals –es fan els Jocs Olímpics d’hivern–, però l’escàndol ho ha empudegat tot.

El nom que més ha transcendit fora del país és el de la princesa Mette-Marit, esposa del príncep hereu. Sabem que s’enviava missatges amistosos amb Epstein quan ja havia estat condemnat per tràfic de menors i, en una ocasió en què la família reial era de vacances al Carib, el príncep Haakon va tornar amb els fills cap a Oslo i ella se’n va anar a veure el magnat a Florida. Unes quantes organitzacions de drets humans han decidit de renunciar al patronatge de Mette-Marit i, a més, l’escàndol arriba en ple judici del seu fill gran, Marius Borg Høiby, per violació. Molta gent es pregunta si una persona així pot ser reina, tot i que hi ha un altre factor que ho embolica tot encara més: la princesa té un problema molt greu de salut i fa mesos que està en llista d’espera per a rebre un trasplantament pulmonar.

El polític més important esquitxat pel cas és el laborista Thorbjørn Jagland, que va ser primer ministre durant un parell d’anys a final dels noranta i, més endavant, secretari general del Consell d’Europa (2009-2019) i cap del comitè que lliura el premi Nobel de la pau (2009-2015). Epstein va pagar-li viatges i estades als Estats Units, i fins i tot una factura mèdica de l’esposa. L’altre polític de nivell és el conservador Børge Brende, antic ministre d’Afers Estrangers i actualment president del Fòrum Econòmic Mundial, la fundació suïssa que organitza la cimera anual de Davos. Brende es va reunir amb Epstein unes quantes vegades el 2018 i el 2019.

Ara, el cas més sorprenent és el del matrimoni de diplomàtics format per Mona Juul i Terje Rød-Larsen, coneguts per haver estat els negociadors dels Acords d’Oslo entre Israel i l’Autoritat Nacional Palestina. Juul també va ser ambaixadora del país a les Nacions Unides i Rød-Larsen va dirigir l’Institut Internacional per la Pau, amb seu a Nova York. Sembla que Epstein els va transferir quantitats importants de diners i fins i tot va deixar un milió de dòlars al testament per a cadascun dels fills de la parella. Aquesta setmana, Mona Juul ha dimitit d’ambaixadora a Jordània i ambdós han estat imputats per corrupció. Enmig de tot això, el Ministeri d’Afers Estrangers ha ordenat una investigació a fons de les pràctiques internes.

Els cinc “noruecs d’Epstein” ja tenen la reputació tacada per sempre, però potser el detall més interessant és el seu perfil. No són grans fortunes, com Bill Gates i Elon Musk, sinó persones que van ascendir a l’elit mundial i se’n van aprofitar. Deixant de banda el cas de la princesa, tota la resta han dirigit organitzacions internacionals, think tanks i fundacions d’abast mundial, i es reuneixen habitualment amb els líders del planeta. Són els triomfadors de la globalització, individus que van amunt i avall amb avió privat amb l’excusa de salvar el món, però que es dediquen als negocis i al tràfic d’influències.

Sempre que escric articles atacant l’esquerra actual surten veus que no entenen la meva posició. Potser he d’explicar més sovint que els de la meva quinta ens vam formar en l’onada d’antiglobalitzadors dels noranta, els idealistes que van ser massacrats a Gènova l’abril del 2001. Aquell moviment veia amb molta suspicàcia les organitzacions internacionalistes, però la generació següent les va abraçar amb entusiasme i hi va trobar un nínxol laboral. Avui és molt divertit llegir articles d’opinió en diaris progressistes en què es defensen les fronteres obertes i la lliure circulació de capitals i, en canvi, es menysté la llista de classes. El currículum dels autors té un perfil idèntic: investigadors de fundacions mundials pagades per multimilionaris, professors associats d’universitats privades per a rics, etcètera. Un mode de vida allunyat de la realitat quotidiana dels ciutadans i que els arxius d’Epstein ha destapat amb molta cruesa.

PS. Aquesta setmana s’ha publicat el meu nou llibre, No som 6 milions (Pòrtic), una visió crítica del discurs que s’ha fet durant vint-i-cinc anys a Catalunya sobre la immigració. Si em llegiu ja sabeu què en penso: aquest model només beneficia les elits econòmiques, que cerquen l’entrada constant i en massa de mà d’obra barata amb l’objectiu d’intentar perpetuar un model caduc i poc productiu. El llibre, això sí, no és un recull d’articles, sinó un text fet de cap i de nou. El presentarem el dilluns 16 de febrer a les set del vespre a la Llibreria Finestres de Barcelona. Hi seré en persona, si els avions i la RENFE m’ho permeten. Si sou lectors habituals d’aquesta columna, doncs, serà una bona ocasió per a saludar-nos.