Podria ser l’amiga de totes. Surt a l’escenari, aixeca els braços i saluda com una estrella de rock, però el seu posat revela un sentit de l’humor profund: sap que tenim ganes de veure-la, però comprèn, i aquí hi ha la saviesa, que la important no és ella. Tot i la jerarquia de la palestra, podria llançar-se al pati de cadires en planxa, intercanviar-se per qualsevol. Aquesta setmana passada, l’escriptora Jeanette Winterson (Manchester, 1959), considerada una de les millors escriptores angleses vives, va ser a Barcelona, una ciutat que adora. “Quina llàstima, això sí, que per quedar amb la meva nòvia li hagi de dir que l’espero davant del Primark”, va comentar amb ironia, decebuda perquè els punts de referència de les ciutats hagin quedat colonitzats per les marques.

Investida doctora honoris causa a la UOC al matí, a la tarda les fidels admiradores vam gaudir-la en una sala plena del CCCB. L’autora de Per què ser feliç quan podries ser normal? (Periscopi, 2021) havia vingut en aquesta ocasió a parlar del seu últim llibre, Un aladí i dues llànties (Periscopi, 2026), amb traducció de Joana Castells Savall, un homenatge a les històries, als llibres, que tenen la capacitat de canviar el rumb de tantes vides, com per exemple la seva. Ja ho diu ella: allò que ens han explicat que som, la nostra biografia, és una invenció, com a mínim, dels nostres pares. En aquesta nova publicació, on mescla memòries i ficció, defensa que, per sort, no és una invenció definitiva: apareixeran, com en tots els relats, girs de guió. A les primeres pàgines, una dedicatòria a la seva primera editora morta l’any 2024, Philippa Brewster: “De vegades amant, sempre amiga.” I aquesta sentència és premonitòria perquè, si l’escriptora i poeta tenia un missatge en aquest viatge a Catalunya, era precisament aquest: cal fer homenatges a totes les persones que ens ajuden a ser qui hem vingut a ser. Perquè les coses, “ningú no les fa tot sol”.

El construeix-te a tu mateix no és una fórmula en què cregui. Tot i que la seva història de vida podria temptar-nos a fer-ne aquesta lectura. Filla adoptiva d’un matrimoni evangèlic ultrareligiós, de classe obrera, amb una mare, la senyora Winterson, maltractadora i homòfoba, va poder sortir d’aquell pou i bastir una reeixida carrera com a escriptora. “Sóc una excepció que confirma la regla, i als de la ideologia de dreta de conte de fades els encanten les excepcions que confirmen les regles”, va afirmar. Però el viatge de l’heroi –o de l’heroïna– no és el seu camí, va afegir ràpidament. Quan el moderador, Jordi Nopca, li va preguntar per la qüestió, va explicar que les biblioteques de barri li van salvar la vida aquells anys de foscor a la llar en què, a més, Thatcher proclamava amb força totes les bondats de l’individualisme. Winterson ho va rebatre de la mateixa manera que al llibre: “No pots ser allò que no veus.” Les possibilitats s’han de presentar d’alguna manera, bé en forma de persones, bé en forma d’històries. A Un Aladí i dues llànties argumenta que les narracions augmenten les connexions neuronals i el marc de possibilitats i es ramifiquen com xarxes profundes, no des de la superficialitat de les actuals xarxes socials. Els llibres no els llegeixes en un sol dia, els deixes reposar, i això va fent el seu camí. “Qualsevol escriptor us dirà que si canvieu el nus d’una història, aquest desplaçament del protagonisme automàticament n’afectarà el començament i, amb tota probabilitat, també el final.” I això la inspira de Les mil i una nit, que són històries viatgeres que per l’oralitat mateixa es van modificant i alterant amb el trànsit. “Aquests desplaçaments són una de les millors coses que ens ha deixat el comerç”, va dir. I no sols això. Les històries tenen també un poder pacificador. Xahrazad sap que si continua la història, el sultà no la matarà, com fa amb totes les dones. Per a Xahrazad, el mètode consisteix a substituir la ràbia assassina del sultà per la pau mental que dóna el fet d’escoltar atentament una història. I per això els infants, abans de dormir, en demanen una i una altra.

De fet, aquesta defensa de les històries parteix d’una escena molt concreta de la seva infantesa. Al llibre recorda el dia en què la fàbrica on treballava el seu pare va convidar els fills dels empleats a veure Aladí i la llàntia meravellosa. Rememorava com es va aixecar el teló i va aparèixer un safareig de Pequín. Resulta que deu anys després d’aquell episodi teatral, una Jeanette adolescent, quan anava a tornar un llibre a la biblioteca, va tornar a topar amb Les mil i una nit. Mentre que a la portada de la biblioteca posava “Amb diligència i prudència es progressa”, ella es va sentir més interpel·lada pel personatge d’Aladí. Atrapada en una cova, essent dona i de classe obrera, qui la podria treure d’allí? Potser li feien falta uns quants anyets més, els seixanta-sis que té ara, per a comprendre-ho. “Puc canviar la història perquè la història sóc jo”, va dir com una d’aquelles frases per a emmarcar. En aquest sentit, al pòdium de les sentències també en va deixar una altra: “Allò que arrisquem revela allò que valorem”, arran de la faula del pescador i la llàntia. L’art autèntic i la vida viscuda amb intensitat demanen un risc personal. Per això va dirigir-se directament al públic: “Pregunta’t: què és important per a tu? De qui has après? Què pots transmetre als altres?” Un final de vetllada en forma de bateria d’interpel·lacions a punta de pistola. I em ve al pensament el paral·lelisme amb Eugènia Balcells, que es va morir diumenge a vuitanta-dos anys. La recordo vestida amb una armilla plastificada en forma de capa amb les fotografies de totes les seves artistes de referència, a qui volia agrair la inspiració. “Les artistes hem vingut a encantar el món”, deia l’artista visual barcelonina. “En quin món voleu viure?”, va pronunciar Winterson gairebé com a cloenda de l’acte. Aquesta dona menuda i robusta, que diu que s’assembla a la seva mare biològica, a qui va conèixer passats els cinquanta anys, feia de bona mestra d’escola davant totes nosaltres.

Un moderador a voltes esporuguit deixava esclatar finalment la Winterson més punk. Per acomiadar-se, va tornar a saludar amb una efusivitat tan simpàtica com ella mateixa. Per sort, es coneix aquesta plaça i les estatístiques diuen que sol tornar-hi cada dos anys o tres. Una dona del públic, al final de la conferència, expressava de manera brillant la sensació de moltes assistents: “Jeanette Winterson és amiga meva, però ella no ho sap.” A la sortida, una fila quilomètrica esperava una signatura de l’estrella.

Una lectora se li va acostar per explicar-li un secret a cau d’orella. M’imagino què li devia dir. Podria ser això: “Com a la Winterson petita, els teus llibres a mi també m’han salvat.”