Javier Martínez

Fa dos anys la vida li va canviar de dalt a baix. Javier Martínez no ha tornat a ser al mateix d’ençà del 17 d’agost de 2017. En Xavi, el seu fill petit, va ser assassinat als atemptats de la Rambla de Barcelona. Només tenia tres anys. Des de llavors té una obsessió: saber què va passar, saber si s’hauria pogut evitar. Però cada dia que passa afirma tenir més dubtes que no pas respostes. No entén que l’estat espanyol no vulgui crear una comissió d’investigació. Pensa que hi va haver errors i que l’estat hauria de pagar judicialment per això. Martínez vol que Jaume Alonso-Cuevillas sigui el seu advocat. Té clar que els diners no li retornaran en Xavi, el seu fill. Lluita pels qui s’han quedat aquí. ‘Buscant la veritat, intento que no torni a passar.’ No vol que cap altra família es trobi amb el mateix tràngol que ells. ‘Em van matar un fill, però em queden dues filles i l’única manera de lluitar per elles és que els dubtes s’esvaeixin.’

Han passat dos anys i preguntar-vos sembla retòric, sobrer…
—Estic parlant amb tu i sóc a la muntanya. Estic sol. No estic sol per això, però sí que és conseqüència de… Quan va passar l’atemptat, feia molt pocs mesos que m’havia divorciat. T’han assassinat el fill, veus que no t’ajuda ningú, veus coses rares, el ministeri et parla d’una manera estranya, malament. La cosa pitjor que pot passar és que la mort del teu fill no serveixi de res; això sí que és dur. L’hem d’aprofitar per fer una guerra? No. He de fer tant com pugui perquè les coses que hi ha enquistades millorin.

Veieu cap canvi de l’estat espanyol, en aquests dos anys?
—Hi ha hagut un empitjorament. Dos anys després, estem sols. Lluitem contra el temps. Com més temps passi, la gent menys recordarà els fets. A ells els interessa això, que es giri full. Com que vaig sortir al ‘FAQS’, vaig parlar amb el ministre Grande-Marlaska, amb la senyora Ramos, amb el jutge i amb polítics, en comptes de millorar, crec que m’han deixat de banda.

El fet d’haver estat crític us ha perjudicat?
—Els molesta que els digui que no ho fan bé, que els critiqui. Em sap greu si no els agrada, però això que dic és la veritat.

Una de les vostres lluites principals és per a saber que va passar?
—Això és molt important, però aquesta veritat no la vull per a mi. Què en puc treure de tot això? Atenció psicològica, diners… No, no hi ha prou diners per a treure el meu fill del nínxol i donar-li vida. A mi, això dels diners m’és igual. Buscant la veritat intento que no torni a passar. Cal que hi dediquin recursos. En aquest sentit, durant aquests dos anys, no hi ha hagut canvis.

Saber que no s’amaga res us donaria més assossec per a superar una mica tot allò.
—La mort d’un fill no es pot superar. Si de cas, es pot assumir.

Disculpeu, teniu raó.
—Si tens un accident i t’han de tallar una cama, ho has de superar. Però nosaltres mirem d’assimilar que ens han assassinat un fill. Superar-ho, no ho superarem mai. Cada dia és molt dur. Ahir ho va ser i avui també ho serà. Aquest patiment m’acompanyarà sempre. I per això saber què va passar de veritat ajudaria tothom, no tan sols a mi. Ajudaria la meva filla Maria perquè quan sigui gran i em demani ‘per què van matar en Xavi?’, si sé la veritat, li podré contestar. També ajudaria la meva filla Mireia a recuperar els valors de la humanitat, que es van quedar enterrats a la Rambla. Els hem de recuperar. Demano això. Aquests dos últims anys no he notat els valors humans. Tan sols en un grup de persones molt reduït i la família, però la família està com està, el meu pare està molt malament. Demano una mica d’humanitat. És molt difícil?

No ho hauria de ser. Penseu que el judici servirà de res?
—Hauria de servir per a aclarir coses, no únicament per a condemnar aquests nois que queden. Aquest judici ja comença malament. Si el jutge diu que no són assassins, aquest judici ja ve marcat. Ara demanen que aquests nois siguin condemnats per col·laboració amb banda armada, perquè diuen que no van participar-hi directament. Ells sí que ho anaven a fer, tot i que al final les coses no van anar com havien planificat. Si és així, la pena serà més petita. I saps que vol dir això? Que si són col·laboradors i prou, el govern no ha d’indemnitzar ningú. Jo voldria que l’estat fos condemnat, si més no pels errors que hi va haver. Tindré un advocat per a mi sol perquè vull que l’estat assumeixi la seva responsabilitat per allò que va passar. El meu advocat serà el senyor Jaume Alonso-Cuevillas que em representarà a mi i la meva ex-dona, la mare del nen, la Sílvia, contra l’estat. No sé si el podré pagar, però ningú no ho volia fer, això, ell sí. Jo intentaré que el judici sigui una cosa seriosa, però la veritat és que a hores d’ara no sabem res.

Sorprèn que tampoc no s’hagi pogut constituir la comissió d’investigació del congrés espanyol.
—Fa dos anys i no la volen fer. Els dubtes els sembren ells i no pas nosaltres. Però jo faig una reflexió: per un cantó volen girar full, però per un altre encara no hi ha hagut cap comissió d’investigació.

Valls va dir que demanar aquesta comissió era un insult a les víctimes.
—Jo ja li vaig contestar. Li vaig dir quan hi va haver l’atemptat de Niça i ell era ministre a França la van fer. Quina diferència hi ha? Ell sap res, per a dir que aquí no la fem? Ell que hi té experiència, per què no la vol? Sembla estrany, no?

Hi vàreu parlar l’altre dia, a l’Ajuntament de Barcelona?
—No, no, el dia que vam anar a l’ajuntament ell va sortir per una altra porta. A mi m’hauria agradat molt de parlar-hi. Perquè qui és ell per a parlar en nom de les víctimes? Jo parlo en nom del meu fill Xavi i de mi. Sóc el pare d’un nen de tres anys que va morir i vull explicacions. Fa dos anys que lluito, amb un desgast psicològic molt gran, però no vull parar. Em van matar un fill, però em queden dues filles i l’única manera de lluitar per elles és que els dubtes s’esvaeixin.

Parlant amb Robert Manrique, una de les coses que més sorprèn és la quantitat de persones que l’estat espanyol no reconeix com a víctimes. Però el vostre cas encara sorprèn més.
—No sé si és important que et reconeguin o no: cal que t’ajudin, que t’ajudin psicològicament o econòmicament per a pagar aquesta ajuda, que és el que necessites. Aquest va ser un dels punts de què vaig parlar amb el ministre Grande-Marlaska. Li vaig dir que aquesta llei no m’agradava i em va dir que sí, que era una llei mal feta. Confiem que un dia facin aquest canvi. No sóc víctima, però sí que sóc pare d’una víctima. A més, resulta que jo vaig arribar a la Rambla només un quart d’hora després dels fets. Treballava al costat i hi vaig anar corrents. Encara no havien arribat les ambulàncies. Vaig veure-ho tot, el silenci, la gent a terra… Però es veu que això és igual.

Que creieu que hauria de canviar?
—Com a pare d’una víctima, ja que no em reconeixen com a víctima, crec que una de les coses que han de canviar és la llei d’atenció a les víctimes. També s’haurien de canviar els protocols que hi ha durant els atemptats. A Barcelona cadascú tenia uns protocols: bombers, mossos, el SEM… Però no n’hi havia cap per a saber com funcionar junts i evitar la improvisació. Les famílies no han de viure situacions tan dures com la que vam viure nosaltres, quan al meu fill li van fer una autòpsia que no tocava.

També reclameu una oficina d’atenció a les víctimes de la Generalitat?
—A Catalunya no tenim res per a atendre les víctimes. Ara fa dos anys, quan vam poder estar en condicions de moure’ns, no hi havia ningú a qui adreçar-nos. A més, ja hi havia el 155 i no hi havia ni Generalitat, ni polítics amb qui parlar. Ara cal que la Generalitat creï una oficina d’atenció a les víctimes, que tingui cura de les persones. S’han de millorar moltes coses, moltes. De què serveixen els diners que es donen a l’ACVOT, l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes a Catalunya, si encara no m’han trucat?

No us han trucat mai?
—No, diuen que els hem de trucar nosaltres. En canvi l’UAVAT, l’associació que porta Robert Manrique, sí que es va moure i es va posar en contacte amb nosaltres. Sort que els vam trobar pel camí i hem fet moltes coses junts. Sense Manrique jo no sabria res de tot això.

Ara l’ACVOT ha convocat un homenatge paral·lel?
—A sobre que no fan res, es riuen de nosaltres… En fi, jo vull que tot sigui molt tranquil.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb