El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Jaume Soler (1950) és un dels homes que van signar els estatuts de la fundació de la CUP l’any 1986. ‘Nosaltres, a Arbúcies, i el nucli de Sant Pere de Ribes i alguns altres, som la proto-CUP’, diu rialler. Soler fou batlle d’Arbúcies del 1979 al 2003.  I des d’aquest poble va impulsar el primer referèndum que s’ha fet a l’estat espanyol, fa més de vint anys, sobre un afer local. Marxista de formació, i forner de professió, el senyor Jaume Soler també és fundador de l’Assemblea Nacional Catalana, on actualment és molt actiu. VilaWeb ha volgut entrevistar una de les persones que van ajudar a fundar la CUP, ara que la formació viu un debat creixent sobre què caldria fer per a desencallar la investidura del president de la Generalitat. En aquesta entrevista, feta a tocar del parlament català, pren posició sense embuts.

—Podríeu  valorar l’article de David Fernàndez en què demana dos vots per a Mas?
—És un exercici d’utopia pragmàtica. Un article en què queda molt clar que no es poden rebutjar els objectius finals que té la CUP. I analitza –des d’un punt de vista estrictament marxista de l’anàlisi de la realitat– que hi ha unes circumstàncies que hem d’aprofitar. Jugar el partit, en diu. Hem d’agafar aquest tren, o no hem d’agafar aquest tren, que deia Lenin. Ell ho deia en un altre moment i per derrotar Karenski, cert, però la filosofia l’aplico i trasllado aquí.

—Donaríeu els dos vots com proposa ell?
A mi m’agradaria, si pogués aconsellar i decidir, cosa que no faig, un pacte que garantís la governabilitat. Perquè no només és resoldre l’entrebanc actual, imprescindible, sobre la presidència. No pot ser una solució d’emergència i hem de mirar per la governabilitat a divuits mesos. O a sis. Aquí hi veig gent, i de totes tres forces polítiques, que continua jugant a l’autonomisme. Als jocs de les estructures velles, partidàries. Aquí ens trobem en una situació de transitorietat. Necessitem un govern provisional i aquesta excepcionalitat em sembla que hi ha gent que no té sensibilitat per a entendre-la.

—Vós que vau ser un dels que la vau ajudar a fundar, què pot passar ara dins la CUP?
No ho sé. Jo et diré el que n’espero. N’espero la responsabilitat del moment històric, del paper de la CUP i de la consciència de tots els militants. Crec que la CUP és imprescindible. Posats a fer demagògia, es pot fer la independència sense Convergència? No. Però la CUP és tan necessària com aquesta altra força. I nosaltres diem: alerta, Convergència, perquè si CDC no està per la independència, doncs potser us passarem per sobre. S’ha demostrat que la CUP ha estat determinant als pactes del 9-N. Aquest sentit de la responsabilitat i d’apoderament que ha de tenir un militant o dirigent, pensi o no pensi com en David, em fa veure que la CUP continuarà essent una eina íntegra. És a dir, sense divisions, i útil al procés.

—Endavant. Situi’m. Ara he llegit que la majoria de membres d’Endavant no ho són, de la CUP. Altres, sí. Quin paper hi fa, aquesta organització?
—Tinc la impressió que a l’entorn d’allò que ha representat la CUP hi ha gent que ha necessitat un espai organitzat i amb sigles. Gent que han considerat que la CUP era un bon element i hi ha entrat. No és gens dolent. Jo demanaria a aquesta gent que si són voluntàriament a la CUP vegin que la CUP té un component revolucionari, però Jaume Solerrevolucionari independentista. I això no es pot separar en dos nivells desiguals. L’any 1968 la creació del PSAN conjumina els dos aspectes: la lluita social i la lluita nacional. Si això era veritat l’any 1968, imagina’t ara, en un procés en què les masses, de manera transversal, han assumit la independència com a motor de canvi. Ara no pot arribar algú que ignori aquesta realitat. I menys que la ignori des de dins. Em sembla una mica absurd. Espero que acabin assumint aquesta realitat: sense independència no hi ha revolució. Paraules de Titot.

—Pensant en JxSí i la CUP i el mite de Salomó: al final la part que cedeix és la part que estima la criatura.
—No m’ho vull mirar com un combat de guanyadors i vençuts. No es tracta d’això. I crec que els 72 diputats s’haurien d’oblidar de les sigles. Jo m’adreço als 72 amb noms i cognoms. S’ha de mirar que les coses es garanteixin bé, i que ningú hagi de cedir. En Fernàndez va per aquí: nosaltres cedim en aquesta qüestió, que a mi em sembla anecdòtica, i que s’ha sacralitzat excessivament, que és el no a Mas. I que la dreta de Junts pel Sí o, més ben dit, sectors de fora del parlament, aquests militants destacats de CDC que no paren de xerrar, hauran d’assumir això que els fa venir pell de gallina: el pla de xoc.

—Potser a JxSí diuen: ‘No pararem Barcelona World. Som 62 i vosaltres, mocosos, a complir.’ Això podria passar perfectament.
—És una possibilitat. Però hipotètica. Tenim temps i mecanismes per a evitar que això passi. Segon, qui pensa així des de la dreta s’oblida que estem en una posició de ruptura. I que el que construirem per aproximació és una república catalana amb unes bases totalment diferents. Que toquin de peus a terra, també. El ‘tempo’ va a favor d’altres posicions.

 El no a Mas s'ha sacralitzat excessivament. A mi em sembla anecdòtic

—Us trobareu joves de la CUP a Arbúcies que us diran: donar els vots a Mas és la nostra mort. El desastre.
—No. A Arbúcies va haver-hi una assemblea, i no. Veuen que és del tot imprescindible. Entenc que la majoria del jovent de la CUP és prou capacitada políticament. Ho són. Són d’un grau de formació que ja voldria tenir jo. Jo no he passat del batxillerat, i sóc forner d’ofici. Reconec que la seva formació acadèmica és superior a la nostra generació. L’edat, però, si compartim el model, no hauria de significar cap contradicció. Altra cosa és que per capelletes sectàries, dels joves o dels vells, sigui un factor determinat. Però si el futur és socialisme, independència i Països Catalans, cap problema. Quina pot ser la diferència? La diferència tàctica. I el ‘tempo’. Però això, en termes d’anàlisi marxista, no hauria de representar cap problema. Divergim del ‘tempo’, però si els objectius són els mateixos, no ens podem barallar.

—Com passem del 48% d’ara, a la majoria folgada que ha de votar sí a la constitució?
—Posant davant la gent, pensi com pensi, i hagi votat la sigla que hagi votat, negre sobre blanc, el dibuix del país: la constitució. Davant d’això les sigles quedaran minoritzades. Per exemple, Podem. La gent que ha votat Podem, o Catalunya Sí que es Pot, davant d’una constitució progressista, que recull els drets laborals, molt més moderna i democràtica, o la revocació de càrrecs, votaran que no? El ciutadà és més intel·ligent que no ens pensem.

—El ciutadà, potser. Colau, encara. Coscubiela, no ho sé…
—Coscubiela, el conec. I és un dels polítics cremats. I s’ha cremat ell mateix. No per l’opció que ha pres, sinó per l’actitud de revengisme quan li ha sortit malament la jugada de salvar ICV. Aquest no és el Coscubiela que vaig conèixer a Chiapas, al metro i en taules rodones. Era una persona molt més racional. Ara el fa parlar el despit. I parla gairebé amb odi. Per mi, si hi ha ningú cremat, és ell. Difícilment repetirà en cap càrrec, ni tan sols per voluntat popular. No serà un actor en el futur.

Jaume Soler02

—I Ada Colau, és clau per a ampliar les majories?
—M’atreveixo a dir que Colau no és decisiva. Són decisius els sectors socials que han optat per una fórmula tan innovadora, i per mi tan fràgil, com la que ella representa. Això sí. Però ho veig fràgil: sense la Colau, la meitat de l’estructura desapareix. Perquè tothom reconeix que el seu paper personal és determinant. Per tant, són els votants que s’han de treure de l’anècdota barcelonina, i posar-los en el marc de decidir si volem un país amb els valors que Colau en part defensa, o no. A mi la lògica em diu que el seu votant ho farà. Si en època de l’autonomisme, sobretot en ciutats mitjanes, com Sabadell, la gent votava PSUC a l’ajuntament, CiU a les catalanes i socialistes a les espanyoles, es demostra que el vot fidel i ideològic és una cosa de la República, però no d’ara. L’independentisme ha de créixer, des del meu punt de vista, cap a l’esquerra, perquè a la dreta ja hem aconseguit tot el que podíem.

—Imagineu-vos per un moment que no hi ha acord.
—És un supòsit que rebutjo. De tota manera hem de ser pragmàtics. Pot passar. I aleshores hem de preveure que farem eleccions. Inevitablement. Doncs aleshores hi ha tot un sector de forces polítiques i persones que queden desautoritzades absolutament perquè no han complert el seu compromís. I l’única perspectiva, la menys dolenta, per tal de no deixar aquest procés gairebé mort, és que la societat civil faci un pas endavant i prengui la iniciativa. Si la gent es crema, s’han de buscar nous actors. I l’actor imprescindible és la societat civil i organitzada. Aquí hem sacralitzat la democràcia per representació, per delegació, i sembla que el que s’equivoca es pot equivocar tota la vida i pot continuar tenint votants. No, perdona, això no funciona així. Ara, arribar aquí voldria dir que s’ha demostrat, i no m’ho vull creure, que ni la fórmula de la llista pretesament unitària ni la de les dues llistes no han estat capaces de donar el mandat popular que tenen: ruptura i república catalana. Les eleccions no són l’escenari que m’agrada. Ni el que voldria impulsar. Però ja que m’ho preguntes, doncs si fem eleccions els actors s’haurien de canviar tots.

—I que l’ANC es presenti a les eleccions de març?
—No sola, ni podria convertir-se en un partit polític. És un error i ho prohibeixen els estatuts. Però impulsar-ho, sí.

—Suposem-ho al revés. Es posen d’acord. Aleshores l’estat intentarà que la població es giri contra els seus governants. Com ho frena?
—A L’ANC considerem imprescindible una campanya molt senzilla, i no prevista al full de ruta. Fer una campanya divulgativa del Llibre Blanc (pdf). Perquè el Llibre Blanc et diu: quan ens tanquin l’aixeta de l’aigua per aquí, nosaltres l’obrirem per allà. Hem fet proves a Caldes, i això genera una seguretat i una confiança brutal. Brutal. I l’altra és el procés constituent. Veure que hi participes i que construeixes el futur. Això et dóna forces en els sectors populars per resistir les contradiccions que vindran.

 Lenin deia que les revolucions democràtiques fetes per la burgesia i contra els imperis eren un instrument útil per a arribar a la revolució social

—Treure por. Hi estic d’acord. Però també posar-hi valentia. Potser haurem de tallar l’AP-7 quatre dies seguits.
—Evidentment. Una cosa que hem demanat a l’ANC és que s’activi una comissió que no ha funcionat mai, que és la comissió de la desobediència. I ha d’anar per aquí. És clar que sí. No podem demanar herois. Però si massa organitzada. Vagues, per exemple. O paralitzar el carrer com dius, que tampoc no necessites gaire gent. El nostre repte és superior als processos d’alliberament que hi ha hagut en alguns altres llocs amb la lluita armada. Ells ho tenen definit i clar: has de matar més que l’altre. Aquí no. Aquí fem una cosa que pràcticament no s’ha fet a Europa aquests darrers temps: una revolució democràtica, pacífica i sense una gota de sang. I per tant aquests mecanismes de plantar-nos són imprescindibles. Si no trenquem l’ou, la truita no la farem mai. S’ha de trencar l’ou.

—No ens deixaran treure diners del caixer automàtic.
—No passarà. Perquè els bancs són privats i amb interessos més generals que els del Rajoy. El que faran és escanyar la Generalitat. I voldran que els metges facin vaga, que els farmacèutics facin vaga. Girar-los en contra. Això buscaran. Però això ja s’ha previst: el Llibre Blanc ho explica. Hem de ser valents per a afrontar l’embat. I per a fer-ho, abans hem de fer el pas i desencallar. I per això ens hem d’empassar algun galàpet. I no poso nom al galàpet que ens hem d’empassar, perquè tothom el sap. Hem d’anar a la ruptura. I com a esquerra revolucionària, hem d’anar-hi per influir-hi, i exigir que el que se signa no sigui lletra morta.

—Noto que us agrada més parlar d’aquest procés de ruptura, que no dels acords i disputes entre Junts pel Sí i la CUP.
—Ho vaig dir l’altre dia a la televisió. No vull ofendre ningú, però si en Josep Pla fos aquí diria: això són collonades. Què collons discutim, aquí? Perdoneu, jo no sóc opinador professional, però crec que el fet important és la ruptura i el futur.

—No sé qui em va dir: s’ha de llegir Maurín. Agafar la burgesia, utilitzar-los per arribar a la fita, i un cop allà, batre’ls.
—Aquesta anàlisi correspon als anys trenta i jo te’n diré una altra del 1917. Lenin. Lenin deia: ‘Les revolucions democràtiques fetes per la burgesia i contra els imperis eren un instrument útil per a arribar a la revolució social.’ Això és escrit per Lenin. Quina és la condició? Que el moviment revolucionari ha de ser-hi, incidir. A Alemanya, als anys d’abans de la revolució, molts eren endogàmics. Creaven un món paral·lel que els obligava a estar al parlament i a pactar. I deien que això no fa per nosaltres. És clar, l’equip rival ho aprofitava i feia el que volia. I Lenin deia: no, no. Nosaltres al parlament, per denunciar. Res d’obtenir prebendes ni diners per al partit, ni per a crear casals del poble. Res de voler crear un món paral·lel fins que fos majoritari. Això és antimarxista! És una visió que desconeix que hi ha una superstructura ideològica i cultural que acaba dominant i controlant el procés. La burgesia en sap molt. La burgesia va saber superar l’antic règim. Passa que va posar la propietat privada, i a creure tots. I instauren una forma democràtica d’esclavatge que és l’assalariat. Si algú vol estar al 1917, m’hi apunto. Però que llegeixen bé els textos i els clàssics. Abans de morir Lenin va blasmar tota la política de la Unió Soviètica en referència als pobles. La va criticar a matar. El predomini russòfon sobre la resta de pobles de l’URSS. Això no era el que nosaltres predicàvem. Si algú vol anar al 1917, que hi vagi. Però que vagi a les fonts. Andreu Nin té aquell llibre dels anys trenta,’ Revolució social i alliberament nacional’, que recull totes les tesis leninistes sobre la qüestió nacional. Un llibre valuosíssim encara ara.

—Any 2015. Conec joves que es reuneixen per llegir Marx. Per què passa?
—El senyor Warren Buffet, el multimilionari nord-americà, té aquella frase: ‘No hi ha lluita de classes. Hi ha guerra de classes. I la guerra la guanya la meva classe.’ Que un paio com aquest apliqui aquest concepte, un concepte negat durant dècades, perquè aquí no hi havia classes, i encara menys guerra…. doncs, ha! Deu fer set o deu anys un informe als Estats Units es feia la mateixa pregunta: per què s’estudia tant Marx? Doncs perquè deia veritats com temples sobre el capitalisme, ves què. Hi ha una guerra de classes i la van guanyant ells. Això és així. I alguns ho neguen. Fins i tot companys de la CUP: ara farem la revolució! Com vols fer-la amb les condicions que tenim? La revolució social ha de ser mundial, i nosaltres, amb un estat, podrem contribuir-hi més que no pas ara, amb el voluntarisme. I menys clavats en una trinxera sense sortir-ne. I això vol dir el que en David en diu ‘trepitjar fang’. Passa que en David té molts bons modals. Nois de ciutat. Trepitjar fang? Trepitjar merda! A tot arreu fer política vol dir això: trepitjar merda. Embrutar-se les mans. I assumir les contradiccions per a superar-les, no per a paralitzar-te.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.