04.09.2025 - 20:07
Era un nom habitual a les travesses internes, fins al punt que també l’havien situat en la cursa per a la candidatura de Junts a l’Ajuntament de Barcelona en les pròximes municipals. Però Jaume Giró deixa l’escó al Parlament de Catalunya i les responsabilitats a l’executiva del partit com el candidat que mai no va poder ser. Pragmàtic entre els pragmàtics, preferit pels convergents clàssics que s’han mantingut a Junts, va abanderar una via pactista que volia situar el partit al tauler institucional encara que això pogués semblar que contradeia les aspiracions independentistes de la majoria de les bases i Carles Puigdemont mateix.
Giró era a l’altre extrem de l’estratègia del president a l’exili. No ho va amagar mai dins la direcció. Ho feia saber amb formes suaus i una intel·ligència reconeguda per companys de partit, també en la distància política. Giró era fora del nucli d’estricta confiança de Puigdemont en una organització que no avança mai accions ni projecta esdeveniments fins que el seu president fa el primer pas. Potser l’ex-conseller d’Economia hauria pogut tenir un futur polític diferent en un Junts sense Puigdemont, en un partit més semblant a l’antiga Convergència. Però difícilment amb el president a l’exili al comandament i abanderant una tàctica que circumscriu els pactes polítics a Madrid i prova de projectar una manera de negociar amb el govern espanyol que no aparca les tensions i vol mantenir viva la promesa de la independència.
El 2022, com a conseller d’Economia, va aconseguir que s’aprovés l’únic pressupost dins el termini i en la forma escaient d’aquests darrers quinze anys. Aquell mateix any es va mostrar contrari a sortir del govern de Pere Aragonès. Giró va abanderar la rebel·lió de consellers que pensaven diferent de Puigdemont i consideraven que una decisió així portaria més inconvenients que no pas avantatges. Deia que sortir-ne complicaria el camí cap a la independència, que si ja de dins era difícil, de fora seria impossible, però va perdre el torcebraç. Pretenia que Junts fos un partit de govern i institucional, amb presència a tot arreu on fos possible, també tancant acords amb els socialistes. La tesi era la següent. Mentre la independència no fos immediata, calia treballar a les institucions per millorar les condicions de l’autogovern, especialment les que tenen a veure amb el sistema de finançament i el dèficit fiscal.
Per alguns predicava un retorn a l’autonomisme en un partit que no és la Convergència d’Artur Mas ni David Madí. Però, a Giró, aquests sectors el presentaven com el potencial dirigent d’una formació assenyada que tornés a caminar pels viaranys del poder en una quotidianitat política tranquil·la, que induïa a pressuposar que la majoria electoral havia aparcat l’esperança d’una independència amb data al calendari. En la jove història de Junts, no sempre ha estat clar que Puigdemont continuaria fent política amb les dificultats de l’exili, i era aleshores quan el seu nom sortia a la palestra com una alternativa que no es va arribar a formalitzar mai. Giró feia territori: mantenia el contacte amb seccions locals i agrupacions comarcals com un perfecte coneixedor dels equilibris i funcionaments interns.
Giró va néixer a Badalona el 1964 i s’ha projectat com un home forjat amb la cultura de l’esforç i la meritocràcia. Va fer el salt a la política el 2021 per convertir-se en conseller d’Economia com un compromís amb el país. “Abans que una professió, jo veig la política com una vocació, una autèntica vocació. No concebo un honor i una dignitat més gran que poder dedicar-me a servir el país que estimo”, va dir. No tenia llavors cap necessitat professional de fer el pas. Havia fundat la consultoria Giró Consultants i editava The New Barcelona Post. Fins el desembre del 2019 havia estat director general de la Fundació la Caixa i membre del comitè d’inversions de Critèria. Va dirigir i implantar el pla estratègic 2016-2019 de la fundació i es va mostrar contrari al canvi de seu durant el procés d’independència. En els darrers trenta anys havia format part dels comitès de direcció de Catalana de Gas, Gas Natural, Petrocat, la Caixa, Repsol i Petronor. Va arribar al món de l’empresa després d’exercir un temps de periodista. És llicenciat en ciències de la informació per la Universitat de Navarra i en administració i direcció d’empreses per ESADE. També s’havia implicat en la societat civil i cultural. Va ser vice-president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País i president del Consell de Mecenatge del Gran Teatre del Liceu.
Giró, fet a si mateix, es va anar obrint camí en els cercles del poder malgrat no pertànyer a cap gran família de Barcelona. En un vídeo que va penjar a Instagram, explica que es va traslladar a la capital amb la seva dona el juliol del 1990, en un pis de lloguer al carrer de Llagostera, a Sant Martí. Es va endur a la nova casa el seu avi, que llavors vivia amb els seus pares. L’èxit que li reservava el destí en l’àmbit professional no el va acompanyar en moments clau que n’haurien pogut canviar l’horitzó polític.
El 2023 va optar per provar de ser el candidat a les darreres eleccions espanyoles i, quan Pedro Sánchez va avançar-les, ja li ho havia comunicat a Puigdemont. Però el president a l’exili tenia llavors una candidata alternativa i no ho va amagar: va fer una aposta interna i pública per Míriam Nogueras, que ja era la cap de files de Junts al congrés espanyol i que ara s’ha convertit en una de les dirigents més pròximes a ell. Giró es va retirar de la cursa després de parlar-ne amb Puigdemont i el secretari general, Jordi Turull, i van evitar així unes primàries que s’encavalcaven amb la constitució dels ajuntaments després de les eleccions municipals. De fet, Giró també va explicar que li havien proposat de ser el candidat a Barcelona però que ho havia refusat.
En el darrer congrés de Junts, Giró va assumir les responsabilitats de Fiscalitat Justa i Economia Productiva en l’executiva com a vocal. I una mica abans, en les darreres eleccions al parlament, va anar en l’onzè lloc de la llista per Barcelona. Mentrestant, uns altres dirigents entraven formalment en el nucli més pròxim a Puigdemont i se situaven en millors posicions en l’executiva, com ara Antoni Castellà. Turull es consolidava com la mà dreta del president a l’exili en la Secretaria General del partit i s’allunyava definitivament dels vells sectors convergents. El present i la nova composició del partit era clara. Giró presidia la Comissió d’Empresa al parlament però la cúpula havia emès un missatge nítid. Castellà es va convertir en el portaveu de Junts a la Comissió d’Economia i en el portaveu habitual a l’hemicicle en els debats econòmics.
Giró no és un home dels que perden el temps. “Tinc la sensació que la meva aportació no es correspon plenament amb l’exigència i la implicació que jo mateix m’imposo a la vida”, ha afirmat en el comunicat en què ha anunciat la seva renúncia a l’escó i al càrrec a l’executiva. És una decisió que no ha sorprès Junts internament. Però al mateix temps sempre costa de creure la retirada d’un animal polític perquè, en política, mai se sap.
