Jaume Gabriel, en una imatge d'arxiu (Foto: JG)

El 12 de març de 2020 es va decretar el tancament d’Igualada i la conca d’Òdena per evitar que la pandèmia de covid s’escampés. Avui, doncs, fa un any exacte d’aquell tancament. Una persona que el va viure a primera línia és Jaume Gabriel, de cinquanta-un any, que dirigeix la Funerària Anoia, juntament amb el seu germà gran, Joan. Els germans Gabriel porten un negoci familiar que va començar el pare, ja difunt, que a catorze anys era mosso de la Funerària Santa Maria i que va acabar fundant la seva. VilaWeb ha parlat telefònicament amb el senyor Gabriel per entendre millor els canvis radicals que es van viure aquells dies. Els funeraris com ells, per exemple, eren els únics que podien dir adeu als difunts, prohibides com eren les cerimònies. Van ser uns dies durs que avui arriben a un any.

“Funerari, sou? Buf, quina feina!” Segur que us ho diuen.
—Potser grinyola dir-ho, però jo n’estic encantat. Encantat des del vessant més humà. En el nostre cas la sensibilitat, el respecte, l’empatia, són valors sense els quals no podríem fer aquesta feina. I més quan cada dia tractes amb la mort. Cada família viu la mort de manera única. La meva feina? Jo n’estic encantat, encara que sé que és una feina malvista per molta gent.

Avui fa un any del confinament d’Igualada i la conca d’Òdena. Quantes persones es morien, ho recordeu?
—Aquí a Igualada abans de la pandèmia la xifra habitual era de dues defuncions cada dia. La mitjana és de 2,5. Des del dia 12, 13 de març fins al 30 d’abril, parlo d’un mes i mig, vam passar a tenir dotze defuncions cada dia. Amb una mitjana d’edat de vuitanta-tres anys. I amb pics sostinguts de quatre i cinc dies que arribàvem a divuit defuncions el dia. Vam passar de tenir dos morts el dia a divuit. No sé si per sort, o desgràcia, com que la conca va quedar confinada, ens va fer espavilar. Vam reaccionar. Nosaltres som 12 treballadors, i vam fer dos grups estancs. Un treballava quinze dies mentre l’altre s’estava a casa. Després, canviaven. I això permetia que si algun treballador es contagiava, algú de l’equip que descansava el substituís. Per sort no va passar. Vam fer totes les guàrdies. Quina va ser la sort, a diferència d’avui en dia? Que el govern va decidir que la pauta que diu que els difunts s’han d’enterrar al cap de vint-i-quatre hores, doncs aquesta llei la van trencar. Jo podia enterrar o incinerar al cap de dues hores, si volia. Evidentment, parlant-ne primer amb la família, i sempre amb la seva conformitat. Això va ajudar a l’acceleració.

I per què la llei diu que s’ha d’esperar vint-i-quatre hores abans d’enterrar o incinerar algú?
—És per llei. Simplement.

En sabeu el motiu?
—Deu ser perquè històricament, anys enrere, es parla que hi havia persones que estaven mortes vuit hores, i al final no eren mortes. Tornaven a viure. Avui dia això és impossible. T’ho explicaria més bruscament, però no cal: quan treballes amb una persona difunta, bàsicament el que fas és tancar orificis. Si tanques orificis…

Aquells dies la gent no va poder dir adeu als morts. Com ho vau gestionar?
—Aquí a Igualada les famílies ens coneixem, i fas aquell somriure, aquella encaixada de mans, aquell cop a l’espatlla, aquell canvi de mirades. Tot això va desaparèixer. Imagina’t que un dia et truquin cinc, sis, nou fins a divuit famílies que en trenta segons els expliques: escolteu-me, no podreu venir al tanatori, per tant la tramitació la farem via WhatsApp. I així ho vam fer: obríem una finestra al xat, on els dèiem si volien enterrament o incineració, escollien el fèretre, ens donaven el títol de nínxol, a quin cementiri calia anar. I tot quedava com a document escrit. Durant la pandèmia qualsevol cerimònia, sepultura, incineració, molts cops es feia sense la família. Els familiars érem nosaltres i estàvem amb ell fins al darrer moment. Si volien, l’hi posàvem un dibuix damunt la caixa, o una flor, o fèiem sonar una cançó perquè se sentís. I de tot plegat en fèiem un minireportatge: ho enregistràvem, o fèiem fotografies i ho passàvem a la família, via WhatsApp. WhatsApp que mesos després encara es feia servir.

—Què voleu dir?
—Escolta, ens preguntaven, el meu pare on és? Doncs en un despatx, on guardem totes les urnes. Quan acabi el confinament us trucarem, i els podreu venir a buscar. I efectivament, quan va acabar el confinament vam trucar els familiars perquè els vinguessin a buscar. I en aquell moment la família començava el segon dol. El primer dol va ser la impotència de veure que es moria el familiar i no hi podies fer res. I el segon era quan havia passat un mes, i anaves a buscar unes cendres, i decidies fer una celebració. Un comiat. O el que fos. I entràvem en un altre dol. De fet, un any després, encara ara algú ens fa preguntes per la finestra oberta del WhatsApp.

Vau fer cerimònies en què els familiars intervenien des del WhatsApp fent una cançó, o parlant durant la cerimònia?
—Si les defuncions no eren de covid, podia venir un familiar que no el tingués, i ell podia anar al peu del cementiri. Recordo un cas, que un familiar va arribar amb un telèfon. I un altre familiar des de casa va tocar amb una viola, o violí, una peça, que sonava pel telèfon.

Quins altres casos recordeu?
—Recordo una noia que em va trucar un dia. Se m’ha mort l’àvia. I l’endemà em torna a trucar. Se m’ha mort l’altra. Ens va demanar que fossin incinerades al mateix temps. I així vam fer-ho, amb les fotos pertinents. I aquí vam fer un muntatge, de com entraven els dos fèretres al forn incinerador juntes.

Voleu afegir res més sobre els dies del tancament de la conca?
—Doncs que si bé és cert que tot això que t’he explicat sobre què va passar aquell mes i mig és molt dramàtic, he de dir que les guerres i les batalles, al final les comptes per defuncions. Per morts. I a mi les morts se’m van acabar el primer de maig. La covid continua fent la seva mala vida, els sanitaris són a primera línia defensant-se com poden, però com a funerari et dic que des del dia primer de maig de 2020 les defuncions són les normals, o per sota de les normals. Nosaltres aquesta guerra la vam acabar a començament del mes de maig.

Des que el vostre pare era mosso de funerària, a catorze anys, fins avui, quins canvis han viscut les funeràries?
—Moltíssims. Pensa que el meu pare era fuster, que la majoria de funeràries petites començaven sent fusters, i després funeraris. De petit recordo que el pare rebia unes caixes verges, per envernissar, se les carregava a l’espatlla, i anava de l’una plaça a l’altra plaça, on les envernissava en unes taules de fusta, que encara guardem com a record. Les envernissava, hi posava el Crist, les clavava, hi posava els detalls, grapava la cel·lofana i a l’interior de la caixa, la blonda. Avui dia les caixes ja vénen fabricades. Les reculls, les poses al magatzem i l’única cosa que has de fer és treure-hi la pols. El meu pare era un senyor que sempre havia tingut carnet de conduir. Doncs no li calia, que ell anava a peu als domicilis, perquè la gent abans es moria a casa, feia el tràmit dins el domicili, i seia a la taula del menjador a parlar amb la família in situ. Portaven el difunt en una sala de vetlla de l’Hospital d’Igualada que era un espai de 3 metres per 3 metres. Una cosa molt petita. El gran canvi és el tanatori, que ha promogut el meu germà. A Igualada va ser el 2001. És quan jo hi entro. I per molt rocambolesc que sembli, el tanatori és un punt de trobada, punt de trobada potser amb familiars que fa anys que no has vist. I una cosa és haver de rebre gent a casa perquè s’ha mort l’avi, i tots a córrer a arreglar la casa, i una altra és anar al tanatori, a la sala de vetlla. El tanatori és un canvi abismal. I ara des de fa quatre anys, també tenim crematori.

Quin tant per cent es crema?
—Ara mateix gairebé un 50%. Jo mateix no penso a donar sepultura. Penso a cremar-me, i aquí s’acaba la història. Anar dins un nínxol, no cal. Guaita, cendres, i que em fotin on vulguin. I cada cop més la gent és d’aquest pensar. Si els crematoris són accessibles, i situats dins les ciutats, la gent ho tria cada cop més. Abans, que havies d’anar a Roques Blanques, era una altra cosa. Però ara, gairebé estem al 50%.

Abans de la pandèmia, quines situacions us xoquen de la vostra feina?
—Que se’t mori un fill, d’accident, i de cop. És una cosa brutal veure les famílies destrossades, trencades, amb aquella impotència de la mort. Una mort que mai ningú no desitja.

Per què els taüts són blancs, quan els morts són joves?
—No necessàriament. Però sí que és cert que nosaltres comprem taüts que no són ben bé blancs, són una melamina clareta, beix, perquè s’entén que a un jove enterrar-lo en un taüt fosc, fa com més mort. Recordo un cas en concret que una família va voler pintar el taüt on anava la mare amb flors i dibuixos. Com et deia, cada família viu la mort de manera única. Alguna gent que ens ha demanat que la mare anés dins la caixa com el darrer dia que va anar a la perruqueria. I has de buscar una perruquera perquè l’intentin pentinar com el darrer dia. Perquè la part de tanatoestètica també la fem nosaltres.

L’objectiu és que semblin vius?
—No. Quan una persona és difunta, és difunta i aquí s’acaba. Hi ha famílies que no els volen veure, un cop morts. Jo sempre els dic, escolteu-me, és molt diferent veure l’avi mort al llit de l’hospital que dins una caixa. A l’hospital el difunt és tot blanc, i potser sense dentadura. A la funerària el vestim, l’arreglem. L’aparença que es busca és de relaxament. Ja sé que em diràs: relaxament? Però si és mort! Ja ho sé, que és mort. Però aquella cara de patiment que tenia a l’hospital (perquè en els últims moments tenen cara de patiment) quan arriben a la funerària i els arreglen una miqueta, la cara de patiment desapareix. Per això sempre diem a la família que se’l mirin. I després, si volen tapar la caixa, es tapa. No passa res. Però veure que, pobre, ara que està mort, la seva cara de patiment ha desaparegut. És una cara relaxada. De mort, diràs. Ja ho sé. Però relaxada.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.