19.07.2021 - 21:50
|
Actualització: 19.07.2021 - 23:12
“Escolteu com comença un conte de bona manera, amb un argument plaent i verídic, ple de lliçons i de cavalleria, d’ardiment i de cortesia, de proeses i d’aventures, extraordinàries, extremes i tremendes, amb assalts, encontres i batalles, perquè, si voleu, us en diré tot allò que n’he sentit dir i en sé. Digueu-me, però, què voldreu fer si us el recito: si m’escoltareu i estareu atents, car hom no ha de comprar ni vendre, ni posar-se a xiuxiuejar amb un altre quan sent explicar bones històries, perquè quan no s’escolten com cal, qui les explica les pot donar per perdudes, i em sembla que tampoc no serveixen de gaire als qui les senten, si no les escolten dins del cor quan davallen per les orelles; perquè això són històries reials, grandioses, magnífiques i autèntiques de la cort del bon rei Artús.”
El paràgraf que heu llegit és al començament de Jaufré, una de les primeres novel·les europees i la primera que es va publicar a la Corona d’Aragó el segle XIII escrita en occità. Tenia com a tema la matèria de Bretanya –és a dir, totes les novel·les que tenien com a protagonista el rei Artús o els seus cavallers nobles–, i era anònima. Ara es pot trobar per primera vegada en català gràcies a la traducció del professor Anton Maria Espadaler i a l’edició que n’ha fet l’editorial Barcino, de la Fundació Carulla.
Anton M. Espadaler, doctor en filologia romànica i professor de literatura medieval a la Universitat de Barcelona, hi ha treballat més de vint anys per traduir-ne els gairebé onze mil versos d’aventures i humor. Espadaler, que va traduir de l’occità l’obra Flamenca –que va inspirar la cantant Rosalía per al famós El mal querer–, és l’especialista més gran en Jaufré i ha treballat intensament per mantenir l’estil proper i trepidant de la novel·la en aquesta edició bilingüe que es pot llegir simultàniament en català actual i en l’occità original.
“Aquesta novel·la en vers narra les aventures del jove Jaufré –un dels cavallers més estimats de la Taula Rodona–, principalment les seves lluites contra el feroç Taulat de Rogimon, i acaba amb el casament de l’heroi amb Brunissén, una senyora a qui li costa molt seduir i conquerir. L’acció, que comença al castell de Cardueil, és emmarcada en l’ambient bretó de la cort del rei Artús i es caracteritza pels reeixits episodis de tipus meravellós, l’alta qualitat lírica dels moments sentimentals i una perspectiva humorística i de paròdia de les creacions artúriques de Chrétien de Troyes (1135-1190), singularment el Perceval“, segons que explica el Diccionari de la literatura catalana.
“L’esperit imaginatiu dels dos autors anònims de Jaufré, uns Monty Python avançats al seu temps, la converteixen en una novel·la trepidant i sorprenent que origina el somriure i la complicitat del lector”, diuen els editors de Barcino.
És el catorzè volum de la Biblioteca Barcino, que posa a l’abast del gran públic els clàssics de la literatura catalana antiga i moderna en edicions assequibles i manejables, destinades tant al públic general com als estudiants universitaris. L’edició, bilingüe occità-català, va encapçalada per un prefaci per a tots els públics i es completa amb tot de materials –postfaci, notes, comentaris i bibliografia– que ajuden a comprendre l’obra en el seu context i expliquen les dades més actualitzades que els estudiosos han descobert sobre Jaufré. La presentació oficial d’aquesta joia de la literatura europea es farà a la Setmana del Llibre en Català, però ja és a les llibreries.
Una de les gràcies principals de Jaufré és l’autoria anònima i el fet que estigui dedicat al rei de la Corona d’Aragó. Hi ha moltes sospites que el destinatari sigui el rei Jaume I el Conqueridor, però també podria ser que fos per al seu pare, Pere el Catòlic. A més, és l’únic romanç de temàtica artúrica escrit en occità.
Jaufré segons la tradició artúrica
Qui era aquest Jaufré segons la tradició artúrica? Jaufré, conegut també com a Sir Griflet, és un dels cavallers de la Taula Rodona d’Artús i cosí de Sir Lucan i Sir Bedivere. Apareix en moltes de les obres de la matèria de Bretanya i se’l veu sovint com un dels principals consellers d’Artús. En una de les versions, és un dels pocs supervivents de la batalla de Camlann –la darrera i definitiva entre Artús i sir Mordred en què moren tots dos–, i és el cavaller a qui Artús designa per retornar l’espasa mítica Excalibur a la Dama del Llac.
En canvi, Thomas Malory, al llibre La mort d’Artús, fa que Jaufré mori assassinat abans de la batalla mentre defensa la reina Ginebra. Tot i això, la primera versió del mite és la més estesa. Per tant, després de totes les aventures que narra la novel·la que ara es publica, Jaufré torna a la cort d’Artús, i es converteix en un dels servents més fidels del rei i recorda que abans de ser ordenat cavaller ja n’havia estat escuder.
Jaufré apareix com a personatge en tres de les novel·les de Chrétien de Troyes pel cap baix i en almenys sis romanços més com a personatge secundari, tot i que té el moment de glòria en la mort d’Artús, quan el porta ferit fins a la Capella Negra, on rep l’encàrrec del rei de tornar Excalibur a la Dama del Llac.
Es considerava un personatge menor dins el cicle artúric perquè no tenia cap novel·la pròpia. Era un dels cavallers més estimats i propers del rei i possiblement un dels consellers més importants, però no mereixia una aventura per si sol. Aquesta novel·la és tan important en la construcció de l’univers artúric perquè permet veure i viure les aventures del seu conseller principal i estimar-ne la vàlua.
Obertura i final de tota una època i tradició
La recuperació de Jaufré en català és una molt bona notícia perquè permet d’acabar de traçar una perspectiva del conjunt de la literatura medieval a casa nostra. Si agafem aquesta obra com a fundacional en el camp de la ficció, hauríem de tancar el cicle amb el Tirant lo blanc, de Joanot Martorell, que podem llegir en català actual gràcies a la versió de Màrius Serra. Entremig hi hauria les quatre grans cròniques –encara que no siguin de ficció–, el Llibre d’Evast e Aloma e Blanquerna son fill, de Ramon Llull, que explica una vida a l’edat mitjana molt més realista que no pas la dels llibres de cavalleries, i el Curial e Güelfa.
El petit conte La faula, de Guillem de Torroella, escrit el 1370, mereix un esment a part. S’assembla a Jaufré tant per la matèria de Bretanya –el protagonista puja sobre una balena a una cala de Mallorca per anar a l’illa d’Avalon, on coneix el rei Artús– com en la composició en occità, atès que Torroell va escriure’l en un occità molt catalanitzat i hi va incorporar el francès en algun fragment.
Podem concloure que Jaufré obre una època d’esplendor per a la novel·la medieval feta des de la Corona d’Aragó que culmina amb el Tirant i que té alguns dels monuments literaris més importants d’Europa en aquella època.