Jaione Jauregi: “Jo no sóc cap terrorista, jo sóc una cuinera”

Jaione Jauregi és una activista basca que es va haver d’exiliar de jove: primer va passar pel País Basc del Nord, després va treballar de cuinera a Mèxic i, més tard, es va instal·lar a Bèlgica. El 2020 va ser extradida a l’estat espanyol i va passar tres anys empresonada a Alcalá Meco, un empresonament que fou considerat una revenja executada obsessivament contra ella per l’estat espanyol. Ara viu lliure a Lezo (Guipúscoa), on ha parlat per a Berria.

—Com recordeu la vostra infantesa?
—Lezo era un poble molt petit. A casa parlàvem en basc, i jo anava a una ikastola clandestina. Era en un garatge: la mestra, la senyoreta Manoli, ens hi feia classe, i allí vaig aprendre a escriure i a cantar en basc. Després, a vuit anys, ja no hi vaig poder continuar i ens van obligar a passar a les altres escoles. És clar, a l’escola franquista, que anomenàvem l’escuela nacional. Allà m’hi donaven bones clatellades.

—Per què?
—Jo tenia bona lletra, però feia faltes. Per exemple, en un dictat hi escrivia “txokolate” amb t, x i k i per això em donaven uns cops terribles. Tots els de la meva edat vam passar d’aquella ikastola clandestina a l’escola franquista. I aleshores què fèiem? Doncs començàvem a barrejar paraules en castellà quan parlàvem en basc entre nosaltres. I el meu pare, quan ho sentia, em feia unes bones repassades també. O sigui, que doble càstig. Ja vaig començar aleshores a ser rebel: recordo que al llibre d’història hi havia una foto gran de Franco i li feia gargots a la cara. Un dia la mestra ho va veure i la meva mare va haver d’anar a l’escola. Li van dir que m’havien de “redreçar”.

—Teniu més records d’aquella època?
—Sí. El pare em donava una capsa de sabates lligada amb uns cordills, i a dins hi havia postals amb la bandera basca, fotos de presos… coses reivindicatives. Jo havia d’anar a recollir diners per les cases i altres llocs i posar-los dins la capsa. Era per a ajudar famílies de presos, sobretot. Tothom lluitava contra el franquisme, érem tots antifranquistes. També vaig ajudar a recollir diners per fer una ikastola: es va muntar una cooperativa, i cada família hi havia de donar una quota mensual. Amb això van aixecar la primera ikastola pre-fabricada de Lezo, a Markesan, amb els diners que va aportar el poble.

—Als darrers anys del franquisme, al vostre entorn ja hi havia consciència política. Com us vàreu implicar en la lluita?
—A casa ens van educar sempre en la idea que cal lluitar per les coses. A poc a poc vaig començar a anar a manifestacions, després a repartir propaganda, a penjar alguna ikurriña… petites accions. Era als anys setanta. També tocava el txistu. Recordo que després de la mort de Franco vam fer un tancament per reclamar amnistia, el 1976, a l’església de la Santa Creu de Lezo. Vam penjar-hi una gran ikurriña al campanar. Després vaig rebre una carta en què em deien que havien decidit de convidar-me a treballar per “l’alliberament del País Basc”… Jo era jove, amb la sang calenta, i vaig dir que sí. Em van donar cita a l’altra banda de la frontera i vaig començar fent feinetes, correus i coses d’aquestes [per a ETA]. Un dia un company va caure i em van venir a cercar… però no em van atrapar.

—I us en vàreu anar al nord…
—Sí, vaig fugir. Era el 1979. A partir d’aleshores, he tingut una vida plena de turbulències.

—Quan vàreu anar a Mèxic?
—Hi vaig anar el 1986, a la Baixa Califòrnia, a la ciutat d’Ensenada. Primer vaig treballar en una galeria d’art. De vegades convidava amics a casa i em deien que cuinava molt bé. Vaig entrar després a treballar en un restaurant d’hotel: hi havia cinc o sis mexicans a la cuina, tots homes, i jo era l’única dona i la que els donava ordres. Eren molt masclistes… Aviat vaig agafar una mica de fama i em van dir que havia d’obrir el meu restaurant. I ho vaig fer: vaig deixar l’hotel i vaig obrir el Kaia. Hi vaig estar quinze anys treballant-hi.

—Com recordeu aquells anys a Mèxic?
—Treballant i treballant sempre. Però he de dir que hi vaig aprendre molt i m’hi trobava a gust. Al cap d’un temps, però, Espanya va començar a demanar a Mèxic que li lliurés els refugiats bascs. Ens feien servir com a moneda de canvi: gent que ja no estava a l’organització i havia refet la seva vida va ser amenaçada. Aleshores vaig decidir que a Europa em sentiria més segura i vaig anar a Bèlgica, a Gant. Vaig aprendre flamenc i vaig treballar en restaurants: primer fent pintxos, després en un de cuina d’alta gamma. Però, al final, el 2013 em van detenir.

—Què va passar?
—Espanya va demanar l’extradició, però Bèlgica em va deixar lliure. Un jutge belga va dir que Espanya no havia d’oblidar mai que havia bombardat Gernika, i que jo era filla d’aquell poble que havia decidit lluitar contra el franquisme. A Espanya es van enfadar moltíssim amb el jutge. Tot i això, vaig passar dinou dies a la presó. Quan em van deixar lliure, el mateix vespre va arribar un fax d’Espanya dient que quedava expulsada de tot Europa, i també tenia prohibicions a Amèrica i a l’Àfrica. Només em quedava marxar a viure a la Lluna! L’advocat em va dir que tot allò era una bestiesa, i que simplement Espanya s’havia enfadat molt. Al cap d’un mes ja tenia papers a Bèlgica i vaig continuar vivint i treballant a Gant.

—ETA va abandonar les armes i després hi va haver el referèndum a Catalunya, com ho vàreu viure?
—El dia del referèndum de Catalunya vaig anar a comprar el diari. D’una banda, em va semblar molt bé que s’hi haguessin unit tots, i de l’altra pensava que ningú no pot negar el dret d’autodeterminació. Simplement, hauria de ser normal fer una votació i preguntar a la gent què vol. Espanya es va ficar de peus a la galleda amb aquella repressió. El Primer d’Octubre Espanya es venia com una democràcia i va mostrar que de democràcia en tenia ben poc. Vaig veure que els catalans tenien una altra manera de lluitar: tàctiques pròpies, diferents. De vegades fins i tot els veig més radicals que nosaltres. Quan alguns polítics catalans van fugir a Bèlgica, van contractar el mateix advocat que jo tenia, Paul Bekaert.

—Entre ells també hi havia el músic Valtonyc.
—Sí, ara viu a Barcelona. Però és increïble que un músic hagi d’exiliar-se per una cançó. A Bèlgica no ho entenien. Per sort, ha pogut tornar.

—I el 2020 què us va passar?
—El 2019 em van avisar que hi havia una ordre europea de detenció contra mi. El jutge de Gant em coneixia i em va deixar lliure dient que jo era una Persona, amb majúscules. Però el 2020 van canviar els jutges i em van acabar extradint.

—Com va ser l’arrest i el trasllat?
—La policia em va detenir i fins i tot van agredir una veïna meva de divuit anys. A mi em van portar a la presó de Gant i després em van enviar sola en un avió militar espanyol fins a Madrid. A Getafe m’esperaven desenes de policies. En arribar a la presó, una policia em va pegar i em va treure les ulleres. Em van lligar tan fort que vaig quedar plena de morats. A l’Audiència espanyola vaig dir clar que jo no sóc cap terrorista, jo sóc una cuinera.

—De què us acusaven?
—De la mort d’un tinent coronel, l’any 1980. Però és que jo ja vivia al nord el 1979. Van portar testimonis que van dir que ni em coneixien. No hi havia cap prova i finalment el cas es va arxivar. Tot i això, vaig passar tres anys a Alcalá Meco.

—I què vàreu fer quan vàreu sortir, finalment?
—Doncs vaig tornar a Lezo per Nadal. Tenia mesures cautelars: no podia tornar a Bèlgica i em van retirar el passaport. Després el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar les mesures i vaig poder tornar a Gant un dia. Però finalment vaig decidir quedar-me a Lezo.

—I com heu trobat el país després de tants anys?
—M’ha decebut veure tanta bogeria pel futbol, això és com un virus! Però Lezo l’he vist molt viu, amb molts joves actius.

—I quant al feminisme?
—Oh!, quan jo era jove el feminisme era molt malvist, també dins l’organització [ETA]: els nois eren molt masclistes. Ara això va millor. Les dones tenen molta consciència.

—I què en penseu de la situació política?
—L’etapa de les armes s’ha acabat i em sembla bé. Ara hi ha molts àmbits de lluita i cal treballar-hi. Moviments com Gure Esku Dago van tenir molta força i després han afluixat. Però sempre és així: onades que pugen i baixen.

—Teniu esperança en el futur del País Basc?
—Sí. Els joves hi posen ganes, i és molt positiu que hi hagi camins diversos. Hi ha molt per fer i molts espais per a la lluita. A Lezo he vist una gran concentració de joves i em va alegrar molt. També veig que l’ajuntament treballa bé i que el poble està ben organitzat.

—Us hi quedareu a viure?
—Sí. Estic tramitant la jubilació. Espanya no me la vol reconèixer; diuen que no hi tinc dret, de manera que ho intento a Bèlgica. Ja he enviat els papers i veurem què passa.

Notícies sobre Jaione Jauregi a VilaWeb:

• Jaione Jauregui: “M’he adonat que m’havia convertit en moneda de canvi”
• El TC corregeix l’Audiència espanyola i retorna a Jaione Jauregi la llibertat de moviments
• Jaione Jauregi, en llibertat després de tres anys de presó preventiva