“Aquí estic, una vegada més, davant d’aquest petit quadre emmarcat modestament”, escriu l’escriptor quirguís Txinguiz Aitmàtov (1928-2008) a l’inici de la seva novel·la possiblement més coneguda, titulada Jamila i publicada l’any 1958, i posteriorment adaptada tant al cinema (1968) com a l’òpera (1961) i traduïda a un munt de llengües. Al català no ens ha arribat fins ara fa ben poc, el setembre del 2025, de la mà de la petita però interessantíssima editorial Karwán i traduïda per la pulcríssima Marta Nin, i a més amb una obra del pintor francès Jules Breton a la coberta, Innocente, del 1875, el primer pla d’una noia que possiblement és espigolaire.

Quan va néixer Aitmàtov, ja feia vint-i-dos anys que Breton era mort, però no costa gens de veure per què l’editorial Karwán els ha relacionat i unit. El personatge de la Jamila per mi ja tindrà sempre una fesomia bretoniana, pintada a l’oli, amb aquesta mirada que no saps si se’n va enfora o endins. El narrador de Jamila podria ser el petit Jules que va créixer a Pas-de-Calais, orfe de mare des dels quatre anys, criat pel pare, que treballava el camp sota les ordres d’un terratinent, i per l’àvia materna, que sembla que és qui li va encomanar aquest respecte per la tradició i aquest amor per la terra que traspuen totes les seves obres. Breton va ser un pintor cèlebre a la seva època, les seves primeres obres van estar molt influïdes per les revolucions del 1848, però aviat es va decantar per reflectir la vida al camp, la feina al camp, en uns quadres de bellesa indiscutible però amb una visió idíl·lica del món rural que empenyia cap a la nostàlgia del que aviat seria pretèrit per a bona part de la població que abandonaria els cultius per concentrar-se a les metròpolis.

Però a Jamila ens situem gairebé un segle després, en el tercer any de la Segona Guerra Mundial, i som al Quirguisistan. És, doncs, l’any 1942, Aitmàtov tenia catorze anys, i podria ben ser el noi que ens explica la història de la Jamila en una mica menys de cent pàgines, en una primera persona carregada d’innocència, com el quadre de Breton, i de bellesa, com el quadre, i d’amor per la terra, també com el quadre. Jamila és molt més que la història de la Jamila. És la història d’un poble quirguís que sobreviu com pot ara que té els homes a la guerra. És la història de tres personatges que carreguen sacs de cereals en una carreta travessant el paisatge del nord rus, cadascun arrossegant la seva història, o la seva ànsia d’història. I arrenca amb aquest narrador ja adult que es mira un quadre que va fer i que no ha exposat mai: “És senzill, tan senzill com la terra que representa.” Mirant el quadre, fixant-se en un detall de la tela, se’n va enrere en el temps just el dia abans de tornar al seu poblat, i recorda la història de la Jamila.

Llegireu, si en cerqueu informació, que aquesta novel·la és una història d’amor, d’amor en el sentit romàntic, i també d’amor a la terra, però hi ha un tercer amor que plana per tot el llibre i que agermana Aitmàtov amb Breton, i és la vocació. Tots dos artistes, des de dos indrets i dos temps diferents, descobreixen la seva vocació arrelats a la terra, si ens permetem la llicència –i crec que podem– de creure que el protagonista, en Seït, és un alter ego de l’autor, i que quan el noi parla de la seva vocació de pintar només cal que la canviem per la d’escriure.

No us explicaré cap de les tres històries d’amor que conté la novel·la, perquè és meravellós endinsar-s’hi i descobrir-les llegint, i veure quina de les tres ens agafa més pes en la lectura. Només us dic que us heu de preparar per a quan arribeu a la pàgina 60 i comencin els cants, uns cants que van “agafant força fins a omplir tot el congost i ressonar en els penyals llunyans”. Vegeu com ho descriu Aitmàtov: “El que més em va sorprendre va ser la passió, l’ardor que impregnava la melodia. Llavors no sabia definir-ho, i avui encara no ho sé”, diu que encara no ho sap definir, i diu definir com podria dir escriure o pintar. I segueix: “No sé determinar si era la veu, o bé si hi havia alguna altra cosa més important que sorgia de la seva ànima, alguna cosa capaç de despertar en una altra persona una emoció similar, capaç d’animar els pensaments més íntims.”

I poc després ve la frase que confesso que en llegir-la em vaig haver d’aturar, i no exagero gens, perquè llegia en un autobús i em va semblar que havia sortit un raig de llum de dins del llibre i que tothom devia estar veient com m’enlluernava. El nostre petit narrador, en sentir aquells cants, es fixa en la persona que canta i es pregunta: “O sigui que era tan ric?” I la novel·la esclata amb aquest tercer amor que és el de la vocació, o és en això que m’he fixat jo quan la llegia i sentia, com en Seït, la “necessitat d’agafar un pinzell” perquè “volia pintar-los”. I no us dic a qui o què volia pintar en Seït, només que aquest desig de pintar és la suma d’aquests tres amors que Aitmàtov sap dibuixar tan bé en menys de cent pàgines, “La història d’amor més bonica que s’ha escrit mai”, segons Louis Aragon.