Jair Domínguez: “M’hi refermo: quan vénen amb barres i pedres, potser que ens hi tornem”

  • Entrevista al guionista i escriptor, cercat aquests dies per la policia amb la intenció de lliurar-li una citació judicial

VilaWeb
Jair Domínguez, en una imatge d'arxiu (Foto: Adiva Koenigsberg)
10.04.2026 - 21:40
Actualització: 10.04.2026 - 21:45

El guionista i escriptor Jair Domínguez té judici el 14 d’abril. El guionista ha estat denunciat per Vox per haver dit, fa cinc anys a Catalunya Ràdio, aquesta frase: “El feixisme, els nazis, es combaten amb un cop de puny a la boca.” Segons Vox, és delicte d’odi. Domínguez ha anunciat públicament que té previst d’assistir al judici, però la justícia dijous en va emetre una ordre de detenció perquè deia que no el trobava per lliurar-li la citació. Ell va respondre a les xarxes que era a casa muntant un sofà. I ahir divendres el cas va continuar: Domínguez va explicar a les xarxes que els Mossos s’havien presentat a dues cases errònies, la de l’ex-dona i la seva antiga llar. I va enviar un piuet als Mossos dient que, per privat, els donaria l’adreça de la casa nova. Pocs minuts després, VilaWeb trucava a Domínguez per telèfon per parlar del seu cas. I acabem rient per no plorar.

Jair Dominguez

—Dijous vau dir que la policia no us trobava, malgrat que éreu a casa muntant un sofà. La pregunta és: com porteu el sofà?
—Mira, malament, perquè encara s’han d’endur el sofà vell i estic fent mans i mànigues per aconseguir espai per a muntar-lo i treure l’altre. Però et prometo que avui estarà muntat i acabat.

—Ahir vau dir que els Mossos havien passat per la vostra antiga casa i per casa de l’ex-dona. No els tenim gaire preparats, aquests serveis d’intel·ligència.
—El problema de viure en un país ocupat és aquest: els Mossos han de fer la seva feina, però al mateix temps han d’anar obeint ordres absurdes d’Espanya. I els pobres ja fan la seva feina, però no tenen totes les dades que han de tenir.

—No crec que us tanquin a la presó, els Mossos. O sí?
—Han de venir, ells o la policia espanyola, a portar-me la citació. O sigui, aquesta gent com a màxim poden agafar-me, dur-me a un jutjat de guàrdia i lliurar-me la citació allà, perquè no crec que la duguin a sobre.

—Per a qui no hagi seguit el cas: us han citat el 14 d’abril en un judici. Per què?
—Perquè fa cinc anys vaig dir que al feixisme i al nazisme, ja n’hi havia prou de combatre’ls amb bones paraules, que s’havien de combatre amb cops de puny i violència.

—He llegit que us refermeu en aquesta opinió.
—Sí, del tot. Contra la gent que fa servir la violència contra nosaltres, s’hi pot intentar dialogar, però fins a cert punt. Quan vénen amb barres i pedres, potser que ens hi tornem.

—Què diríeu a la gent que diu que amb la violència no es va enlloc?
—La violència només genera més violència, hi estic d’acord. Hi crec fermament. Però com a català, un poble històricament oprimit, pequem de voler ser molt bons. De fer-ho tot molt bé i sense cap estirabot. I això m’emprenya. De tant en tant, convé clavar un cop de puny a la taula: “Ep!” Recordem moltes bestieses de l’extrema dreta: assassinats, tortures… I de l’antifeixisme, en recordem poques accions. Una de les poques que recordo és la del futbolista Éric Cantona fotent una puntada de peu voladora a la cara d’un ultra. Això m’agrada perquè vol dir que no estem morts per dins. La meva reflexió anava per aquí: cal demostrar que estem vius i en contra de tot això.

—Us sentiu defensat per Catalunya Ràdio o esteu sol?
—Tinc tot el suport de la corporació. En tinc el suport i l’escalf. Hi donen la importància justa. En aquest cas, ells també hi apareixen com a acusats. No em sento desemparat.

—Qui us porta el cas?
—Jaume Alonso-Cuevillas. Home de confiança màxima.

—Què us demanen, els de Vox?
—No demanen mai retracció pública. Demanen dos anys de presó, si no vaig errat, amb la qual cosa entenc que no hi aniré, i diners. Si sóc condemnat, surt a pagar una morterada. Espero que el meu advocat treballi bé, que ho farà, i que no ens condemnaran. I si som condemnats, hi haurem de recórrer. Perquè si han reobert el cas, és que hi ha ganes.

—On presentaríeu el recurs?
—Crec que això pot anar escalant fins al Tribunal Europeu de Drets Humans. Espero no arribar-hi, perquè voldria dir que ja tindria setanta-cinc anys i arrossegaria encara la causa.

—Per què us han reobert el cas?
—No ho sé exactament, però crec que el van arxivar en un jutjat de Barcelona i després un jutge el va reobrir. No sé per quins motius. No sé el nom del jutge ni els motius, amb la feinada que hi ha en molts altres casos. Però em revolta sobretot el malbaratament de recursos públics: “Va, reobrim el cas d’un nano que es va cagar en els nazis.” Al final és això.

—Us presentareu al judici del 14 d’abril?
—No tinc gens d’interès a no anar-hi. No m’agrada deixar de deure diners ni tampoc no presentar-me a judicis.

—Quan vaig veure la data del judici, el 14 d’abril, vaig pensar: la mateixa data que la República catalana de Macià.
—No fan res debades. Està tot molt estudiat. Sembla que són una mica pallussos, però es veu que pensen, quan els convé.

—És l’únic cas que teniu pendent?
—Diria que sí. Tenia el de la Verge del Rocío, el dels Mossos, Bestiari il·lustrat i un altre que no recordo.

—Us van permetre de declarar en català, en casos anteriors?
—Sí, sempre ho permeten. A Catalunya pots declarar en català i estant obligats a tenir traductor. Potser et miren malament per la pèrdua de temps, però declararé en català.

—Per xarxes veig que teniu força suport.
—Sí, quan la gent detecta una injustícia molt flagrant, s’hi tira de cap. Als catalans ens encanten les injustícies i defensar-les. A les xarxes no em sentiré mai sol.

—Però no guanyeu, Jair, perquè, si guanyeu, no tindreu l’escalf. Heu de perdre.
—Tens raó, he de perdre. Per ser un bon català, s’ha de perdre. Faré tot allò que pugui per perdre.

—Teniu els pares vius?
—Sí, tots dos.

—Deuen patir.
—El meu pare no s’ha assabentat de res, perquè viu a Galícia sense xarxes. De tant en tant em busca i em diu: “Què passa, què has fet, què m’han dit?” Ell ja sap que si no rep una trucada meva a les dues de la matinada, no cal patir-hi gens. De la meva mare, que és per aquí, sí que de tant en tant en rebo algun missatge: “Què has fet, fill meu?” I jo: “Sobretot, mama, no miris les xarxes. Envia’m un whatsapp.”

—I els fills?
—El gran en té setze i el petit, tretze. Ja m’afanyo a enviar-los les notícies perquè no s’espantin, que ells són molt ràpids. I els dic: “Sapigueu que de moment no m’ha detingut ningú.”

 

Recomanem

Fer-me'n subscriptor