Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Jair Domínguez acaba de presentar el llibre ’99 personatges històrics que has de conèixer’. El lector no hi trobarà les figures cabdals de la història de la humanitat, sinó una selecció feta per un autor enamorat de la violència, el drama i la morbositat. Ell mateix defineix el llibre com una petita guia per a incentivar el lector a conèixer nous personatges. A banda de Dalí, Van Gogh o Camarón, Domínguez ens descobreix figures poc conegudes del gran públic, que amaguen vides d’allò més curioses i estrafolàries. I tot plegat, narrat des del punt de vista d’un humorista controvertit que parla sense pèls a la llengua, fet que li ha causat algun maldecap.

—Tornaríeu a disparar al rei?
—[S’ho pensa.] Segurament no, tenint en compte què va provocar aquell fet. Si ha de servir per a reivindicar alguna cosa, disparar a un tros de paper no hauria de ser traumàtic per a ningú. Ho vaig fer i en queda l’anècdota. En un principi va crear rebuig a les Espanyes però tot s’ha acabat oblidant. Realment, si miraves els comentaris que feia la gent el primer dia eren de l’estil: ‘Aquests etarres fan propaganda a la televisió pública.’ Després, mires els últims comentaris i són de l’estil: ‘Massa poc, haurien d’haver disparat al de debò.’ Vull dir que la gent realment es deixa portar molt pels signes dels temps. Quan es va fer allò va ser un escàndol i ara, potser, no passaria res.

—Finalment vàreu ser absolt de les injúries a la corona espanyola. Vàreu passar-ho malament?
—Jo ho vaig passar malament per la gent que s’hi va trobar perjudicada directament. Van liquidar el programa [‘Bestiari il·lustrat’], que tenia una audiència ínfima i no feia mal a ningú. Era una quota de cultura molt interessant. A més, permetia de conèixer gent que altrament no tindria un espai a la tele, com jo o alguns altres convidats. Per la meva banda, no em preocupa gens ni mica què diguin.

—Parlant de reis, entre els noranta-nou personatges del vostre nou llibre n’hi apareixen molts. Es deu a cap raó concreta?
—És una figura que m’obsessiona. Bàsicament perquè crec que són les persones que han manat al llarg dels temps. És a dir, sense ells és impossible d’explicar la història de la humanitat. Si bé molts monarques han estat titelles, estaven sonats o eren mig idiotes, com la majoria de monarques espanyols, és cert que no podem entendre la nostra història sense ells. El nostre món és un món governat per gent. El lliure albir ha brillat per la seva absència aquests últims segles.

—Alguns tenen històries horribles.
—Crec que és un problema totalment biològic, d’endogàmia pura. Els reis des de l’inici dels temps s’han anat casant entre cosins i entre ells i la genètica no perdona. Per això estan tots tarats, no n’hi ha ni un de sencer. Per molt que nosaltres diguem que Jaume I és un heroi nacional, rascant una mica surten totes les seves misèries. Tenia una imatge idealitzada d’ell mateix. Es pintava com si fos ros, amb els ulls blaus i de dos metres. I després resulta que era un senyor de metre seixanta, amb barba i com tots els catalans.

—La temàtica del llibre és cent per cent Jair Domínguez. Sang i fetge, mort, drogues i molta morbositat.
—Sí. La misèria humana i la indigència mental són dos temes que m’interessen molt perquè penso que tots estem una mica contaminats per tot. Quan et poses a investigar sobre els personatges cèlebres que han marcat la història veus que les drogues, el sexe i la degeneració són un capítol importantíssim en les seves vides. La gent no hi trobarà cap personatge pur en aquests noranta-nou, i si n’hi ha cap, com més pur, més boig és. De manera que és un peix que es mossega la cua.

—Algunes històries són força desconegudes, almenys pel públic en general. Com vàreu fer la selecció?
—Per exemple, hi he posat molts artistes. Crec que és una fixació que tinc perquè vaig estudiar història de l’art i per mi és una part importantíssima del món, sense la qual no el podríem entendre. Hi ha molts artistes en aquest llibre. Artistes conceptuals, alguns molt ‘mainstream’. De fet el llibre el començo amb un personatge tan desconegut com la Marina Abramovic, que és un personatge que sí que té certa notorietat en els cercles artístics però que la majoria no té ni punyetera idea de qui és. Però passa que tots els personatges dels quals parlo els coneixia perquè des de sempre m’ha interessat conèixer personatges destacats de tots els àmbits: de la boxa, del contrabandisme… Temàtiques que, en principi, no surten en una conversa. A mi m’interessa conèixer, aprofundir una disciplina molt poc coneguda perquè tothom pugui fer-ho. És l’objectiu del llibre, de fet.

—És curiós, però no hi apareix cap polític. Per què?
—És cert. Hi ha caps d’estat o el ‘Papa Doc’ Duvalier, que va ser president d’Haití. Sí que és veritat que els polítics, sobretot els actuals, els he eludit totalment. Venia d’escriure ’99 coses que hem d’aniquilar per ser independents’, on hi havia molta càrrega política. Aquest, en canvi, volia que fos un llibre molt més atemporal i amb la major part de gent morta.

—I pocs catalans. Que tenim vides avorrides?
—[Dubta.] Sí, Déu n’hi do. No tots, però sí que som un país bastant avorrit perquè la vergonya és l’assignatura pendent dels catalans. Tenim massa vergonya. No vull dir que no hi hagi personatges interessants a la història de Catalunya. N’hi ha moltíssims, alguns de tremendament interessants. El problema també és que se n’han escrit molts llibres. Per això he abaixat molt el nivell de catalans.

—Per fer una crítica, diria que algunes històries es fan curtes.
—Sí. També és cert que l’anècdota es queda allà. Està molt bé si el llibre desperta la curiositat de la gent. Crec que internet ens ha donat unes eines bestials de coneixement, però sí que necessites una petita guia per a saber què has de buscar, perquè si no pots tornar-te boig. Aquest llibre és una guia perquè tu vulguis saber més dels personatges que he seleccionat. Allò que t’explico de Ringo Starr en una pàgina i mitja no és suficient. M’he llegit setanta llibres dels Beatles i hi condenso allò que més me n’agrada. I la gent hauria de fer això, que aquest llibre t’impulsés a llegir més llibres o a buscar per internet.

—I us heu penedit de no posar-hi algú?
—Molts n’han quedat fora. Hi ha parts de la història de l’oest americà que m’interessen molt i no hi he posat un dels grans ídols, Doc Holliday, que dóna per a llibres sencers. També m’ha costat de no posar-hi Bruce Lee o Elvis, però evidentment són tan coneguts que vaig optar per deixar pas a noves generacions, com si diguéssim. Alguns fa cinc-cents anys que són morts però per a mi són noves generacions.

—El 2013, en una entrevista a VilaWeb, dèieu que en la política catalana calia que algú posés els collons sobre la taula.
—Una frase una mica matussera, però sí que ho trobava a faltar. Ara, vist en perspectiva, crec que molta gent ha posat els collons sobre la taula. És el fet diferencial respecte de la situació de fa dos anys.

—Qui ha posat els collons sobre la taula?
—Paios com David Fernández han posat els collons sobre la taula; Artur Mas a la seva manera ha posat els collons sobre la taula; o Lluís Llach ha posat els collons sobre la taula. Que Lluís Llach doni la cara per nosaltres ho trobo una cosa fascinant. Passa que els catalans tenim un problema i és que no som gens mitòmans. Però jo veig en Lluís Llach parlant per la televisió i m’emociono. M’emociono perquè aquest senyor no té cap necessitat d’entrar en el fang polític. Per mi això és importantíssim i no ens som conscients. Igual que no érem conscients dels títols que guanyava el Barça, no som conscients que un paio com Lluís Llach s’hagi posat de cap de llista.

—Ara tocar formar govern. Creieu que Junts pel Sí i la CUP arribaran a un acord?
—Algun n’hi haurà d’haver, per força. Tot s’ha precipitat amb l’encausament d’en Mas. No sé si afecta l’acord que hi havia d’haver en un principi. Tampoc no sé quina estratègia segueix el govern espanyol més enllà de tocar els collons i fer veure que continuem vivint als anys trenta. Si canvia res, que crec que no, convé més que mai un acord i el camí que afavoreix més les nostres aspiracions independentistes és que Junts pel Sí accepti Oriol Junqueras de president. Els del govern espanyol saben que un govern català amb Junqueras i la CUP, això no té marxa enrere, i anem tots cap a una declaració unilateral.

—Junqueras abans que Romeva?
—No puc parlar per ells, però crec que tant Romeva com Junqueras s’ajusten molt més als paràmetres que tenen des de la CUP per a escollir un president. Segur.

—Coneixeu bé la gent de la CUP. De fet, vàreu escriure el guió del seu curtmetratge de campanya. Tot depèn que Mas no sigui president?
—Crec que sí. Ara mateix, sí. La gent que va votar la CUP ho feia amb aquesta idea i crec que esperen això. Si res té la gent de la CUP, és que poden ser bastant ferms en aquesta qüestió.

—Els atacs del govern espanyol previs a les eleccions els hauria pogut escriure algun guionista.
—Totalment. Això que ha passat ha deixat sense feina tots els guionistes. Els guionistes de ‘Polònia’ ja no saben què fer. La pífia de Rajoy, segur que la va escriure un guionista. Bé, potser no. Un guionista no arriba tan lluny, perquè no es pot imaginar que sigui tan estúpid. Aquest dia veia un recull de frases de Rajoy i són increïbles. Són frases de Homer Simpson. Està bé que, amb el cinisme català que ens caracteritza, ens ho prenguem tot d’aquella manera. Em va agradar molt de veure Junqueras parlant tranquil·lament amb Margallo sabent que li deia mentides. Això m’encanta. El poble els hem donat suport perquè hem vist que els nostres polítics no estaven nerviosos, ho feien bé, i no hi ha hagut cap reacció violenta catalana. Això, realment, m’ha fet molt feliç.

En el vídeo següent Jair Domínguez llegeix un capítol de ’99 personatges històrics que has de conèixer’:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.