Dissabte a migdia, aquesta avantguarda de masses no demanava res dels poders establerts ni del sistema colonial dominant, sinó que demostrava el seu poder al carrer. No cercava l’aixopluc institucional ni mediàtic, sinó que el desafiava i el vencia en terreny propi. No exhibia un cos social flonjo, dispers i submís, sinó una posició severa, digna i exigent: la del subjecte històric de la segona fase del procés.

Fa un any i mig, en un ple del setembre del 2024, el secretariat de l’ANC va examinar i debatre les tesis següents:

I

El Procés d’Independència respecte d’Espanya desenvolupat pel poble català entre el 2006 i el 2014; afirmat amb la majoria parlamentària del 2015; referendat el Primer d’Octubre de 2017; i sancionat, el 27 d’aquell mes, amb la proclamació de la independència de Catalunya pel parlament, continua i continuarà viu mentre la seva gent lluiti per fundar la República de Catalunya al si dels Països Catalans.

II

Durant catorze anys, el poble mobilitzat va posar al servei de tot el país i de les institucions pròpies, majoritàries al parlament, una ètica democràtica menyspreada i una acció pacífica reprimida. La lluita insubornable per a imposar el poder propi des del carrer i les institucions no va ser, però, corresposta amb el sosteniment de la independència pels partits parlamentaris, incapaços de defensar-la i de respondre a la causa general repressiva desfermada per l’estat espanyol.

III

La resposta totalitària d’Espanya en tots els àmbits ha estat negar d’arrel qualsevol solució negociada, fins i tot des de la constitució mateixa, a la legítima reivindicació de Catalunya. En ignorar aquesta opressió sistemàtica i permanent, la tàctica d’establir taules de negociació amb qualsevol govern espanyol de torn, en condicions d’inferioritat, només ha servit per a ajudar a mantenir, una vegada més, l’estabilitat de l’estat opressor i afeblir les reivindicacions de Catalunya. Cap debilitat, renúncia, o interès particular, que pressuposin una “obediència anticipada” o “servitud voluntària” enfront d’Espanya ha de tòrcer la voluntat d’alliberament del poble de Catalunya. En conseqüència, la independència de Catalunya haurà de ser radicalment i obstinadament unilateral, mitjançant processos de resistència i rebel·lió de la seva gent que obliguin Espanya a negociar entre iguals; altrament, la independència no serà.

IV

El poble mobilitzat no pot tornar a ser la força auxiliar d’unes institucions que, subordinades al domini de l’estat opressor, impedeixin tota possibilitat de respondre a l’esperit i el desig d’emancipació nacional. La gent haurà de recuperar el lideratge des del carrer i crear organitzacions capaces d’establir amb les institucions noves i equivalents relacions de força. En cada moment i circumstància, caldrà cercar en tots els àmbits de lluita un equilibri dinàmic per tal que el poder guanyat pel poble en pugna directa no resti hipotecat per unes institucions subordinades a Espanya.

V

L’energia històrica del Primer d’Octubre, arrelada a la terra, va alimentar la cohesió i solidaritat de la lluita de la gent: de Barcelona a Girona, de les Terres de l’Ebre al Pertús, de Ponent a Catalunya Nord, milers de persones van posar el cos en defensa de tots els represaliats sense distinció; van agafar el transport públic o privat per marxar sobre la capital i ocupar-ne l’aeroport; van col·lapsar carreteres i van tallar passos fronterers; i es van manifestar pacíficament, una vegada més, contra la violència espanyola. Aquest és, i ha de ser, l’exemple a seguir. En ignorar aquest poder de la gent mobilitzada, la claudicació institucional de l’octubre del 2017 va deixar el moviment abandonat a la seva sort. Mai més una estratègia per a aconseguir la independència no ha de permetre que el poble sigui l’ase de tots els cops de la força cega del totalitarisme espanyol. Forjar eines d’autodefensa haurà de ser una tasca indispensable en la via de l’alliberament nacional.

VI

Per a ser alliberadors a Catalunya, no podem ser serfs a Espanya. Cap estratègia independentista no podrà reeixir si pretén muntar, alhora, el cavall de Catalunya i el cavall d’Espanya. Ajudar a fer governs a Madrid mentre es proclama emfàticament la voluntat de fer la independència és una trampa del catalanisme subordinat, que només serveix per a maquillar la faç repressora de l’estat per activa i per passiva. Per activa, en dotar-lo de legitimitat enfront de l’opinió pública internacional mitjançant pactes parlamentaris al congrés dels diputats i de simulacres de negociació que pretenen enterrar de manera espúria el poder democràtic del Primer d’Octubre; i per passiva, perquè, en adoptar tàctiques de submissió, s’ha aconseguit la pèrdua de la majoria al parlament i propiciat la constitució d’un govern profundament espanyolista amb afegits del catalanisme més venut i reaccionari. Les falses mesures de reparació obtingudes al preu de pactar amb el govern espanyol de torn una llei d’amnistia només han servit perquè l’estat les utilitzi, en la millor tradició dels sistemes dictatorials, per perdonar els seus sicaris.

VII

La primera fase de lluita pel reconeixement de la legítima reivindicació del dret de decidir de Catalunya s’ha saldat amb la negativa i la repressió totalitària imposada per Espanya contra el nostre poble. La negació de drets imprescriptibles, reconeguts internacionalment als pobles sense estat, ens obliguen a continuar per la senda de reivindicar-los sense treva. Però la lliçó apresa aquests darrers anys ens exigirà una lluita més complexa, diversa i articulada, acompanyada d’uns recursos que la facin més eficient i orgànica amb l’objectiu cercat. En aquest sentit, la depredació colonial que practica Espanya sobre Catalunya ens obligarà a idear formes de lluita específiques, flexibles i audaces per trencar les línies enemigues, desarticular-ne les forces i passar a l’ofensiva en els espais econòmic, social, cultural i militar del seu domini.

VIII

Durant el procés d’independència, el poble mobilitzat ha coagulat la seva potència rupturista mitjançant entitats creades ad hoc o adaptades a les exigències de cada moment. La dedicació, sacrifici i endurança de milers de socis i militants han demostrat que el moment històric actual està marcat a foc per l’empremta de l’independentisme, únic àmbit de disputa material i simbòlica del futur de Catalunya. Les grans manifestacions de masses van formar part de la primera fase del procés, del qual han de ser un exemple permanent i un model a seguir i perfeccionar quan caldrà forçar l’estat enemic a negociar d’igual a igual. Ara, però, quan el totalitarisme espanyol pretén ficar l’escena política de Catalunya en la cleda d’una “pacificació” d’empremta colonial, és obligat que les entitats refacin tàctiques i formes de lluita per tornar a ser útils a les exigències actuals. A tall d’exemple, la cultura no es pot desvincular de la base material de la seva creació, reproducció i distribució. Si un país està sotmès a una espoliació colonial, com la que pateix Catalunya, la seva cultura serà colonial, i no podrà projectar i desenvolupar l’hegemonia que ens cal per a conservar la llengua i preservar el patrimoni històric de la nació sencera entre els pobles avançats del món.

IX

Centenars de milers d’independentistes han triat aquests últims anys l’abstenció electoral en eleccions de tota mena per oposar-se a la claudicació estratègica i la impotència tàctica dels partits parlamentaris independentistes. Enfront, però, de la seva feblesa i inconseqüència, producte de la separació entre el carrer i les institucions, l’independentisme civil no es pot abstenir de menar una batalla permanent en tots els terrenys possibles, i amb tots els recursos al seu abast, per capgirar la subordinació de les institucions pròpies a Espanya.

X

L’activisme civil independentista ha de fer un salt de qualitat i de quantitat per esdevenir força de xoc permanent contra l’estat, alhora que creador i dipositari de les condicions que permetin de generar estructures de país sorgides del coneixement, la lluita i l’organització del poble mobilitzat. Socis d’entitats civils i militants de partits polítics han d’esdevenir subjectes polítics de primer rang. Les entitats civils han de ser representants col·lectives de la lluita popular directa enfront de les institucions per fer-les anar al pas, si es desvien de la pràctica independentista, o per fer pinya amb elles. Entitats refundades i organitzacions polítiques de nova planta han de crear blocs unitaris de lluita com a punta de llança en l’embat final per la independència.

En vista de la reeixida manifestació convocada per l’ANC i el Consell el migdia de dissabte contra la dominació colonial espanyola i els seus col·laboradors de l’actual govern de la Generalitat, no hi tocaria ni una coma, d’aquelles tesis. Encara més, gosaria afirmar que ja som en la segona fase del procés cap a la independència. En efecte, l’ANC i el Consell han reunit un gruix de la gent desperta, conscient i agosarada que, durant la primera etapa del procés, va culminar en el Primer d’Octubre i Urquinaona (no pas per casualitat, la gent que arribava a la concentració podia sentir els crits dels que els esperaven: “Primer d’Octubre, ni oblit ni perdó!” “Urquinaona, ho tornarem a fer!”). Una avantguarda reconstruïda entre crisi i crisi del moviment, durant un llarg intermedi repressiu, que l’ANC ha viscut en carn pròpia. La persistència d’aquesta entitat no és pas fruit solament de la seva estricta voluntat de resistir, sinó de la mai extingida foguera generada per l’independentisme en la història del país. Basada en aquesta radicalitat genuïna, la convocatòria independentista no apel·lava a cap paternalisme sobre la gent maltractada sistemàticament pels poders espanyols, sinó a la crua i nua representació del subjecte polític per excel·lència: aquell que se sent protagonista no pas perquè està fart de sentir-se humiliat per la desídia burocràtica i menystingut pels aparells institucionals, sinó perquè entén el seu paper capdavanter en la història del país. Una història capgirada per un moviment de masses alliberador per al conjunt de la nació i, per aquesta raó, perseguit, bescantat i silenciat. Dissabte a migdia, aquesta avantguarda de masses no demanava res dels poders establerts ni del sistema colonial dominant, sinó que demostrava el seu poder al carrer. No cercava l’aixopluc institucional ni mediàtic, sinó que el desafiava i el vencia en terreny propi. No exhibia un cos social flonjo, dispers i submís, sinó una postura severa, digna i exigent: la del subjecte històric de la segona fase del procés. (No pas per casualitat els grans mitjans espanyols han intentat de dissoldre’l en una manifestació genèrica contra el “caos de Rodalia” –El País– o “contra el deteriorament de Rodalia” –La Vanguardia.) Cap, però, de les plataformes d’usuraris no ha reclamat poder de la gent per a frenar el procés de deteriorament, exigir l’acompliment d’inversions i garantir la correcta administració de les infrastructures: no se’n volen adonar que, sense un control polític que neutralitzi el despotisme burocràtic i posi fi a la corrupció institucional, la catàstrofe colonial no té solució.

Andreu Barnils reclamava en aquest diari un grup dirigent. El secretariat de l’ANC i el seu comitè permanent han exercit aquest paper en la represa del moviment iniciada dissabte. Nous combats d’un nivell polític superior necessitaran un grup dirigent adequat a les circumstàncies. I per a fatigar les barraques i les guinguetes colonials, també se’n requerirà un altre, de grup dirigent. I tots hauran de constituir l’estat major de la independència.

Que tremoli l’enemic.