Quinze mesos després de la barrancada, encara hi ha gent que no pot explicar sense emocionar-se què li va passar aquella vesprada. Són persones com Marisol Alfaro, una veïna de Catarroja que va estar hores i hores lluitant contra la mort quan, una volta i una altra, era arrossegada per l’aigua i el fang. La pujada del barranc la va enxampar al parc del Secanet poc després de les sis de la vesprada. Passades les cinc de la matinada va aconseguir d’eixir de la torrentada i salvar-se al pati d’una finca d’Albal.

Marisol és un dels centenars de supervivents de la gota freda del 29 d’octubre de 2024. Administrativament, no tenen la consideració de víctimes, però moltes encara no troben forces per a explicar l’experiència viscuda. Quan sí que en troben, com ella, no poden evitar que l’emoció els negue els ulls de llàgrimes.

Aquesta dona valenta, de seixanta anys, es refà anímicament a Albacete, on va nàixer i on encara viu la seua tia. Hi troba la pau i el recolliment necessaris per a eixir del pou.

Un matí de gener assolellat, però molt fred, rep VilaWeb a la casa familiar. Amb molta calma i precisió, conta com va transcórrer aquella nit paorosa. En alguns moments encara s’emociona i para una estona per agafar aire i continuar.

Hem transcrit l’entrevista de la manera més acurada possible per a transmetre als lectors l’experiència viscuda per aquesta dona. Els punts suspensius són per a respectar els silencis que fa en el relat. Només espere que les paraules escrites al paper no semblen massa fredes.

—Com us trobeu?
—Estic en tractament psiquiàtric, però d’ençà que m’he instal·lat a Albacete, a poc a poc vaig millorant. Alguna nit encara tinc una mica d’ansietat o em desperte amb la sensació que m’ofegue, però els episodis ja no són tan seguits com abans.

—Què va passar el 29 d’octubre de 2024?
—Els que som de Catarroja o de pobles com Albal i Massanassa, quan diuen que es desborda el barranc de Torrent [o rambla de Poio], duem el cotxe a la zona més alta. Fins aquell dia, el màxim que s’havia desbordat era poc més de mig metre, arribava fins al primer graó de les cases, inundava garatges… Però allò que va passar aquell dia, no ho havíem viscut mai.

—I vàreu fer allò que solíeu fer sempre.
—Cap a les sis vaig veure moviment de gent. Era a casa de la meua mare, que tenia noranta-set anys i la cuidava, al carrer d’Alacant. Vaig preguntar què passava i em van dir que el barranc es desbordava. Tenia el cotxe a l’avinguda de la Diputació amb la Rambleta i sabia que perillava. El vaig agafar i vaig travessar el parc pel mig, per evitar de fer tota la volta, i el vaig deixar davant el poliesportiu, ja a Albal. Vaig travessar la carretera que separa el poliesportiu amb Albal, la gent estava tranquil·la. Una senyora em va preguntar si l’aigua arribaria fins allà i li vaig dir que no. Pensava en les inundacions que jo havia viscut.

—Però aquella no era com les altres.
—Quan anava a travessar Diputació va començar a venir un poc més forta, però res no feia pensar que passaria allò. Hi havia un home que mirava el mòbil dins un cotxe, tranquil·lament… Un xic es va posar a parlar amb mi i vam dir que ens esperaríem. Vaig trucar a la meua cosina, que vivia al pis de dalt de ma mare, i li vaig dir que m’esperaria que baixara el nivell.

—I l’aigua no baixava.
—Pujava i pujava. Llavors vaig dir a aquell xic que no ho havia vist mai, que havíem de cercar algun lloc per a enfilar-nos-hi i protegir-nos. Érem al parc del Secanet, les finques eren molt lluny. L’aigua ens arribava als genolls i teníem por de moure’ns. Però vam veure una caseta d’aquelles de transformadors de llum tan alta com jo, aproximadament. Hi vam arribar i hi vam pujar tots dos. Hi cabíem justet. D’allà dalt vaig trucar al meu fill, que venia cap a Catarroja, per dir-li què passava i que anara a casa de son pare. Teníem un carrer davant i l’aigua ja baixava plena de cotxes. Quan érem damunt la caseta va sonar l’alarma.

—A les 20.11.
—L’aigua ja havia pujat fins al nivell de la caseta. Els cotxes hi topaven i van començar a amuntegar-s’hi. Recorde que hi havia un fanal just davant i es movia cada volta que un cotxe hi xocava. Vam tenir por que caiguera damunt nostre, però vam tenir sort, perquè va caure cap a l’altre costat. Amb tants cotxes que xocaven, la caseta es va esfondrar i vam caure baix de la runa.

—…
—Em vaig agafar a un arbre per a eixir-ne, encara feia peu, l’aigua m’arribava al coll. No veia el xic i, de cop, el vaig veure que eixia cridant. S’havia fet mal en un peu. Estava desesperat. Cridava, demanava al Senyor que el deixara viure, que tenia una xiqueta… Va ser un moment molt dur. Vaig tractar de consolar-lo perquè pensava que allò ja seria el màxim que viuríem, que ja no podia ser més fort.

—…
—Em vaig agafar a un arbre, però l’aigua ens va tornar a arrossegar. El nivell va pujar i anava molt més de pressa. Venien cotxes, mobles, neveres. Quan l’aigua ens va tirar, el vaig perdre de vista. I ja no el vaig veure més. Jo era davall l’aigua, intentant d’eixir-ne. Vaig aconseguir d’agarrar-me a un altre arbre. Ja no feia peu. Amb els braços i les cames em vaig abraçar a l’arbre. L’aigua venia congelada. Crec que vaig estar així fins a les tres i mitja o les quatre de la matinada. Moltes hores. Vaig tenir la sort que va venir un pal llarg i gruixut i va quedar entravessat entre l’arbre on era i un senyal de trànsit. Encara que em quedava poca força als braços, m’hi vaig agafar.

—Éreu sola allà?
—Era al parc del Secanet. Les finques són lluny, però vaig començar a demanar ajuda. De fet, els veïns de la finca de davant em van reconèixer per la veu i dies després m’ho van dir. També em van dir que van trucar al 112 i a la policia local i que ningú no els agafava el telèfon.

—I l’aigua encara us va tornar a tirar.
—Estant allà, van començar a venir tot de cotxes. No oblidaré mai un cotxe blanc que venia cap a mi i vaig pensar que, si em pegava a les mans, tot s’acabaria. Vaig tenir la sang freda d’agafar-me molt fort amb un braç i, amb l’altre, moure’l literalment. I no em va envestir. Però després, no sé si va ser per l’ímpetu de l’aigua o perquè ja havia perdut les forces, l’aigua em va tornar a tirar. [Fa una pausa més llarga per agafar alè i continuar amb la part més dura del relat.]

—…
—Vaig veure la mort de prop. Em vaig acomiadar de la família. Vaig pensar que no veuria créixer el meu nét de cinc anys. Ja no sabia on agafar-me. Veia piles de cotxes i m’hi vaig agafar, però amb la força de l’aigua… Recorda les imatges de la pel·lícula Lo imposible. Era com allò, perquè l’aigua m’enfonsava i jo en tornava a eixir. Sentia que coses em ferien el cos, els peus, però no notava dolor. No trobava res per agafar-me i vaig dir, fins ací he arribat. L’aigua m’arrossegava a moltíssima velocitat i em va fer travessar l’avinguda del poliesportiu. I allà, al costat del supermercat nou que hi han posat, hi ha dues finques també noves, quasi al cantó de la Rambleta, però que ja són a Albal. La paret de les finques era de vidre, uns vidres bisellats, i un d’aquests vidres estava trencat. El corrent em va fer entrar, pel forat, dins la finca. Vaig començar a mirar què podia fer i vaig veure un cable que baixava del sostre. Me’l vaig lligar. Hi havia un pilar que s’havia trencat i es veien els ferros del forjat. Vaig posar una cama dins el pilar, lligada. I vaig estat així quasi fins les cinc de la matinada.

—Sola?
—Jo no els vaig veure, però dalt les escales hi havia una família que s’hi havia refugiat. L’avinguda els va agafar sortint de comprar i no van tenir temps d’arribar a sa casa. En aquesta finca no hi vivia ningú, encara. Quan estava lligada a la columna, no els podia veure, però ells em van demanar el nom i em donaven ànim. Em deien que aguantara, que ja baixaria. Estava gelada, però no vaig perdre els nervis: això em va salvar. Estava sencera i pensant que, d’aquesta, n’havia d’eixir.

—Aquesta família, és la que us va rescatar?
—Quan el nivell de l’aigua va començar a baixar, em van dir que anara cap a les escales, on eren ells. Tenia por per si l’aigua em tornava a arrossegar. Em vaig posar d’esquena a la paret i a poc a poc vaig arribar a l’escala. Em van allargar el mànec d’una granera perquè m’ajudara a pujar els graons. I va ser pujar a dalt, notar que ja m’havia salvat i començar a tremolar tota. La boca, les dents, tremolava per dins. I em vaig posar a plorar. El cor m’anava a mil, pensava que tindria un infart i em vaig enfonsar. Estava congelada, plena de fang de dalt fins a baix, només se’m veia el blanc dels ulls. Em van ajudar a pujar a un dels habitatges buits i em van dur al bany.

—…
—Ens vam quedar allà fins que l’aigua va baixar i van començar a passar bombers. Ells els van dir que jo necessitava ajuda i els bombers els van respondre que vindrien quan pogueren. Imagine que hi havia molts fronts oberts i estaven saturats. Vam veure un xic que cercava un familiar i ens va preguntar si hi havia algú més amb nosaltres.

—Com va ser la tornada a casa?
—Quan hi vaig arribar, hi havia un cotxe a la porta, ple de fang. Vaig intentar de pujar-hi, però no vaig poder. Va passar un xic que coneixia i li vaig demanar que m’ajudara a pujar per deixar-me caure dins el pati i anar a casa. No hi havia llum. Teníem aigua, però l’escalfador anava amb electricitat i, a més del fred que havia patit, em vaig haver de dutxar amb aigua freda… Em vaig curar jo mateixa les ferides com vaig poder.

—Què us va dir la família?
—Es pensaven que era a l’Albufera… L’última comunicació que havíem tingut va ser abans de les vuit del vespre. Quan vaig caure de la caseta, vaig perdre el telèfon. Ells trucaven i trucaven i els donava el senyal d’apagat. Els meus fills estaven desesperats. No sabien si sa mare era viva o morta. Tampoc no podien arribar a Catarroja. Però és que no vaig poder parlar amb ells fins l’endemà, perquè quan vaig arribar a casa, totes les línies estaven saturades. Va ser molt dur. Dos dies després, un policia de paisà, amic de la meua filla, ens va tocar a la porta perquè venia a recollir-me per dur-me a la Fe perquè em curassen les ferides. Allà m’esperaven tots.

—Com va reaccionar la vostra mare?
—Tenia noranta-set anys. Dos mesos després es va morir i això em va agafar molt feble, tant físicament com psicològicament. Per això també vaig decidir de canviar de ciutat.

—Ens heu ensenyat les fotografies de les ferides que us vàreu fer. Semblen molt doloroses.
—A la Fe em van posar antibiòtics per evitar infeccions per tot allò que m’havia empassat quan era dins l’aigua, perquè duia de tot. Temien per si hi havia algun bacteri nociu. Tenia tot de ferides als braços i a les cames. Tot el cos negre, de les blaüres. Ja t’he dit que quan xocava amb les coses no sentia res, però el cos em va quedar tot ple de marques. Per la ferida de la mà em van haver d’operar, perquè ja havien passat massa dies i no m’hi podien posar punts. Quan els vaig contar què m’havia passat es van bolcar amb mi i jo només tenia ganes d’abraçar la gent. Vaig veure la mort tan de prop que, tant si els coneixia com si no, els abraçava. També em van tractar psicològicament.

—És la primera volta que conteu a un mitjà de comunicació què us va passar el 29 d’octubre de 2024 i us ho agraïm molt. Per què heu decidit de contar-ho ara?
—Perquè em sent més forta. Va haver-hi molts morts i per això, durant mesos, vaig pensar que allò que m’havia passat a mi no tenia importància. Ara estic més preparada.

—A poc a poc es van sabent més casos de supervivència extrema, com el vostre, o de persones que van patir molt per unes altres circumstàncies, aquell dia. A parer vostre, què podem fer, com a societat, per ajudar-vos?
—Per començar, donar-nos veu. Entenc que abans de res hi ha les víctimes mortals. Es va morir molta gent. Jo era viva, i això era una contradicció, una sensació molt estranya. Per exemple, tinc una amiga que va sentir per telèfon com sa mare li deia que no podia eixir de l’aigua i com es va morir. Jo tenia una mena de sentiment de culpa, i també ho tracte amb la psicòloga. Ara comencen a reconèixer les víctimes que no ens vam morir.

—…
—Els dies següents, veia tota la gent ajudant pel carrer, i jo no podia ajudar. La primera volta que vaig eixir de casa, anava amb la meua cosina. Vam anar pel carrer d’Alacant i no podia mirar a les voreres, mirava cap endavant, perquè tot em feia pànic. Quan vam arribar al cap del carrer, vaig voler tornar a casa. I vaig aprofitar les setmanes que les meues germanes cuidaven ma mare per anar-me’n a ca la meua filla, lluny de tot allò.

—Heu posat distància física amb Catarroja. Heu desconnectat de tota la informació, de tot allò que s’ha publicat aquests quinze mesos?
—Sempre en veus alguna cosa, perquè a tota hora era a la televisió o a la ràdio. Procurava de no veure-ho, perquè m’afectava molt. Ara ja ho puc mirar, però em fa pànic quan tornen a posar les imatges de l’aigua, dels cotxes: és quan tot es torna a remoure.

—Sobre la gestió de la gota freda, heu contat que l’alarma va sonar quan éreu dalt una caseta de la llum. Penseu que si haguera sonat abans s’haurien salvat moltes vides?
—És clar! Si quan van saber que venia moltíssima aigua haguessen avisat la població, evidentment… Es va morir moltíssima gent a les plantes baixes. Sobretot, al carrer d’Alacant, on vivia ma mare. Hi ha un munt d’històries molt dures, en aquell carrer. A l’adrogueria de tota la vida, la de Paqui, com que les persianes eren elèctriques i no hi havia llum, hi van haver de fer un forat per poder-ne traure el marit. Moltes històries s’haurien pogut evitar.

—Penseu que era necessària la dimissió de Carlos Mazón?
—Crec que sí. Però no només Mazón. Tots els que hi havia al seu voltant, i també del govern espanyol, que ens va tenir abandonats. No hi va enviar l’exèrcit.

—L’UME ja va actuar el primer dia a Utiel, a les tres de la vesprada.
—L’UME va arribar a Catarroja el tercer dia, però hi ha més exèrcit. I després hi ha allò que deien que els caps policíacs no deixaven entrar els agents als pobles a ajudar els damnificats. Els que sí que van venir al primer moment són els voluntaris i la Policia Local de Catarroja, però són pocs: què podien fer amb tant de mal com hi havia?

—N’heu sabut res, del xic amb qui vàreu pujar a la caseta al principi de tot?
—Vaig estar tres mesos preguntant a la gent si en sabien res. Fins i tot, vam pensar de posar un cartell, en aquella zona, amb el meu telèfon, per si el veia, però finalment no ho vaig fer. I va passar que un dels dies que vaig anar a la Fe, el meu fill va eixir al carrer i va anar a saludar un amic que era amb una altra gent i un xic contava una història que era la mateixa que jo els havia contat. El meu fill va preguntar si era ell, a qui li havia passat, però va resultar que era un cosí seu, de Madrid, i la barrancada l’havia enxampat allà, al parc. Així vaig saber que s’havia salvat.

—Tot això que conteu, ens emociona i ens dibuixa una dona molt forta. No sé si també ho viviu així?
—N’he eixit molt reforçada. A vegades, quan tinc una recaiguda, pense que si he superat això, podré superar-ho tot. És de veres, sempre he sigut molt forta i molt positiva i no he tingut mai por de res. He sigut molt activa, sempre havia de fer coses. Sincerament, pense que si aquesta experiència li passa a una altra persona un poc més feble, encara estaria enfonsada.

—Us considereu una persona amb sort?
—Sí. Vaig tenir sort, però considere que vaig sobreviure gràcies a la meua fortalesa i al fet que en cap moment vaig perdre els nervis. Excepte un moment, sempre pensava en positiu. T’ho he contat en una hora, però en van ser nou o deu.

—Quines coses us agrada de fer?
—Ara, amb el tractament, comence a eixir. He sigut una persona que no eixia de la porta de casa sense dur els cabells arreglats, sense pintar. No eixia en xandall ni a comprar el pa. La gent de Catarroja que em coneix, ho sap. Ara tinc molta ansietat i menge molt. M’he engreixat catorze quilos. Em costava molt d’eixir. M’agradava molt anar a caminar, al gimnàs, i ara hi tornaré. Quan vénen els fills a veure’m, m’arregle una miqueta, però ja veus el meu dia a dia, el meu xandall i la meua cua.

—A les persones que han passat un tràngol com el vostre, i que encara l’arrosseguen, què els diríeu?
—Que parlen amb les persones adequades, que exposen el seu cas i, si han de denunciar, que denuncien. Això ho han de pagar. No desitge el mal a ningú, però qui ha sigut el responsable d’aquesta matança que s’hauria pogut evitar si haguessen avisat, ho ha de pagar. Sabien que venia l’aigua i s’haurien evitat els morts.

—Us veieu tornant a viure a València o a Catarroja?
—Sí, és clar. De moment, no, perquè la meua tia és molt gran i necessita ajuda, i a mi em va bé ser ací. Potser baixe alguna volta al poble on viu la meua filla. De Catarroja no he vist ningú. Parle per telèfon amb la família que em va ajudar aquell dia. No els coneixia d’abans, però els veig com les persones que m’han salvat la vida, encara que estic convençuda que vaig ser jo qui em vaig salvar, però ells eren allà i em donaven ànim i em van ajudar a pujar a dalt, que va ser quan em vaig desfer amb tot el fred i l’ansietat que em van venir. Els estaré eternament agraïda perquè els dec moltíssim.

—Voleu afegir-hi res?
—Sí. Ho diré, encara que em sap molt de greu. Estic molt dolguda amb la Creu Roja, perquè no els vam veure enlloc. Crec que ja havia passat un mes quan em van tocar a la porta i eren ells, per si necessitava ajuda. Els vaig dir que ja era massa tard, que ja estava curada. Estic molt dolguda. Però també vull donar les gràcies a tota la gent que ha estat al meu costat. Tinc un amic de Torrent que es va oferir a fer amb mi a peu el recorregut que vaig fer arrossegada per l’aigua. A aquesta família, que van ser uns àngels en aquella finca. I, és clar, a la meua família, als meus fills. Gràcies a vosaltres, també.