Després dels alliberaments, una escletxa invisible continua separant les famílies dels ostatges israelians

Tel-Aviv, Israel. Els Kirsht i els Argamani han compartit moltes coses aquests darrers mesos: ambdues famílies tenen filles que van segrestades per Hamàs el 7 d’octubre; ambdues tenen un pare que lluita contra el càncer; ambdues van fer mans i mànigues per a tornar a veure les seves filles abans no fos massa tard.

Però ara es troben en situacions molt diferents. Els Kirsht són una de les famílies que van retrobar-se amb la seva filla quan Hamàs va començar a alliberar ostatges a final de novembre. Els Argamani, en canvi, encara esperen el seu torn.

Cap de les dues famílies no ha pogut retrobar-se encara amb tots els seus membres. Rimon Kirsht Buchshtav, un dels ostatges alliberats, ja ha pogut veure’s amb el seu pare, que té leucèmia i va amb cadira de rodes. Però el seu marit, en Yagev Buchshtav, continua en captivitat. Mentrestant, la casa que van construir plegats a Kibbutz Nirim ha estat destruïda.

Molts ostatges han estat alliberats en un món farcit de tragèdies de què no havien sentit a parlar: pares o fills assassinats per Hamàs, comunitats senceres eliminades del mapa.

Però quan la treva va acabar bruscament el primer de desembre, després d’una setmana, es creà de cop i volta una escletxa invisible en la coalició de familiars d’ostatges: d’una banda, hi havia les 110 famílies reunificades, i d’una altra, les 136 que encara tenen membres retinguts per Hamàs i que temen que la represa del conflicte pugui afectar-los.

“Vam quedar devastats”, diu Ravid Ohad. La seva cosina, Noa Argamani, va ser enregistrada en vídeo quan era conduïda a Gaza amb moto mentre cridava “No em matis!”. La mare d’Argamani, Lior, que lluita contra el càncer cerebral, ha suplicat a Hamàs que li permeti de veure el seu únic fill una vegada més, com a últim desig.

“Ens havíem fet l’esperança que, si l’alto-el-foc continuava unes 48 hores més, la Noa finalment podria tornar a casa, com els altres ostatges”, diu Ohad.

La divisió ha estat dura per ambdós blocs. Les famílies dels alliberats han remarcat sovint en declaracions públiques que la crisi no s’acabarà fins que tothom torni a casa. Els familiars d’ostatges alliberats –totes les dones grans, mares i nens– han continuat fent pronunciaments públics i apareixent en vigílies i protestes setmanals a Tel-Aviv. Alguns van participar en una marxa de torxes dimarts al parlament israelià per a demanar al govern d’Israel que tornés a les negociacions i aturés el conflicte en canvi d’una nova ronda d’alliberament d’ostatges.

Tanmateix, aquestes famílies expliquen que el seu alleugeriment pels alliberaments ha quedat rebaixat per les històries que els han explicat els ostatges: històries d’agressions sexuals contra dones i homes per igual, lesions no tractades, confinaments en espais sense ventilació.

Com a mínim, cinc ostatges han estat declarats morts, segons els informes de les famílies. Fins i tot, alguns ostatges alliberats han explicat que els milicians d’Hamàs deien que estaven fets per compartir espais subterranis amb els cossos.

“Encara tenim gent de 83 anys i 84 que són a Gaza i que es moren”, diu Sharone Lifshitz. La seva mare, Yocheved, de 85 anys, va ser un dels primers ostatges alliberats.

Entre els qui han quedat a Gaza, hi ha el pare de Sharone, Oded, de 83 anys, que té la mà ferida i no té accés a la seva medicació. “Estem petrificats. Sabem que hi ha gent gran que ha mort a causa de la negligència i de les condicions inadequades en què es troben”, diu.

Les famílies d’ostatges han estat categoritzades des del començament en grups en què les esperances d’alliberament podien ser més altes o menys.

Les famílies de dones grans, mares joves i fills petits eren considerades les més susceptibles de ser alliberades. Segons que sembla, els pares, els joves i les dones en edat militar –com són la majoria de segrestats durant el festival de dansa Supernova– seran els següents a ser alliberats en cas d’un nou acord.

D’una altra banda, les famílies de soldats israelians segrestats el 7 d’octubre saben que són les que menys números tenen de poder-se retrobar.

“Cada nit [durant la treva] se’ns trencava el cor quan no en vèiem el nom entre els ostatges alliberats”, diu la germana d’un soldat israelià sota la custòdia d’Hamàs. “Sabem que els soldats són aquells qui més odien. Estic contenta per les famílies que s’han pogut retrobar amb els seus éssers estimats, però costa de continuar confiant que nosaltres siguem els següents”, afegeix.

La dona va parlar amb The Washington Post amb la condició de mantenir l’anonimat per evitar que la seva germana fos assenyalada pels segrestadors. Algunes famílies, de fet, asseguren que el govern els ha aconsellat que no concedeixin entrevistes sobre els seus familiars.

Les històries sobre la vida als túnels d’Hamàs eren fins i tot pitjors que no temien molts familiars, segons que explica a The Washington Post un parent d’un ostatge alliberat. Així i tot, diu que és poc probable que se’n facin públiques més fins que tots els ostatges hagin estat alliberats.

“Això que sento ara mateix és tan horrible”, diu el familiar, que parla anònimament per raons de privadesa. “Un dia hi haurà films sobre això, com n’hi ha de l’Holocaust.”

No totes les famílies estan d’acord amb les crides d’alguns parents a favor d’un tracte de “tothom per tothom” pel qual Israel acceptaria de buidar les seves presons de presoners palestins en canvi de l’alliberament d’israelians segrestats. No totes les famílies donen suport a una altra treva en els combats, atès que les bombes cauen de la mateixa manera sobre els habitants de Gaza i sobre els ostatges.

Tzvika Mor, que viu en un assentament prop d’Hebron, a la Cisjordània ocupada, ha demanat públicament que la guerra continuï fins que Hamàs sigui destruït, amb independència de les conseqüències per als segrestats. Entre els ostatges, hi ha el seu fill Eitan, segrestat per Hamàs mentre provava de salvar gent del festival.

“Si he de triar entre l’amor del meu fill i l’amor de la nació, trio l’amor de la nació”, digué Mor en una entrevista a la televisió israeliana.

Després d’un atac que va matar més de 1.200 israelians, i enmig d’una guerra en què ja han mort més de 100 soldats i 18.000 habitants de Gaza, algunes famílies continuen anhelant notícies. Per a ells, res no tornarà a ser mai com abans.

Als Argamani, si més no, els ha arribat la notícia que la Noa és viva. Per a la seva mare, això fa que l’espera –una altra treva, un avenç diplomàtic, qualsevol senyal que la seva filla continua viva– sigui més esperançadora, però també més agonitzant.

“Em fa més mal el cor que no el càncer”, explica na Lior, de 61 anys, al seu habitatge temporal a Tel-Aviv. “Crec que tornarà a casa”, afegeix.

Per als Kirsht, el retorn de la Rimon va ser una sorpresa que van rebre amb els braços oberts. Els pares, diu, viatgen cada dia a la manifestació de famílies d’ostatges a Tel-Aviv una volta acaba la sessió de quimioteràpia de Nahum, el seu pare. “Lluito contra el càncer i Hamàs”, diu a The Post.

Però la seva filla explica que no és en cap de les categories que en podrien facilitar l’alliberament.

“De cap manera”, digué Nahum en una entrevista, dues nits abans que la Rimon fos alliberada. “No és un nen, no és una mare i no és vella. Té trenta-sis anys.”

Així i tot, explicà que havia començat la teràpia física amb l’esperança de ser prou forta per a poder-la saludar si algun miracle la feia tornar a casa. El 28 de novembre, el cinquè dia d’alliberament d’ostatges, el miracle s’esdevingué.

La Rimon va ser conduïda a una sala especial de l’hospital, on la seva germana la va abraçar i li va lliurar unes noves ulleres per a substituir les que havia perdut quan els militants d’Hamàs la van arrossegar cap a Gaza. La seva primera visió clara en 53 dies va ser el seu pare aixecant-se de la cadira i obrint els braços per abraçar-la.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb