The Washington Post ·  Sammy Westfall, Heidi Levine i Lior Soroka

Dimona, Israel. Les sirenes antiaèries sonen i la població del sud d’Israel s’aboca als soterranis a refugiar-se d’atacs enemics. Mentrestant, David Azran, de cinquanta-quatre anys, surt al porxo a veure les defenses aèries d’Israel que intercepten els míssils entrants, com cintes de llum que solquen el cel.

“No sóc un paio qualsevol”, diu, descalç, amb un rifle d’assalt penjat a l’espatlla.

Aquestes darreres setmanes, la fe de la població israeliana en el sistema de defensa aèria del país, d’última generació, s’ha debilitat. Dissabte a la nit, uns quants míssils iranians van caure en dos barris residencials d’Arad i Dimona, amb tan sols tres hores de diferència, i van fer miques les finestres de casa d’Azran i de molts veïns. Hi hagué més de 115 ferits, segons les autoritats israelianes, 11 dels quals greus.

L’exèrcit israelià no ha explicat què fallà. A Israel, l’episodi ha suscitat una certa especulació sobre la possibilitat que l’exèrcit hagi començat a racionar interceptors per assegurar-se que pot continuar protegint objectius vitals en previsió d’un conflicte llarg. Però Dimona, que acull infrastructura nuclear d’importància estratègica, presumiblement és un d’aquests objectius vitals.

Dissabte el president del parlament iranià afirmà, amb una certa exageració, que el fracàs d’Israel a l’hora d’interceptar míssils a la zona de Dimona, molt protegida, és un punt d’inflexió en el conflicte. “El cel d’Israel és indefens”, declarà Mohàmmad Bagher Ghalibaf en una publicació a X.

Un dels grans motius que van dur Israel a atacar l’Iran a final de febrer, segons que expliquen alts funcionaris militars israelians a The Washington Post, fou la por que l’arsenal de míssils iranians continués creixent fins al punt de poder aclaparar el sistema de defensa aèria israelià en cas d’atac.

La guerra dels dotze dies del juny de l’any passat –expliquen aquests alts funcionaris– reduí considerablement l’arsenal de míssils iranià, que passà d’uns 3.000 a menys de 1.500. D’aleshores ençà, tanmateix, Teheran ha pogut reconstruir gran part del seu arsenal de míssils: al començament d’aquest conflicte, sembla que l’Iran tenia un arsenal d’uns 2.500 projectils.

La rapidesa de la reconstrucció de l’arsenal iranià ha fet saltar les alarmes a Israel. Les defenses del país “no poden repel·lir entre 3.000 i 5.000 míssils”, segons que explica un ex-alt funcionari de seguretat israelià, que especula que l’arsenal de míssils iranià podria superar aquest llindar en qüestió d’un any. El funcionari accedeix a parlar amb The Washington Post anònimament per abordar qüestions militars de naturalesa confidencial.

De portes enfora, les autoritats israelianes insisteixen que les defenses aèries del país continuen funcionant tal com s’esperava. Cap sistema, tanmateix, no és cent per cent eficaç, segons que afirmen privadament alguns oficials militars israelians.

Els primers 23 dies de la guerra, la taxa d’intercepció de les defenses aèries israelianes ha estat d’un 92%, segons que explicava aquesta setmana Nadav Shoshani, tinent coronel i portaveu de les FDI.

Shoshani no va voler donar detalls sobre els motius pels quals el sistema d’intercepció de míssils havia fallat diumenge, però sí que va dir que els atacs contra Dimona i Arad es perpetraren amb míssils balístics convencionals “de la mena que coneixem, que hem vist i interceptat abans”.

El sistema de defensa aèria de múltiples capes d’Israel és considerat un dels més avançats del món, capaç de repel·lir atacs provinents de molts fronts. Cada capa és dissenyada per a interceptar un tipus de projectil específic: la Cúpula de Ferro per a coets de curt abast i projectils d’artilleria; la Fona de David per a míssils balístics, míssils de creuer i coets d’abast mitjà i llarg; i els Arrow 2 i 3 per a míssils balístics de llarg abast. El costós sistema de Defensa Terminal d’Àrea de Gran Altitud (THAAD), desenvolupat per l’exèrcit dels Estats Units, serveix sovint de suport d’aquest sistema.

Ran Kochav, ex-comandant de la Força de Defensa Aèria i Antimíssils d’Israel, explica a The Washington Post que la fallida de la defensa aèria israeliana durant l’atac de dissabte es pot explicar per diversos motius.

El primer és que l’exèrcit israelià exigeix als seus comandants que decideixin a l’acte quin interceptor els cal fer servir per a cada projectil, per a “no ‘exagerar’ ni malgastar un míssil o un interceptor car en un mer coet, o en un altre projectil de calibre més baix que podria repel·lir-se amb menys recursos”.

El segon és que de tant en tant pot haver-hi errors tècnics o d’enginyeria, o bé pot fallar la connectivitat entre sistemes.

El tercer és una mera qüestió d’estatística: “És un sistema molt sofisticat, però no és hermètic”, explica Kochav.

Un altre factor a tenir en compte és el buidatge progressiu de l’arsenal d’interceptors. Un sol míssil Arrow costa uns tres milions de dòlars; en canvi, els interceptors de la Fona de David costen prop de 700.000 dòlars cadascun, segons els experts, i els de la Cúpula de Ferro costen entre 50.000 i 70.000 dòlars. Un sol interceptor THAAD costa uns 15 milions de dòlars.

El Pentàgon gastà uns 5.600 milions de dòlars en municions durant els dos primers dies de conflicte de l’Iran, segons que expliquen tres funcionaris de seguretat nord-americans a The Washington Post. Un oficial militar israelià diu que, en les setmanes prèvies a l’esclat de la guerra, les FDI s’asseguraren de tenir prou interceptors per a fer front a un conflicte que sabien que duraria temps.

Així i tot, Kochav assenyala que el cost econòmic d’un interceptor “deixa de ser un factor a tenir en compte” quan un atac enemic s’adreça a “zones poblades o de valor estratègic”. En aquests casos, diu, l’únic factor que cal tenir present és la disponibilitat d’interceptors a escala nacional, i vetllar que n’hi hagi prou per a garantir la defensa aèria del país a llarg termini.

Shachar Shohat, ex-comandant del sistema de defensa aèria de les FDI, diu que la taxa d’intercepció del sistema de defensa aèria israelià, superior a un 90%, és excepcionalment alta: els sistemes amb taxes entre un 60% i un 70%, explica, ja es consideren excel·lents.

Quan l’exèrcit identifica un projectil enemic, el mecanisme de càlcul del sistema decideix com procedir “en fraccions de segon”. “És un sistema genial”, diu Yehoshua Kalisky, investigador en cap de l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional d’Israel.

“És com si algú et disparés una bala i tu fessis servir la teva pistola per a desviar-la en ple vol”.

Però els errors són inevitables, i és possible que els impactes a Arad i Dimona es trobessin dins d’aquest “marge d’error estatístic”.

Shoshani, el portaveu de les FDI, ha dit que un 70% dels llançamíssils i de l’arsenal de míssils iranià ha estat destruït d’ençà de l’esclat del conflicte, el 28 de febrer. Durant el conflicte del juny de l’any passat, l’Iran llançà uns 300 míssils cada dia contra Israel; avui, la mitjana és d’uns 30, cosa que significa una reducció d’un 90%.

Tot i reduir la xifra de llançaments, Teheran ha provat de projectar múscul militar a còpia de llançar míssils de com més va més abast.

Divendres de la setmana passada, Teheran llançà uns quants míssils contra Diego García, una illa de l’oceà Índic a uns quatre mil quilòmetres de la costa iraniana, on hi ha una base militar britànica i nord-americana. L’incident va disparar les alarmes a Europa, perquè gran part del continent es troba dins aquest radi d’abast. Shoshani ho esmenta com a mostra de “les intencions veritables” del govern iranià, que diu que té la capacitat d’atacar ciutats de tot Europa.

Un funcionari militar nord-americà, que parla amb The Washington Post anònimament, confirma l’atac contra Diego García, però remarca que el projectil disparat per l’Iran no sembla que fos de fabricació o disseny nous, de manera que és improbable que pogués acabar arribant a l’objectiu. No és clar si l’Iran optà per fer l’atac com a advertiment, tot i saber que els projectils no arribarien a impactar-hi, o si realment provà d’atacar l’illa.

“Un míssil no arribà a atènyer l’objectiu; l’altre fou derrocat abans d’aconseguir-lo. Cap no s’acostà a Diego García”, declarà divendres el secretari de Defensa britànic, John Healey.

Jason H. Campbell –investigador en cap del Middle East Institute, un laboratori d’idees de Washington– diu que el Pentàgon hauria de prendre mesures immediates si es confirmés que l’Iran té míssils d’abast molt més gran que no se sabia fins ara.

“Això canviaria de cop i volta el càlcul de molts aliats i socis dels EUA i l’OTAN quant al conflicte […] i quant a les implicacions per a la seva seguretat”, diu Campbell.

Tom Karako, director del Projecte de Defensa Antimíssils del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals, laboratori d’idees de Washington, tem que l’Iran no tingui míssils de més abast que no ha revelat fins ara. Karako diu que els iranians continuen treballant en la producció de vehicles de llançament especial, i afegeix: “Si esdevens capaç de posar un projectil en òrbita, per petit que sigui, probablement seràs capaç de disparar un projectil a quatre mil quilòmetres de distància, o més.”

Soroka i Greg Miller, informant de Tel-Aviv estant, i Dan Lamothe, de Washington estant, han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb