10.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 10.09.2025 - 21:42
The Washington Post · Ishaan Tharoor
En qüestió d’unes poques setmanes, Israel ha bombardat diversos dels seus veïns del Llevant. El 28 d’agost, assassinà el primer ministre del govern hutis del Iemen –i uns quants ministres del gabinet– en un atac a la capital del país, Sanà. Israel continua bombardant regularment objectius tant a Síria com al Líban, dos països en què ha dut a terme sengles incursions terrestres aquests darrers mesos. Alhora, amb bombardaments incessants i incursions implacables, l’exèrcit israelià continua augmentant la pressió sobre els palestins a Cisjordània, un territori que ha amenaçat d’annexionar-se unilateralment aquestes darreres setmanes, i Gaza, absolutament devastada després de gairebé dos anys de guerra. A començament d’aquest estiu, Israel també lliurà una guerra de dotze dies amb l’Iran, en què infligí danys considerables al programa nuclear de la República Islàmica i persuadí els Estats Units perquè llancessin la seva pròpia ofensiva contra el país.
Tot això passava abans de l’escalada descarada d’abans-d’ahir, quan Israel atacà les llars de diversos dirigents d’Hamàs a Doha, la capital de Catar. Alts càrrecs, com ara, Khalil al-Hayya, una figura central en l’organigrama d’Hamàs, escaparen amb vida, però l’atac matà el fill d’al-Hayya i un alt càrrec del grup, segons que informà Hamàs en un comunicat. En el moment de redactar aquest article, la xifra de morts de l’atac ascendeix a sis; com a mínim un dels morts era un membre dels serveis de seguretat interna de l’estat catarià.
Catar és un aliat estret dels Estats Units, i acull la base militar nord-americana més gran al Llevant. D’ençà de l’atac del 7 d’octubre, Doha també s’ha convertit en el pol geogràfic de les incansables negociacions diplomàtiques per a aconseguir un alto-el-foc a l’enclavament. Tot i la indignació de la classe política i els analistes israelians, Catar ha permès a Hamàs de mantenir una presència a la seva capital durant anys, un fet que el govern de l’emirat sempre ha defensat que responia a la intenció de fer del petrostat un mediador per la pau a tot el món.
La presència d’Hamàs a Catar no ha estat mai cap secret: de fet, fa anys que l’emirat acull delegacions de grups com Hamàs i els talibans afganesos, amb el suport implícit dels Estats Units. Netanyahu, per la seva banda, ha encoratjat Catar a finançar durant anys la burocràcia d’Hamàs a Gaza amb l’objectiu tàcit de dividir internament el moviment nacional palestí i aprofundir en les diferències entre Hamàs, a Gaza, i l’Autoritat Palestina, a Cisjordània.
Els aliats de Netanyahu han celebrat l’atac d’abans-d’ahir a la nit com un nou cop estratègic d’Israel a l’estranger. “Aquest és un missatge per a tot el Llevant”, escrigué Amir Ohana –president de la Knesset, el parlament israelià– a X, en un missatge acompanyat d’imatges que mostraven explosions a Doha. Bezalel Smotrich, el ministre de Finances del país, invocà la providència divina en una publicació en què advertia: “Els terroristes no podran escapar-se de l’ombra allargada d’Israel enlloc del món.” El ministre, agitador polític i extremista recalcitrant, té prohibida l’entrada en nombrosos països europeus.
Smotrich i la resta de socis de línia dura de la coalició de Netanyahu s’han oposat a qualsevol mena de procés diplomàtic amb Hamàs, i han exigit repetidament la conquesta de Gaza i el foment de la “immigració voluntària” dels seus dos milions d’habitants a altres territoris. Alhora, el govern israelià ha implementat una política altament agressiva d’expansió dels assentaments de colons israelians a Cisjordània. Protegit militarment i diplomàticament pels Estats Units, Israel ha llançat tota mena d’atacs mortals –tant en territori palestí com a l’estranger– d’ençà de l’esclat de la guerra de Gaza, i hi ha mort civils sovint amb aparent impunitat.
Robert Malley, ex-alt funcionari per al Llevant durant els governs de Barack Obama i de Joe Biden, diu que l’atac contra Doha confirma que el govern israelià creu que l’única manera de prevaldre sobre els seus enemics és “la devastació total i la rendició incondicional”, una estratègia difícil de fer encaixar amb un moment geopolític en què molts dels seus veïns proven d’avançar en el procés de negociació per posar fi a la guerra, alliberar els ostatges israelians, ajudar els palestins a reconstruir Gaza i aprofundir en la integració regional d’Israel.
“Israel vol enviar el missatge que cap palestí estarà segur enlloc, ni tan sols a la capital d’un aliat estret dels Estats Units, intermediari clau entre israelians i palestins, i lloc clau de negocis per a molta gent de l’òrbita de Trump”, diu Malley. “Què han de pensar Egipte o Turquia en aquest moment? Els seus dirigents voldran reunir-se amb Hamàs, si saben que podrien convertir-se en els pròxims objectius [d’Israel]?”.
Mentrestant, Netanyahu ha provat de presumir de l’atac. “Avui, com en dies anteriors, Israel ha actuat amb total independència […] i assumim tota la responsabilitat d’aquesta acció”, deia abans-d’ahir a la nit, poc després de l’atac. I hi afegia: “Aquesta acció pot obrir la porta al final del conflicte.”
Pocs hi estan d’acord, a la regió i més enllà. Fins i tot, el govern Trump ha fet una crida a la cautela. “Bombardar unilateralment Catar, una nació sobirana i aliada pròxima dels Estats Units, que treballa de valent i pren riscs per a negociar la pau [a Gaza], no afavoreix els objectius d’Israel ni els dels Estats Units”, escrigué el president Donald Trump en una publicació a la xarxa Truth Social, on matisà que atacar a Hamàs continuava essent “un objectiu valuós”.
Al Llevant la reacció ha estat molt més contundent, amb una onada de suport unànime a Catar. L’Aràbia Saudita –un país que Washington fa dècades que pressiona perquè normalitzi relacions amb l’estat jueu– ha denunciat “la brutal agressió israeliana i la violació flagrant” de la sobirania de Catar, i també “els persistents atacs criminals de l’ocupació israeliana i les seves violacions flagrants dels principis del dret internacional i de la legislació internacional”. Els Emirats Àrabs Units, que mantenen relacions diplomàtiques formals amb Israel i arrosseguen un llarg historial de rivalitat amb Catar, qualificaren l’atac a Doha de “flagrant i covard” i de “escalada irresponsable”.
El primer ministre catarià i també ministre d’Afers Exteriors de l’emirat, Mohammed bin Abdulrahman Al Thani, ha qualificat l’atac de “terrorisme d’estat” i ha promès de respondre-hi, tot i que no ha especificat com. Quant a la possibilitat d’un acord diplomàtic a curt termini, Al Thani es mostra pessimista. “Respecte de les negociacions actuals, no crec que hi hagi res que es pugui rescatar en un moment així, just després d’haver estat testimonis d’un atac com aquest”, diu.
Els analistes hi coincideixen. Israel “ha fet miques qualsevol procés de negociació”, explica Khaled Elgindy, expert en afers palestins i professor visitant de la Universitat de Georgetown, als Estats Units. “És clar que les negociacions eren únicament una tapadora per a continuar la guerra i, en especial, el pla per a netejar ètnicament i reduir a runa la ciutat de Gaza. Crec que ara podem dir amb certesa que no hi haurà cap acord d’alto-el-foc.”
El cap de l’oposició israeliana, Yair Lapid, digué abans-d’ahir: “El govern ha d’explicar per què creu que aquesta acció no conduirà a l’assassinat dels ostatges [israelians a Gaza], i si tingué en compte el risc que comportava per a les seves vides quan decidí de dur-la a terme.” Einav Zangauker, activista contra la guerra i mare de l’ostatge Matan Zangauker, digué al diari israelià Haaretz que l’atac a Doha l’havia deixat “tremolant de por”. I afegí: “Per què insisteix, el primer ministre, a desfer qualsevol acord que és a punt de tancar-se? Per què?”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
