27.08.2025 - 21:40
The Washington Post · Ishaan Tharoor
Fa una dècada i mitja que la matança de periodistes més greu de la història recent colpí les redaccions de tot el món. Un centenar de milicians vinculats a un poderós clan polític de la província de Maguindanao, al sud de les Filipines, van emboscar un comboi que es dirigia a registrar un candidat opositor a les eleccions que s’havien de dur a terme poc després i van assassinar cinquanta-vuit persones en total. Trenta-dos dels morts eren periodistes o treballadors dels mitjans de comunicació que havien estat convidats a cobrir el viatge, en part, amb l’expectativa que la seva presència oferiria un cert grau de protecció al comboi. Tres dies després, els cadàvers dels membres de la delegació, crivellats a trets, van ser exhumats del fossar on havien estat llançats a cuita-corrents.
L’incident, el novembre del 2009, fou el pitjor acte de violència electoral de la història de les Filipines i també el pitjor atac contra periodistes de les darreres dècades. El cas acaparà titulars per tot el món, i desfermà una reacció política inusualment contundent en país dominat per xarxes clientelars d’estructura quasi feudal, i ple de violència extrajudicial.
Però la justícia no fou ràpida: el procés legal, enrevessat i ple de dificultats polítiques, durà anys, múltiples testimonis clau foren assassinats per pistolers no identificats i uns quants polítics d’alt rang difamaren repetidament els periodistes assassinats. Finalment, l’any 2019, un jutge de Manila condemnà a cadena perpètua uns quants membres de l’influent clan familiar que havia encarregat els assassinats, i també molts dels seus còmplices.
Per a molts observadors, la dilació de la causa i la inoperància de la justícia reforçà un clima d’impunitat preocupant al país. “Aquesta incapacitat prolongada per a fer justícia posa en relleu la incapacitat de les autoritats per a frenar la violència contra els periodistes”, assenyalà Periodistes sense Fronteres l’any passat. “D’ençà de la matança del novembre del 2009, quaranta-tres periodistes han estat assassinats a les Filipines, cosa que converteix l’arxipèlag en el país més perillós per a la professió en tota la regió de l’Àsia-Pacífic.”
Val la pena considerar els fets Maguindanao atenent el cas de Gaza. Cent vuitanta-nou periodistes palestins, pel cap baix, han estat “assassinats per Israel a Gaza”, segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ), d’ençà de l’esclat del conflicte a l’enclavament, el 7 d’octubre de 2023. La xifra és molt més alta que no el total de periodistes assassinats durant dues dècades de guerra a l’Afganistan o bé una dècada de guerra a Ucraïna –o, fins i tot, en les guerres del Vietnam i Corea.
Si la lluita per a fer justícia pels assassinats de Maguindanao fou àrdua i prolongada, fer retre comptes amb els responsables de l’assassinat de gairebé dos-cents periodistes palestins es preveu encara més complicat. Encara no s’ha emès cap sentència per l’assassinat de Shireen Abu Akleh, una periodista nord-americana d’origen palestí, l’any 2022, tot i que múltiples investigacions semblen haver confirmat que fou abatuda a trets per un franctirador israelià mentre cobria les hostilitats a Cisjordània.
En el cas de Gaza, Israel insisteix a atribuir les morts de civils palestins a Hamàs, i acusa el grup d’operar en zones urbanes on viuen no-combatents. També ha acusat alguns periodistes de ser portaveus d’Hamàs i, per tant, objectius militars legítims.
Atès que Israel no permet als mitjans de comunicació internacionals d’entrar lliurement a Gaza ni informar de l’enclavament estant, els periodistes locals han hagut d’assumir la càrrega de cobrir la guerra per si mateixos, i sovint han hagut de pagar-ne un preu altíssim. El darrer exemple fou dilluns, quan l’exèrcit israelià matà una vintena de persones pel cap baix, incloent-hi cinc periodistes, en un atac contra l’Hospital Nasser, al sud de Gaza, seguint l’estratègia de “cop doble”: un primer atac contra les instal·lacions, poc després de les deu del matí (hora local), i un segon atac mentre els periodistes i els equips d’emergència s’hi congregaven per respondre-hi o cobrir-lo. L’atac fou enregistrat en directe per càmeres de vigilància, cosa que ha dificultat que les autoritats israelianes el poguessin negar. Entre els morts hi ha Mariam Dagga, periodista freelance de The Associated Press, i Hussam al-Masri, fotògraf freelance de Reuters.
En un primer moment, els dirigents militars israelians justificaren l’atac tot al·legant la presència de terroristes i d’una “càmera d’Hamàs” a les instal·lacions. Però una vegada constatada la magnitud de la condemna internacional, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, descrigué el cas com un “accident tràgic” i afegí, en un comunicat publicat dilluns, que Israel “valorava la feina dels periodistes, el personal mèdic i tots els civils” i tan sols pretenia derrotar “els terroristes d’Hamàs”.
Els grups de defensa dels drets humans acabaren poc satisfets amb les explicacions de Netanyahu. “Israel continua matant periodistes a Gaza davant la mirada del món, que no actua amb fermesa contra els atacs més horribles que ha rebut la premsa en la història recent”, digué Sara Qudah, directora de la delegació al Llevant del CPJ, en un comunicat.
A començament de mes, un atac israelià assassinà el corresponsal d’Aljazeera Anas al-Sharif, un dels periodistes més cèlebres que cobrien el conflicte sobre el terreny, i tres membres més del seu equip. Israel digué que Sharif era el cap d’una “cèl·lula terrorista d’Hamàs”, unes acusacions que han refusat tant Aljazeera com els amics i familiars d’al-Sharif i, fins i tot, experts de l’ONU. El govern israelià no ha donat cap prova que indiqui que al-Sharif hagi participat en operacions militars durant el conflicte actual. Tres setmanes abans de l’assassinat, el CPJ havia advertit que la vida d’al-Sharif corria perill, i que el periodista podria “esdevenir víctima d’una campanya de difamació per part de l’exèrcit israelià” que podria ser “un presagi del seu assassinat”.
Tot i que les autoritats israelianes neguen haver atacat periodistes palestins expressament, alguns destacats periodistes i opinadors israelians han aplaudit els assassinats. Dilluns d’aquesta setmana, Zvi Yehezkeli –analista d’afers àrabs a la cadena israeliana i24 News– es mostrà satisfet amb la notícia de l’atac contra l’Hospital Nasser. “N’hi ha prou de pensar en el mal cognitiu que aquests periodistes terroristes […] han infligit a Israel”, digué, i en va titllar la feina periodística de propaganda antiisraeliana. “Si Israel ha decidit d’eliminar aquests periodistes, val més tard que mai”, afegí.
L’opinió de Yehezkeli no és precisament minoritària a Israel. Segons un sondatge d’opinió publicat fa poc, un 76% dels jueus israelians es mostra d’acord –en un grau o un altre– amb l’afirmació que “no hi ha innocents a Gaza”, un reflex de la desconfiança generalitzada amb què l’opinió pública israeliana veu els més de dos milions de palestins que viuen Gaza, que aquests darrers mesos han vist la seva pàtria ser arrasada pels bombardaments incessants de l’exèrcit israelià, el blocatge del qual ha abocat com més va més zones de l’enclavament a la fam generalitzada.
Així i tot, la gestió que Netanyahu ha fet del conflicte és impopular entre els israelians: aquestes darreres setmanes, un moviment de protesta en massa ha fet sortir desenes de milers de persones als carrers de Tel-Aviv per clamar per un alto-el-foc immediat que alliberi els ostatges israelians que continuen a Gaza. Einav Schiff escrigué aquesta setmana a Yediot Aharonot, un destacat diari israelià, que l’atac de dilluns “hauria de fer que la gent prengués consciència que aquesta guerra era un pou sense fons, i que fins i tot les Forces de Defensa d’Israel tenien dificultats per a explicar-ne la lògica”. I afegí: “En compte de tombar el règim d’Hamàs, Israel ha tombat la legitimitat (humana, més que no pas internacional) de la idea de la guerra com a acte de defensa.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
