The Washington Post · Chico Harlan

Reykjavík, Islàndia. És tan sols una de moltes possibilitats, però sens dubte la més catastròfica.

En algun moment del segle vinent, l’escalfament global podria alterar un corrent oceànic vital que transporta la calor dels tròpics cap al nord del planeta. Si fos el cas, la major part del món es continuaria escalfant, però el nord d’Europa es refredaria considerablement, i Islàndia en seria afectada. Els models climàtics mostren que els extrems hivernals islandesos serien d’uns -45 ºC, una xifra sense precedents en la història del país. El gel marí podria envoltar l’illa per primera volta d’ençà que fou colonitzada pels víkings.

“Islàndia esdevindria una glacera gegantina”, diu Hildigunnur Thorsteinsson, director general de l’Oficina Meteorològica d’Islàndia.

Una situació com aquesta podria semblar carn de canó d’un film de ciència-ficció de segona o tercera categoria, però uns quants científics islandesos coincideixen a afirmar que ja no es pot descartar totalment. Hi ha tot d’estudis científics recents, basats en simulacions de la resposta del planeta a l’escalfament, que indiquen que la circulació de retorn meridional de l’Atlàntic (més coneguda per les sigles angleses AMOC) és més vulnerable al canvi climàtic que no havia cregut fins ara la ciència.

La por d’un futur gèlid ha anat pujant posicions a la llista de preocupacions nacionals d’Islàndia, fins i tot en un moment en què alguns altres esdeveniments geopolítics amenacen la seguretat a l’Àrtic. A l’octubre, sense anar més lluny, el govern islandès classificà el col·lapse de l’AMOC de risc per a la seguretat nacional.

“Viure ací podria ser insuportable si s’acaba esdevenint la pitjor hipòtesi”, diu Jóhann Páll Jóhannsson, ministre de Clima, Energia i Medi d’Islàndia.

La llista de peròs és extensa. Alguns estudis, per exemple, parlen de “forces estabilitzadores” que podrien ajudar el sistema oceànic a resistir l’augment de les temperatures. I encara que el corrent s’afebleixi o es col·lapsi, el planeta es podria acabar escalfant prou per a compensar part d’aquest fred extrem.

Tant els polítics com els científics islandesos diuen que els desavantatges són massa grans per a negligir-los. “Una volta tinguem la certesa que l’AMOC es col·lapsa, probablement ja serà massa tard”, diu Halldór Björnsson, director d’investigació meteorològica i climàtica de l’Oficina Meteorològica d’Islàndia.

Per començar, Islàndia ha provat de conscienciar la resta del món dels perills climàtics derivats de continuar cremant combustibles fòssils. A la COP d’aquest novembre, el ministre de Clima d’Islàndia digué als delegats mundials que hi havia el risc d’un canvi gran i sobtat i que les polítiques actuals podrien determinar si la pròxima generació hereta una transició ordenada o un col·lapse esgavellat.

Però convèncer els països que deixin d’emetre combustibles fòssils no és pas fàcil. Hi ha més opcions, encara més difícils.

Páll Gunnarsson –director executiu del Reykjavik Institute, un laboratori d’idees climàtic– ha pressionat els assessors islandesos en clima i seguretat perquè considerin una possibilitat de la geoenginyeria: la idea d’alterar deliberadament l’atmosfera per refredar el planeta.

El govern d’Islàndia no ha donat suport a la proposta, molt controvertida. Però el Ministeri de Clima, en un comunicat a The Washington Post, diu: “A mesura que els riscs augmentin, les societats debatran opcions que anteriorment s’havien considerat impensables.”

Preparar-se per al col·lapse de l’AMOC

Als infants d’Islàndia els ensenyen a l’escola que l’oceà, i sobretot l’AMOC, és el gran responsable que el país sigui habitable.

En els diagrames, el sistema es representa sovint com un bucle que travessa l’Atlàntic, amb un extrem vermell d’aigua equatorial càlida que flueix de l’Àfrica a Europa i un extrem blau d’aigua més freda que retorna cap al sud. El sistema ha funcionat així durant aquests darrers deu mil anys, pel cap baix.

A les portes de l’Àrtic, aquesta alquímia crea aigües riques en nutrients i peixos que han ajudat a fer d’Islàndia el cinquè país més ric del món en renda per capita. Però els beneficis de l’AMOC van molt més enllà dels diners: Reykjavík és al paral·lel 64, una latitud gairebé deshabitada al Canadà, on les temperatures són molt més fredes. Els islandesos sovint parlen de l’AMOC com una mena de sistema de calefacció central a escala nacional.

“El clima actual és perfecte per a Islàndia”, diu Halldór Thorgeirsson, president del consell climàtic d’Islàndia, un grup que assessora el govern de l’illa. “Però Islàndia es troba en una situació delicada.”

Hi ha uns quants mecanismes que podrien col·lapsar l’AMOC. Si les glaceres dels pols, incloent-hi les de Grenlàndia, es continuen fonent dràsticament, l’allau d’aigua dolça podria alterar l’equilibri entre la calor i el fred, la sal i l’aigua dolça, que alimenta el sistema. De la mateixa manera, si l’atmosfera sobre l’Atlàntic Nord s’escalfa massa, la diferència de temperatura entre l’aire i la mar es reduirà, cosa que farà minvar la capacitat de l’oceà d’alliberar calor.

Fa tan sols cinc anys, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, afirmà que era probable que l’AMOC s’afeblís durant el segle XXI, però considerà “molt improbable” que es col·lapsés abans del 2100.

D’aleshores ençà, tanmateix, els científics han estudiat simulacions que van molt més enllà del 2100. Un estudi publicat a l’agost examinà nou models amb hipòtesis d’emissions globals més altes. En tots els casos, l’AMOC s’afeblia i s’acabava col·lapsant.

Fins i tot si el món compleix els objectius de l’acord climàtic de París, per la qual cosa caldria un canvi dràstic i immediat en les emissions de combustibles fòssils, els models donen un 25% de possibilitats que el corrent es col·lapsi, segons les conclusions dels investigadors.

“Fa por”, admet Stefan Rahmstorf, oceanògraf de l’Institut Potsdam per a la Recerca de l’Impacte Climàtic d’Alemanya, que participà en l’estudi. “Va ser un error suposar que la probabilitat era tan baixa.”

El grau de vulnerabilitat exacte de l’AMOC al canvi climàtic, i el moment precís en què es podria col·lapsar continuen essent objecte d’intensos debats entre la comunitat científica. Segons un estudi molt citat publicat l’any passat, per exemple, l’AMOC pot resistir fins i tot en cas d’escalfament extrem del planeta.

Però molts experts continuen profundament preocupats per la possibilitat d’un col·lapse de l’AMOC. Rahmstorf, en particular, n’és una veu destacada, i ha contribuït que la qüestió transcendeixi la ciència i faci el salt a la política. El 2024, Rahmstorf fou un dels signataris d’una carta oberta, signada per quaranta-tres investigadors més, que advertia els governs nòrdics de les conseqüències “catastròfiques” d’un risc que s’havia “subestimat enormement”. L’investigador ha impartit conferències a Reykjavík i Hèlsinki, i diu que el col·lapse de l’AMOC pot esdevenir inevitable “els deu o vint anys vinents”.

El ministre de Clima d’Islàndia va dir que la recerca de Rahmstorf havia estat un dels grans motius que l’havien empès a fer saltar les alarmes dins el govern.

“Els polítics tenen l’obligació d’escoltar els millors científics”, va dir Jóhannsson en un acte l’any passat. “Creiem que no és senyal de pessimisme o alarmisme, sinó de realisme.”

En declaracions a The Washington Post, Jóhannsson diu que el govern encara no ha pres mesures concretes per a adaptar-se o preparar-se per a un col·lapse de l’AMOC. No obstant això, assenyala que Reykjavík incorporarà els riscs de l’AMOC a l’estratègia de seguretat nacional del govern islandès, que es preveu que s’acabi de redactar l’any 2028.

Viure sota l’ombra del desastre

Islàndia és un país improbable, construït sobre magma solidificat i dues plaques tectòniques en moviment, on sovint costa d’evitar la sensació que s’hi ha de lluitar per sobreviure.

Fa dos anys, als afores de Grindavík, un poble pesquer, alguns d’aquests monitors van començar a detectar problemes. El govern evacuà el poble i, després d’unes quantes setmanes de suspens, el magma brollà d’una fissura de tres quilòmetres.

Encara que aquesta zona d’Islàndia –al sud-est de Reykjavík, on hi ha la famosa Llacuna Blava– està acostumada a l’activitat volcànica, aquest entramat particular de cràters havia romàs inactiu durant 2.500 anys, segons l’Oficina Meteorològica del país.

“Tampoc no era la hipòtesi més probable”, afirma Thorsteinsson, el director general.

Dos anys i almenys mitja dotzena d’erupcions després, es pot arribar a Grindavík per una carretera que travessa munts ennegrits de magma solidificat. Noves parets de roca protegeixen el poble, però tan sols s’hi han volgut quedar 400 habitants dels 3.800 originals.

Els carrers s’han buidat.

Els vaixells pesquers es balancegen al vent.

Un restaurant amb capacitat per a més d’un centenar de comensals no ha tingut ni un sol client en tot el dia.

En un altre restaurant seuen un petit grapat de comensals, com ara Gylfi Ísleifsson, que diu que aquests darrers dos anys han estat “una bogeria”. Finalment, diu, optà per tornar al poble, perquè és on té la pizzeria i perquè a Islàndia, afegeix, “s’ha de viure amb la natura”.

Ha sentit parlar del possible risc del col·lapse de l’AMOC, però creu que és poc probable. Si realment acaba passant, diu, “ens hauríem de traslladar tots a l’Àfrica”.

Tan bon punt ho ha acabat de dir, Ísleifsson se’n desdiu: el desig de quedar-se el lloc d’on ets, al cap i a la fi, és molt humà.

“Suposo que provaria de quedar-me a Grindavík”, diu.